dissabte, 16 de desembre del 2017

L'ESPART


                                                          MANOLLS D'ESPART.També una maneta d'espart
           

      Fa poc  vaig visitar el museu etnogràfic d’Adzaneta.  Este poble tradicionalment ha tingut molta gent dedicada al treball del espart i encara hui hi ha qui s’hi dedica. Allí vaig poder veure els diferents objectes que es feien amb un espart que es duia de fora: cabassos, saria, anganells, espardenyes, etc. Abans, l’espart fet a manolls, s’amerava i es picava per a poder treballar millor amb ell. En Benilloba no hi ha hagut una industria exclusiva de l’espart però si que hi ha hagut gent que feia cordeta o llata per  a fer diferents objectes com  espardenyes o cabassos. A més s’han utilitzat tot este tipus d’objectes fets amb espart per a diferents activitats quotidianes en la vida tradicional. Per la qual cosa crec que paga la pena recordar-les
 BOS per animal i  CABÀS

ANGANELLS per portar els canters damunt l'animal

SITIET, LLATA I CORDA(de dos tipus)

AVENTADOR

ESPARDENYES

TAGZIM

ESPORTÍ damunt d'una SARIA plegada

BARÇA

FALÇ, AGULLES I PUNXONS per treballar l'espart

VARES de medir l'espart

MACETES de picar espart

Este objecte (no se el nom) era per collir l'espart.


dissabte, 2 de desembre del 2017

HILARIO PEREZ. FCA. DE MANTAS

                                             Demetrio Barrachina,Joaquin Ripoll (Tendre) i Pacotisso Morrió

             Hilario Pérez, benillober emprenedor, va ser primer subbhastador, tasca  a la que es va dedicar molts anys. Després es va llançar a la producció de mantes muntant la seua pròpia fàbrica en el carrer S.Llorens. Estes mantes que produïa, estaven destinades a proveir al seus propis subhastador que s’encarregaven d’estendre-les per tota Espanya. Així va aprofitar els anys bons de la subhasta  i de l’expansió de mercat espanyol. L’empresa va funcionar fins a principis dels any 80 del segle XX , quan va tancar a conseqüència de la crisis industrial i de mercat d’estos anys i la mort del seu propietari, després d’haver-la ampliant amb més telers i una nau nova  situada en les Forques.  Les dos etiquetes de les fotos porten la marca amb que eren comercialitzades les sues mantes: LA MONTAÑESA.  Records del passat industrial benillober.



                                              Foto: M.Carmen Reig

dissabte, 18 de novembre del 2017

LLAVAR A MÀ


Creia que el llavar a mà era una tasca  ja oblidada,i que  afortunadament ( sobre tot per a les dones perquè eren elles les que la exercien)havia passat a ser  un record de la historia com moltes altres  a conseqüència dels avanços tècnics i la millora en la qualitat de vida que s’ha produït en els darrers cinquanta anys. I quina ha estat la meua sorpresa quan no massa lluny, en el llavador de barri de Fraga de Cocentaina  em vaig trobar a una dona, en un matí dels més gelats d’enguany, acabant de fer la seua bugada. Amb la les peces de roba llavada retorçudes  de haver-les escorregut a un costat, les de per llavar a un altre, la cuba amb aigua i sabó on n’hi havien  arremullant-se  i  la dona en treia una i es posava a fregar-la entre les dues mans per a després tirar-la escampada per damunt l’aigua del llavador,traure-la  damunt la pedra i continuar fregant-la  amb les dues mans sobre ella, amb uns moviments automàtics de repetir-los milers de vegades.  Una imatge quasi oblidada que va provocar que instantàneament traguera el mòbil per fotografiar-la.

                Tot açò m’ha portat a recordar quan en Benilloba també es llavava a mà. Hi havia dos llavadors: El llavador de dalt, que encara existeix, fora de tota funcionalitat i el Llavador de Baix que estava en la font del retor, a la ribera dreta del riu, i ja desaparegut.
                El llavador de Dalt estava alimentat per l’aigua del la sèquia de Solana. Esta sèquia naixia en l’assud que es construïa en el “ Molí Raimundo”,i que arreplegava l’aigua del riu i d’una part de la que eixia del Molí. La sèquia circulava per la part de Solana regant les hortes, travessava el terrer de la costera de Penàguila per un alcavó, travessava el barranquet de Petrosa i després de regar les hortes de la Polaina i el Llavador passava pel llavador on renovava contínuament l’aigua  i seguia per la sèquia per continuar regant les hortes fins la Rambla De Monerris. Encara que la gent del poble podia anar a qualsevol dels dos llavadors, a este solia anar la  que vivia a la part més alta del poble i en la seua proximitat.


                El llavador de Baix estava en el paratge de la Font del Retor, però a l’altra ribera del riu i situat en el mateix llit del riu, la qual cosa feia que  les diferents riuades l’arrastraren i colgaren  obligant a  descolgar-lo o construir un de nou. S’alimentava de l’aigua que s’arreplegava en l’assud que es feia en el riu un centenar de metres mes amunt ( anomenat el Bassó) i derivava  l’aigua a una sèquia  que la conduïa fins al llavador. D’ací continuava per regar les hortes del anomenat reg del Bassó. L’últim llavador va ser arrossegat per una creixcuda del riu en els anys huitanta del segle passat i degut ja a la seua poca utilització no va ser ja reconstruït.  Este llavador era utilitzat per la gent que vivia a la part baixa del poble.


                 Estos llavadors eren utilitzats per tota le gent del poble i van funcionar plenament fins els anys cinquanta del segle passat. Per esta data  es va instal·lar l’aigua corrent per tot el poble i ja totes les cases van començar a tenir aigua. Aleshores al temps  que l’aixeta d’aigua corrent darrere la porta també s’hi col·locaren un llavador on les dones de casa podien llavar la roba. Poc a poc anaren abandonant el costum d’anar al llavador,però  encara va tardar-hi més de trenta anys en abandonar-se totalment.

divendres, 10 de novembre del 2017

RECORDANT: EMPRESA "JOSÉ Mª ESPINÓS"



                                                             Cortesia: M.Carmen Reig


           També forma part de la nostra historia del segle XX l’empresa “J.Maria Espinós Doménech” dedicada a la fabricació de mantes. El seu propietari va continuar amb la producció del taller del seu sogre. Al qual crec que li deien Manuel Bonet. J. Maria la va modernitzar  i amb l’expansió de la subhasta i ampliació de mercats que va suposar el dessarrollisme dels any 60 de segle passat  va ser ampliada i va tenir la seua època d’esplendor. Situada en la plaça del Castell ocupava les dependències  de l’antic palau dels comtes de Revillagigedo el qual va ser adquirit pel primer empresari. La factoria va funcionar fins la segona meitat dels anys setanta quan no va poder superar la crisis econòmica i monetària que va afectar amb gran virulència  a la totalitat de la  economia espanyola. Estes etiquetes  corresponen a la marca” Cupido” amb la qual comercialitzava les seues mantes

                                                                   Cortesia: M.Carmen Reig

dissabte, 4 de novembre del 2017

LA IAIA PEPA









          Crec que el únic record que tinc d’ella és del dia que ens va deixar, la resta han estat construïts a base de fotografies i el poc que m’han contat. Que, per exemple, era de l’Olleria, on va nàixer, créixer  i casar. Ací , a Benilloba, va venir al voltant de 1930 quan ja tenia quatre fills i després que el seu home( Toni Morrió Egea) passarà llargues temporades per estos trets on havia aconseguit trobar un espai per a desenvolupar el seu ofici: draper. Toni  anava  pels masos i  pels pobles dels voltants canviant els seus productes, que prèviament havia adquirit a L’Olleria, com eren tots aquells relacionats en l’escurada i la cuina, per aquells que li oferien els masovers i habitants d’estos indrets com : pells de conill, pells de corder, draps vells , espardenyes destrossades...i que ell després venia per a la seua reutilització en les papereres de Cocentaina.Com va vorer la possibilitat de que establint-se ací, en Benilloba, podia desenvolupar la seua activitat és va dur a la família. Primer  van llogar una casa al cadamunt del carrer major, després ja en van comprar una amb el nº 15 del carrer S. Josep on van viure fins que tots els fills es van casar. Ací també, en Benilloba , van tenir el seu darrer fill i van soterrar al quart d’ells  quan encara era jovenet a conseqüència d’una ràpida infermetat que aleshores no tenien cura. La iaia, Josefa Grau,Pepa com tothom la coneixia, també va exercir el seu ofici que s’havia dut del seu poble, el d’embogar. En Benilloba no havia aleshores ningú que  sabera reparar els seients de les cadires amb la boga que es recollia al riu i s’assecava al sol. Ella va ser l’embogadora del poble i d’altres llocs de la contornada  i el va transmetre a la seua filla que va continuar exercint-lo mentre cadires d’este tipus van restar. En esta foto, feta en el cantó del C.Major amb el C. San Joaquim amb la font que hi havia  enfonsada en la paret de casa Miguel Casanova, apareix l’iaia Pepa  quan ja era una dona major, vídua, mirant-se satisfeta al seu net.

dissabte, 28 d’octubre del 2017

RECORDANT: LOTERIA




       Enguany La Filà Moros del Castell celebrava el seu 70 aniversari. El que en 1947 va començar com una ofrena dels veins de la plaça del Castell per celebrar  el tercer aniversari del nomenament de S. Joaquim com a patró de Benilloba junt a la filà La Palmera de Cristians,  nascuda amb el mateix motiu però en el carrer S. Miquel,  vaN ser l’origen de la nostra festa de Moros i Cristians. Aprofitant este esdeveniment  hui vull obsequiar-los  estes dos participacions de loteria  que com a mínim són una interessant curiositat: una de la loteria de Nadal de1958 i l’altra de la loteria de “el Niño” de 1959, les dues del mateix Nadal.



dissabte, 21 d’octubre del 2017

LA MESURA DEL TEMPS

          En la civilització actual encara que no disposem de temps tots tenim rellotge i sinó rellotge si que un accés immediat a l’hora. En qualsevol moment sabem en quina hora exacta es trobem: si estàs al carrer en la façana d’enfront  pots vore l’hora,  si no tens  rellotge al canyell pots mirar-la en el mòbil, si estàs en el despatx la tens en l’ordinador , si mires la tele al temps que veus  un programa observes com passen els segons, al capçal del llit, si surts al camp al GPS. En cap moment deixem de saber en quin segon de quin minut de quina hora es trobem.  Però si mirem unes dècades cap arrere  comprovarem que era tot al contrari: no disposaven de rellotge i en canvi tenien tot el temps del món. Aleshores el temps el mesuraven d’un altra manera  i el dia es dividia en parts de diferent duració i difícil delimitació entre elles:
-         DE NIT: era quan no hi havia llum del dia.
-         ENTRE DUES CLARORETES: era el moment en que començava amanèixer però hi havia poca claror.
-         AL ROMPRE EL DIA: no sé exactament el moment a que fa referència però supose que era el instant d’amanèixer abans de sortir el sol.
-         A  L’EIXIDA DEL SOL: aquest si que era un moment exacte.
-         EN JORN: Té un significat més ampli, quan és prompte.
-         DE BON MATÍ: El mot ho diu tot. Seria prompte però després de la sortida del sol.
-         MATINET: després del Bon Matí
-         MATÍ: seria l’espai de temps entre després de l’eixida del sol i el migdia.
-         MIGDIA:  seria el temps al voltant del zenit del sol.
-         A PLE MIGDIA: després del migdia,  quan més  calfa el sol.
-         VESPRADA: aniria fins a la caiguda del sol.
-         A POSTES DE SOL: el moment de pondre’s el sol.
-         A POQUETA NIT: el sol post i ja va minvant la claror.
-         ENTRE DUES CLARORETES:  quasi sense claror del dia.
-         A MITJA NIT: És el moment del canvi de dia.

         D’esta manera hem dividit el dia en parts i no hem utilitzat cap número, no calia més precisió per a mesurar un temps que transcorria de diferent manera. De segur que el lector coneix algun altre mot per a nombrar alguna d’estes parts del dia.

dissabte, 14 d’octubre del 2017

RECORDANT : EMPRESA E.BORONAT

Recordeu este logotip?  Era l’etiqueta que acompanyava les mantes i camilles que eixien d’una empresa emblemàtica per a la història del nostre poble: la d' Eduardo Boronat. Esta empresa va donar feina a moltíssims  benillobers entre els anys quaranta i els huitanta del S.XX i va repartir els seus productes arreu de tota Espanya així com a molts països de l’estranger.


                                       Foto:M.Carmen Reig

dissabte, 30 de setembre del 2017

BUSQUEM!



Sabrieu dir-me que és açò? i on ho podem trobar?

SOLUCIÓ:

El buit de l'escala del campanar acaba en la part de baix amb esta escletxa formada per tres travessers de fusta. A l'accedir a l'entrada del campanar de seguida la veiem. Els tres travessers de fusta deixen entre ells quatre espais buits que eren per on passaven les cordes de les quatre campanes. Cada corda de campanar tenia la seua escletxa. Açò era de gran utilitat per al campaner i el sagristà quan el toc de les campanes era manual perquè, en primer lloc,impedia que les quatre cordes de les campanes s'enredraren entre elles i després, al saber per el lloc que ocupava quina corda corresponia a cada campana, permitia poder tocar els tocs de forma correcta.En els anya 80 del segle passat el toc de campanes es va motoritzar aleshores este enginy va perdre la seua utilitat.

dissabte, 23 de setembre del 2017

NOVA FOTO DEL SALT

                                                                        FOTO A



                                                                           FOTO B



Noteu alguna diferencia entre les dues fotos? Fins ara sols coneixíem una foto del moment de la inauguració de la central hidroelèctrica en l’antic molí fariner del Salt en 1902 que seria la FOTO A i de la  que hi ha unes quantes copies originals per el poble. Doncs bé ara podem presumir d’una altra foto: la FOTO B. Que fins ara era desconeguda. Gràcies a la col·laboració d’Ana Company que en va proporcionar una foto de la original que ella té. Esta Foto B, fins ara inèdita, sembla feta el mateix dia però un poc anterior en el temps i amb una perspectiva diferent, en ella hi ha menys persones i el clero no hi apareix, per això pense que es anterior. Seria com un assaig  del fotògraf  abans de que estiguen totes les persones que s’esperaven. També sembla que la càmera està col·locada un poc més endavant i cap a l’esquerra per la qual cosa permet veure l’eixida de la cacau amb l’aigua que surt des d’ací.

         De qualsevol forma sempre és interessant el descobriment d’una nova foto sobre el mateix tema i paisatge.

dissabte, 16 de setembre del 2017

Presentació "PEGUEM UNA DANSAETA" 19-8-17



Bona vesprada.
Vull donar les gràcies a la Sra. Alcaldessa pel seu recolzament i per acompanyar-me,  a Paco per la seua col·laboració I per estar hui ací, a la colla Malpasset per amenitzar-nos la presentació. I  a tots vosaltres per acompanyar-nos esta vesprada.
M’ENCANTA! Estar ací amb tots vosaltres reunits parlant de coses del nostre poble.
Que vos puc contar de les danses que vosaltres no sapieu? Però si que puc fer que ho recordeu, que refresqueu la vostra memòria per a que la mantingueu viva. I este es l’objectiu principal del llibre que hui vos presente.
            El llibre és un repàs per la historia de les nostres danses: la portada és una foto dels dolçainers amb uns balladors allà pel 1910. Una de les primeres fotos de les  nostres danses que per la seua bellesa mereix la portada. I a la contraportada a he posat una foto dels majorals d’enguany, del 2017. I entre les dues fotos tota la informació que he pogut recollir sobre les danses: els orígens, l’evolució, característiques de la festa, dolçainers, la música , ell ball...
             El primer que hem de destacar  és la singularitat de les nostres danses. Els danses s’han ballat en tots els pobles,en tots el pobles es ballava quan arribaven les festes, però açò ha anat canviant i  actualment s’ha quedat reduït , i no en tots els pobles, a un grup de danses, que assagen i ballen en el seu poble o en altres, en determinades ocasions o festes. Açò es la dansa com espectacle. Ballen molt bé , han recuperat balls perduts i té en seu valor en el treball de conservació i recuperació de balls. Són pocs els pobles on les danses les ballen la gent del poble i d’una forma espontània. I ací estem nosaltres: qualsevol pot ballar sense vestimenta especial ni cap coneixement extraordinari. I  en menys llocs encara es fa durant quatre dies i es tic segur que en cap durant 6 hores, des de les 6 de la vesprada fins la 1 de la matinada o més encara. I ací radica la nostra singularitat, la nostra excepcionalitat. La veritat és que no tenim massa tipus de balls, ni la gent balla tant bé com abans però eixe el preu pagat per conservar les danses fins el moment actual. I encara  gaudim ballant i esperem que arribe setembre per pujar a la plaça a pegar una dansaeta. Però també ho fem en la festa de qualsevol carrer, o en qualsevol reunió festiva i si no tenim música les cantem.


            El llibre  consta de tres parts. En la primera part parlem:
-ELS ORÍGENS. Les danses són una tradició de la que no hi ha res escrit. El que sabem s’ha transmès de forma oral. En el primer document  en que es parla de les danses és el programa de festes del II centenari del nostre patró S.Joaquín en 1847.En este programa després de descriure dia per dia la festa que es fa, al final diu:” todos los dias se bailaran las danzas como es de costumbre”. O siga que ja feia temps que es ballaven. Però no sabem quant. Però el que si que és un fet constatable és que les danses sempre s’han ballat en els dies al voltant de la festa del 8 de setembre, que és la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, patrona de la nostra Parròquia. Les festes a S. Joaquin quan este ja és el patró també s’han celebrat al voltant d’este dia i açò ens fa pensar que la celebració de la N. De la Mare de Déu és més antiga. I de quan vindria? És en 1535 quan la antiga mesquita passa a ser església i es posa sota l’advocació de la Nativitat de la Mare de Déu, però en estos moments  la gran majoria  de població que habita al poble son moriscos. Després vindria l’expulsió i seria després amb la repoblació quan els nouvinguts  van establint-se i van creant-se arrels quan començaria  el culte a la Nativitat de la Mare de Déu i a celebrar esta festa. I esta festa es convertiria en un refent comú i un element de cohesió de tota una gent que procedia de diferents llocs i anava arrelant  al poble. I la gent ho celebraria  com és celebren totes les festes : a més dels actes religiosos amb música i dansa. I ací podríem pensar que està l’origen de les nostres danses. Les danses, com una expressió de la festa, com un element de diversió. Però la festa evoluciona amb el temps i les festes a S. Joaquin acaben separant-se de les de setembre i passen a celebrar-se en Agost i les danses passen a celebrar-se com la festa dels fadrins i la dansa ja es element central de la festa, ja es la festa de les danses en advocació a la N. De La Mare de Déu. Els fadrins són els que l’organitzen  i els principals protagonistes de la festa. En els any 50 del S.XX passen a ser un grup dels quintos els encarregats d’organitzar la festa i així ha arribat fins ara , en que a més, ja no són sols els xics, sinó a que també son les xiques que compleixen els 18 anys.

            També parle de com és el FINANÇAMENT de la festa: amb la creuà, que és l’aportació de tots els fadrins del poble que no ixen de cap de dansa, les rifes i sortejos... Mai ha hagut  aportació de cap organisme o institució oficial.
            Un element fonamental de les danses són els DOLÇAINERS: un dolçainer i un tabaleter. Estos, tradicionalment han segut forasters. En Benilloba ha hagut alguna persona que ha tocat la dolçaina eventualment, però tocar les danses normalment han segut forasters, i molt a sovint han segut de Callosa. De Callosa han segut els Boronat, un que li deien l’Agüelet i pense que seria un tal Batiste Camila. Sembla que també va vindre el Tio Benito, sogre de Vicent Boronat. Ací voldria fer una puntualització: diferenciar entre un músic de la dolçaina  i un dolçainer. Hui, hi ha molts músics que toquen la dolçaina, cosa admirable, però toquen arropats i acollits  dintre d’una colla. I açò es molt diferent al dolçainer d’abans, solitari, ell ho feia tot, no podia fallar en cap moment, si para no hi ha música, i tocava durant hores. Era un artesà de la música, una persona que a més del seu ofici, en determinades èpoques de l’any anava a tocar per les festes de poble en poble amb la seua música, a fer la festa, fins i tot era capaç de  fer les seues dolçaines.  I tocava la seua música o la que li cantaven, sense papers i amb molta oïda.
            Així eren els dolçainers que venien a amenitzar les nostres danses. I va ser en 1955 quan un fill de Benilloba, gran amant de la música,Ricardo Llopis, va escriure en paper per primera vegada  la música que es tocava en les nostres danses, i és la que ara es conserva i la que interpreta quan ha vingut un dolçainer nou.

            També  parle del ball i de LA INDUMENTÀRIA. Ací vull dir que no hi ha cap tratge típic. La gent per a eixir com a cap de dansa es posava la roba de mudar, la més nova que tenia. Tan sols hi ha una peça que és més típica i és el mantó de Manila. Estos mantons començarien a utilitzar-se en el S. XIX que és quan es posen de moda, i venen de la Xina a través Manila que era colonia espanyola, d’ací el nom. I que era un complement molt car i sols estaria a la mà dels privilegiats, però poc a poc va anar popularitzant-se. Fins i tot la teja es un element introduït al S. XX. Però estos elements ja formen part de la indumentària habitual.
            Hui en dia podem dir que esta festa esta en crisi, crisi que s’arrastra des dels any 60 del segle passat. Entre les causes de la crisi estan:
-l’auge de la festa de Moros i Cristians. Una festa més adaptada a la forma de divertir-se actual.
- la proximitat en el temps de les dues festes.
- la festa del les danses, que durava 8 dies  es difícil d’adaptar al sistema de treball actual.
- el descens de població de Benilloba, cada vegada hi ha menys joves i fadrins, que són els que ballen.
Hui en dia podem dir que esta festa esta en crisi, crisi que s’arrastra des dels any 60 del segle passat. Entre les causes de la crisi estan:
-l’auge de la festa de Moros i Cristians. Una festa més adaptada a la forma de divertir-se actual.
- la proximitat en el temps de les dues festes.
- la festa del les danses, que durava 8 dies.  es difícil d’adaptar al sistema de treball actual.
- el descens de població de Benilloba, cada vegada hi ha menys joves i fadrins, que són els que ballen.


 La segona part del llibre és una entrevista a Paco Bessó. Dolçainer que fa 30 anys que ve a tocar a les nostres danses i segurament serà el dolçainer que més anys a tocat. I per tant ens interessa la seua opinió i la seua visió de les nostres danses.

La tercera part és un àlbum de fotos, que arreplega al voltant de 300 fotos relacionades amb les danses. I van des de finals del S. XIX fins a l’actualitat. Estan agrupades per blocs cronològics: fins 1920, del 21 al 40, 41-50... Però dins de cada bloc no hi ha un ordre cronològic, perquè impossible situar-les en l’any concret. Ací està arreplegada tota una història gràfica de Benilloba de les danses i de la gent de Benilloba de més de 100 anys. Apareix en elles moltíssima gent i he procurat que quant més n’ixqueren millor, perquè tots som protagonistes d’estes danses. Lógicament faltara algú, i demane disculpes per adelantat. En cada foto procure posar els noms dels protagonistes, però ha segut impossible arribar a reconèixer a tots. Per tant és un àlbum interactiu:  tots podem intentar reconèixer a gent, i fins i tot reconeirxer-se a un mateix en fotos que no havia vist mai, com em va passar a mi, i intercanviar la informació.
Moltes gràcies per la seua presencia i espere que gaudisquen molt en el llibre.




dimarts, 18 de juliol del 2017

PEGUEM UNA DANSAETA? BENILLOBA I LES SEUES DANSES

          Després d'un any de gestació (entrevistes,arreplegada de material, consulta de fons, dubtes, viatges, selecció, redacció, correcció...) hui ha arribat al món:" PEGUEM UNA DANSAETA? BENILLOBA I LES SEUES DANSES" Espere que vos agrade.



        A més de conèixer un poc més les nostres dances, podem jugar a buscar-se o a reconèixer a les persones que apareixen per les mes de 300 fotos del llibre.
        Per obtenir-lo haurem d'esperar un poc a la seua presentació que serà el 19 d'Agost.

dilluns, 12 de juny del 2017

PEGUEM UNA DANSAETA?

Ja està a la impremta. Dintre de poc podreu gaudir del llibre sobre les danses de Benilloba: la festa, orígens, música,ball, majorals, dolçainers... I a més, els ultims més de cent anys il·lustrats amb més de 300 fotos.


divendres, 2 de juny del 2017

BUSQUEM!









        Sabrieu localitzar esta foto? I que és el que veiem?



Esta foto és propietat de Consuelito Climent. I efectivament és el Molí de l Noguer. En ella veiem el Molí a l’esquerra i el noguer a la dreta en un moment d’una impressionant riuada. Estaven totes les hortes negades per el riu entre el Molí I la font del Retor que estaria a fons, no es veu el llavador de Baix que segurament l’arrastraria la riuada. La foto, crec que serà dels anys seixanta perquè encara és en blanc I negre. Per estos anys el Molí encara estava habitat per diverses famílies, les ultimes en habitar-lo. En la planta superior, a peu de carretera vivia Consuelo Biosca, ja molt major que era la propietària de molí. Iaia de Cosuelito I tiaaguela meua. Baix hi havia un piset que s’accedia pel camí que baixava de la carretera a la font del Rector, en ell vivia Angel Serrano I Carmen Seoane, amb tres fills: Angel, Ramiro I Severino. En un pis inferior vivia un altre matrimoni jove, que recorde sols el malnom d’ell :” cacahuet”. I després més avall en el que era el moli: Serrano (no se si Manolo o Juan) I la dona Rosario, pares de Manolo Serrano I Rosario.

dissabte, 13 de maig del 2017

SANCARRONS A BENILLOBA, NANOS A COCENTAINA.



 En un barri de Cocentaina, el Raval, el dimecres a meitat quaresma celebren la festa del Nanos. La festa consisteix en plantar uns ninots a les façanes de les cases, en les places, en els cantons... amb cartells que critiquen diverses situacions del poble que no agraden als veïns, com per eixemple: que la gent embrute els carrers o que no els netegen, que hi hagen barreres arquitectòniques, l’actuació d’algun polític,etc. Sempre referint a temes concrets del poble. El ninots són figures que imiten a les persones  i  fets amb roba vella,amb una estructura interior de cartró,canya o altra cosa rígida i que s’ompli amb draps vells. La cara es fa amb amb calces a la que li se pinten els ulls i la boca, les mans amb guants i els peus amb unes sabates velles. Esta festa que és una tradició que ve de molt antic sempre s’ha pensat que era exclusiva de Cocentaina. Ara sembla que no és així, pot ser que en altres pobles del Comtat també és fera este tipus de crítica social i després desapareguera esta pràctica. I concretament en Benilloba he trobat, amb un testimoni,  indicis que apunten en aquesta direcció. Fa poc temps Olimpia Reig em va comentar que li havia sentit comentar a sa mare ( Carmen) que en Benilloba també s’havien plantat estes figures, que ella no ho havia conegut però que ho havia sentit contar als seus pares i açò ja ens remunta al S. XIX. Però si amb  tan sols este testimoni no hi ha prou per  fer esta afirmació, esta  dona ens aporta una dita que és més concloent, i que jo per Cocentaina no he sentit mai, que diu així: “ A meitat quaresma sancarrons al carrer”  I que són el sancarrons? Segons el Diccionari de F.Ferrer i Pastor un sancarró es un espantaocells. I un espantaocells és una figura humana feta precisament amb una canya, com estructura, a la que es vist amb roba vella, molt similar al que diuen nano en Cocentaina i que serveix per espantar, atemorir, als pardals i que es mengen les collites  a l’igual que els sancarrons i els nanos també serveixen per alertar i en certa manera atemorir a algú.

dilluns, 1 de maig del 2017

BENILLOBA I LES DANSES


Després de mesos de treball encara resta molt per fer, però també  hi ha molt adelantat: entrevistes, documents,escaneig de fotos... I amb tot açò anem  aproximant-nos a la tasca que s’havien proposat: fer una publicació sobre les nostres danses. En ella vull, per un costat, arreplegar tota la informació que siga possible sobre les danses  i per un altre, un testimoni gràfic que l’il·lustre. Ja vaig demanar, fa un temps, la col·laboració de la gent i afortunadament ha segut molts els  que ho han fet, però vull tornar-la a sol·licitar-la perquè de segur que quant més informació tingam més ric serà el resultat i perquè una  vegada el treball fet, no m’agradaria que restara res interessant per conèixer. Si algú té fotos, algun detall que vullga que es conega, alguna anècdota... sols té que posar-se en contacte amb mi. El meu correu és: enriquemorrio@hotmail.com  i el meu tno: 618358599.
Moltes Gràcies.

diumenge, 9 d’abril del 2017

LA CLASSE DE D.DANIEL


       Daniel Iborra també conegut  com Daniel de la Botigueta ( per la botiga que va tenir la seua familia i després ell amb la seua dona) va ser mestre de moltes generacions de joves (xics perquè a les hores els xics i les xique anaven separats) i director de l'escola de Benilloba durant molts anys. Som molts els que li hem d'agraïr el saber llegir i escriure i fer les nostres primeres operacions en un temps en que anar a l'escola no era d'un interés primordiar sino més bé un tràmit que haviem de passar mentre esperavem arribar a poder treballar. Encara resta en la memòria de molts benillobers,que van assistir a les seues classes, com un bagatge important en el record de la seua joventut. 
      Esta foto serà aproximadament de 1968 

dissabte, 1 d’abril del 2017

El cólera en el año 1855: el peor brote epidémico que padeció Benilloba

    El cólera, enfermedad muy contagiosa originaria de la India, se caracteriza por vómitos y diarreas acuosas de gran volumen que llevan rápidamente a la muerte por deshidratación. Se contrae al consumir alimentos o beber agua contaminados por la materia fecal de una persona infectada. Esto ocurre con mayor frecuencia durante los meses cálidos en países que carezcan de abastecimiento apropiado de agua y eliminación adecuada de aguas residuales.
    La enfermedad apareció en España en el año 1833 y se propagó rápidamente por toda la península en los años siguientes. En 1855 ya era conocida por toda la zona del Comtat. En Benilloba  en 1854 acabó  con 13 personas. El brote epidémico de 1855 no fue el primero, pero si el peor por su número elevado de victimas en tan poco tiempo.
Aparece el primer caso de cólera en Benilloba el miércoles 8 de agosto de 1855, cuando, Teresa Villanova Bernabeu, una benillobera de 43 años, fallece « con síntomas de cólera morbo según certificación del médico ». El médico, aparentemente, aun no estaba totalmente convencido de su diagnóstico.

         Y no fue hasta el día siguiente cuando se dio a conocer oficialmente la epidemia: un alpargatero de Cocentaina de 36 años, Vicente Carbonell Miralles, murió « de cólera morbo evidente ». Las reacciones de pánico que esto suscitó entre la población no se hizo esperar: Benilloba se aisló de los pueblos vecinos. Este joven fue la única víctima que no era vecina del pueblo.

       En apenas 56 días, es decir en menos de dos meses, la enfermedad, llamada por entonces “cólera morbo asiático” mata en Benilloba a 95 personas (7 veces más que en el año anterior), mayoritariamente hombres (64%) y adultos (71%). La más joven de las víctimas, Antonio Vicente Mullor Ortíz, muerto el 7 de septiembre de 1855, tenía 6 meses y la más anciana, Pascual García, el suegro de Don Onofre Martínez, uno de los cirujanos del pueblo, fallecido el 28 del mismo mes, con 82 años.

      Al principio, los entierros se hacían al día siguiente del fallecimiento. Debido tan a la gran cantidad de muertos y al hecho que en aquellos tiempos todo se tenía que hacer a mano, es muy probable que se mantuvieran fosas en el cementerio a la espera de nuevos cuerpos para taparlas cuando quedaban llenas. La situación empeoró en los primeros días del mes de septiembre con la muerte de uno de los dos enterradores (hubo unos muertos que tuvieron que esperar 5 días antes de poder ser enterrados). Sin embargo, las familias enlutadas parecen estar bastante resignadas (no se notan escenas de pánico en lo que he podido leer); nuestros antepasados sabían muy bien que no podían escaparse; no pienso que lo viviríamos así hoy en día…

     A pesar de todo, el Rector de Benilloba, Don Isidoro Alberola, seguirá cumpliendo su deber pastoral acompañando a las familias enlutadas. Pero es un hombre y su cansancio físico se nota en la redacción de las partidas de defunción en los libros parroquiales, cada vez menos ordenada, deja espacios vacíos para completarlos cuando tenga más tiempo, incluso repite  la partida de defunción  la misma persona  en fechas diferentes, una en septiembre otra en octubre. Hay que decir que el trabajo es excesivo, i el domingo 2 de septiembre llegana fallecer hasta 10 personas en un mismo día.

      En las partidas de defunción, firmaban además del cura, Filomeno Puig, joven acólito y Joaquín Garrigos, sacristán, quienes asustados se encierran en sus casas, dejando esta responsabilidad a los dos enterradores: Joaquín Colomina, sereno del pueblo y Joaquín Ripoll Borrell, viudo y labrador de 67 años que acabará su tarea contrayendo la enfermedad durante el brote epidémico y morirá 5 días después, el 7 de septiembre de 1855, y será enterrado por su compañero de labor...

      En aquellos días van a morir tanto ricos como pobres, labradores como jornaleros, artesanos como obreros, médicos como maestros de escuela. Entre otros desaparecen: Joaquín Lledó Martínez, uno de los molineros de Benilloba; la mujer de Joaquín Monerris, barbero sangrador; la de Joaquín Martínez, uno de los cirujanos del pueblo; los dos maestros de escuela, Don Pedro Picó Catalá y Doña Teresa Tortosa Beltrán junto con su marido, el papelero José Berenguer; Francisco Ripoll, albañil; el hijo del médico del pueblo, Don Pascual García; las mujeres de los dos horneros del pueblo, Francisca María García Jover y Vicenta Garrigos; la viuda del carpintero o la hacendada, Doña María Giner Llandís, natural de Játiva, vecina de Benilloba. El ultimo en morir es Don Ginés Mira Monerris, secretario del Ayuntamiento, el 2 de octubre de 1855 a los 48 años, por el cual se organiza un entierro general “aunque sin haber llevado el cadáver a la iglesia por obedecimiento a una repetida intimación del Alcalde de una Real Orden”.

      Por las mismas razones, los riesgos de contaminación, impiden otorgar testamento ante un escribano. Las victimas no tienen otro remedio que hacerlo en casa ante testigos, principalmente sus familiares o ante el párroco en el momento de confesarse. Este testamento preveía lo que se pagaría por  los derechos funerales y la clase de entierro elegido – Mariana Compañy, de 34 años, pide así “que se vestise su cuerpo cadáver del abito de Santa Ana” -. Los pobres no pagan, son enterrados “Amor Dei”. Unos feligreses se niegan a pagar los derechos funerales de los suyos, pretextando que no son tan acomodados como lo dice el párroco…

      La bisabuela de mi abuelo fue una de las 95 víctimas mencionadas y el recuerdo del brote epidémico del cólera del año 1855 ha quedado vivo en la memoria familiar. Hace unos años, enseñé a mis hijas la Fuente del Progreso y lo que representaba para los ancianos del pueblo, ¿quién sabe lo que guardarán en memoria?

                                                        Olivier Sanz Sauzet

                                                        Nimes.Francia.
                                                          Revista de Festes 2016

Entierro de un labrador en Benilloba
(grabado del artista alcoyano Francisco Laporta Valor, 1877)

diumenge, 19 de març del 2017

BUSQUEM!

  Sabem la utilitat d'este objecte? encara podem veure'n algun, sabeu on?





              Efectivament, com diuen els comentaris esta anella com altres que encara hi ha pel poble servien per lligar els animals de treball: matxos, mules,ases. Normalment estaven en les façanes de les cases i a una altura  aproximada a la del cap de les persones. En esta anella es passava el ramal de l'animal  al sortir de corral o a l'arribar del camp i es lligava, però de manera que no restara tens, a fi de que l'animal puguera menejar-se  però no escapar-se quan se l'aparellava o desaparellava, o per carragar-lo o descarregar-lo. També quan l'amo tenia que desplaçar-se per fer qualsevol cosa.

dissabte, 4 de març del 2017

L'ABEURADOR




         


          Sabeu que és açò? És un abeurador ( nosaltres diem ambeurador) i segons el diccionari: Lloc disposat per a abeurar-hi el bestiar. I efectivament ací ha segut on han begut tots els animals de Benilloba: ases,mules,matxos i els ramats d’ovelles i cabres, abans de tornar a casa després d’acabar la seua feina o de bon matí abans de comerçar-la. També n’hi havia un altre més xicotet en la Font de Petrosa i potser algun més per les fonts del terme. Però este era l’abeurador del poble on, ara convertit en una relíquia del passat, han begut els animals durant tota la història del poble. Durant molt de temps devia  d’abastir-se d’aigua que naixia enlloc o pels voltants i en base per afirmar-ho en el malnom d’uns veïns que vivien en una casa pròxima “els del Xorret”.Malnom que fa al·lusió a algun xoret d’aigua que eixia per allí. Quan en 1892 es va portar per primera vegada l’aigua al poble, els sobrants de la font que es va posar a la plaça, mitjançant una conducció soterrània, abastien a l’abeurador. Posteriorment amb la instal·lació de l’aigua potable a les cases va tenir un subministrament mes regular i continuo. Amb la desaparició del darrer animal encara va continuar funcional durant un temps sense cap ús, sols per a distracció dels xiquets o per a qualsevol altra malifeta. Ara, sense aigua, resta com testimoni d’un sistema de vida ja caduc.  

divendres, 24 de febrer del 2017

70 ANIVERSARI DE LA FILA DEL CASTELL





      Per commemorar el 70 aniversari de la Fila del Castell pose esta foto dels components de la fila  en els seus inicis, quan, pujats a la pastera del camió, estan disposats a anar a passar una dia de fuera. Aleshores els components de la filà del castells eren tots veïns de la plaça del mateix nom.

dissabte, 11 de febrer del 2017

BENILLOBA EN ELS ANYS 60



          Esta foto en Blanc i negre calcule que de finals dels anys seixanta del segle passat. I crec que la va fer Esteban Borrell. En ella sols es veu la part baixa  del poble però podem apreciar altres detalls com per exemple que tot el camp estava treballat, veiem bancals d’oliveres, ametlers, i sobre tot les hortes: les hortes de la font del Rector, les de la Rambla de Monerris i les de la Volta del pont. Totes treballades, unes esperant ser sembrades, altres amb els seus cultius. Les xopades eren més escasses i no tenen fulla per la qual cosa podem deduir que la foto esta feta en hivern.  També podem veure els dos molins: el De Blas Herrero o del Noguer i el Molí Vell, Blai o del Comte. Per eixa data no sols estaven els edificis sinó que encara estaven habitats. Veiem perfectament la carretera la seu pas per baix del poble amb els seus pins i el mur de pedra que la sustentava. Veiem l’abadia com era per aquella època, lloc de reunió  per la seua situació solejada, encarada al migjorn i al recés del vent del nord. També podem veure el llavador de Baix, com era i on estava situat. El camí de les forques ara desaparegut, que sortia de la avinguda cap al nord per la vora del terrer i en les Forques es dividia en dos: el la Teuleria i el de Rodacanters. En definitiva, es tracta d’un bon document gràfic de la nostra història recient.