dissabte, 22 d’octubre del 2016

LA FONT I LA PLAÇA



La lluita de Benilloba i els seus pobladors per l’aigua ha estat una constant al llarg de la seua història. Les característiques climàtiques no afavoreixen un subministrament regular de pluja,  podem passar d’una forta sequera que dura mesos a una pluja torrencial amb fortes avingudes en qüestió d’hores. Les característiques físiques i edàfiques tampoc garantitzen unes condicions favorables per a que  hagen brolladors abundants  per a garantir un subministres suficient i regular. Si que és veritat que hi ha un riu que passa pels peus del poble i que ha proporcionat aigua per al reg de les hortes, però el desnivell existent i la falta de recursos tècnics han fet que no es pogueren aprofitar les seues aigües per al ús domèstic fins a mitjans del S.XX, encara que s’han utilitzat per a determinades tasques humanes com és regar, llavar la roba...
Tots estos condicionants han fet que la població de Benilloba, al llarg de la seua història, haja tingut que dur l’aigua per al consum humà de les fonts mes properes : La Font del Retor, la de Petrosa i de forma menys habitual la del Xoquet. Açò suposava una inversió en temps, treball i energia important. Les persones estaven obligades a desplaçar-se periòdicament amb canters, botijons o altres mitjans tot sols o amb l’ajuda d’animals fins a les fonts  per assegurar-se una aigua  amb certes garanties per beure i guisar. Este dèficit de tan apreciat element tal vegada siga l’explicació del fet de que en quasi totes les cases hi ha hagut un pou. Aprofitant el manantial, no massa cabalós, però si segur que circula per la capa freàtica situada al voltant dels 15 m. de fondària, hom va fer pous per a subministrar-se un aigua que encara que no és apta per al consum humà pel seu sabor i condicions sanitàries si que podia utilitzar-se per altres activitats humanes com la neteja de la casa, arruixar el carrer,etc.
                 I amb estes condicions, el poble de Benilloba va arribar a les darreries del  S. XIX, ja que va ser en la darrera dècada de este segle quan per primera vegada va haver un subministrament d’aigua , en condicions per al consum humà, al centre del poble.
                En este escrit vaig a intentar narrar com es va produir este fet, aclarint alguns dubtes, desmentint algunes asseveracions, al temps que creant nous interrogants. Però esta és la realitat del historiador.
                
                Antecedents.
                El fet de que en Juny de 1892 hi haguera una font al centre del poble, aproximadament a l’entrada del carrer S.Antoni des del C.Major, on xorrava l’aigua portada des d’una distancia d’un Km. on podia anar a poar tota la gent del poble sense pagar no va ser un fet espontani, ni un projecte fàcil, exempt de dificultats ni aplaudit per tothom. Més be tot el contrari, va ser el resultat de diversos intents, dos d’ells frustrats, una lluita d’interessos, expectatives truncades i una separació de cent anys, que es diuen prompte, entre el primer  i el tercer projecte que va ser el definitiu.
El primer projecte de portar l’aigua al poble data de l’última década del s.XVIII, com molt bé relata i estudia J. Cortés (1). En ell, l’ajuntament intenta millorar les condicions de vida dels benillobers  mitjançant un projecte que tracta de portar l’aigua de la font de Petrosa al poble. Però el projecte xoca amb els interessos d’unes quantes persones, que, en realitat, són els propietaris de les hortes que es regaven amb l’aigua de esta font. Estes persones, amb els seus advocats i procuradors, van obstaculitzant el projecte fins aconseguir aturar-lo. L’ús particular de l’aigua  d’uns quants preval sobre el bé comú de tota una comunitat.
                Al voltant d’uns 50  anys després, i estic parlant de la dècada dels anys 40 del S.XIX hi hagué un altre intent de portar l’aigua  al poble. Com s’aprecia en un altre article de J.Cortés de la revista de festes de 1996 (2) en el qual parla  d’un article de F.P.Monblanc  “ El pueblo i el agua.Benilloba hace 130 años” Es tracta d’un nou intent de portar l’aigua, que també  es va frustrar, però que es basaria en dos idees fonamentals que es desenvoluparien en el darrer projecte de 1891:
1ª Portar l’aigua de la Font Nova de Petrosa, i no de la Font de Petrosa.
2na.La  font es col·locaria en el centre del poble,en concret en l’hort que la família Barrachina tenia en la creu del C. Major amb el C. S. Antoni.

El Projecte Definitiu: Narració dels fets.
                
            El tercer projecte, i que serà el definitiu  s’inicia l’1 de gener de 1890. En esta data es forma un nou Ajuntament on serà elegit alcalde per unanimitat En José Vicente Doménech Monerris, home conegut i encara recordat amb el malnon del “Tio Zurdo”. El primer Teniente alcalde serà Jose Ivorra Mira(3). Este nou alcalde té molt clar, i com objectiu principal, el portar l’aigua al poble. I ja en l’acta del  seu primer ple a l’ajuntament el 19 de Gener de 1980 (4) es reflectix el seu Programa “ el alcalde expuso a la corporación: la necesidad del vecindario desde hace tiempo de la traida d’una fuente d’agua potable a esta población en punto céntrico. Ya que solo hay pozos de agua de mala calidad o antihigiénicos, aplicables solo para el lavadero y otros usos, con exclusión de beberla personas i animales y en la condimentación de alimentos. Los habitantes estan obligados de surtirse de aguas potables de las fuentes del común: Nueva, Petrosa i del Retor, distantes 1 Km, dificultandose en tiempos de lluvias y nieve de la de Petrosa y Nueva porque los caminos se ponen intransitables. Y de respecto a la del Retor por el mismo motivo y porque se inutiliza el conducto que la hace fluir a la parte derecha del rio y ser imposible pasar el rio durante la avenida para tomar agua de la fuente donde nace en la parte izquierda. Por su posición solo Petrosa y Nueva estan a Mayor altura que la población y solo en ellos puede pensarse para acercarlos a la población. La Nueva es la del nacimiento más alto, mayor caudal y la que tiene mejores condiciones para aproximarlo a la población.”

José V. Domenech (Tio Zurdo)


                Es debatix la proposta de l’alcalde i s’acorden una serie de punts. Entre ells, el més interessants serien:
“1.Que es urgente abastecer de agua a la población y colocar en sitio céntrico una fuente pública.
  2.Que la fuente que ha de conducirse sea la del común denominada Nueva. 
  3.Que se haga el proyecto para la conducción y emplazamiento en lugar idóneo.
  4.Que el alcalde busque la persona facultada para hacer el proyecto.
...
 6.Atendidas las circunstancias económicas de esta población se establece que otro de los recursos para la ejecución de la obra proyectada ha de ser la prestación personal dentro de los límites que la ley municipal  permite. (4) Acta 19 gener 1890.”
El delineant Pablo Portes és l’elegit per a fer el projecte que presentarà a l’Ajuntamet.I  en el ple del 13 D’Abril de 1890  s’aprova el projecte per el qual es pagaran 250 pts. al delineant  i decideixen comissionar a l’Alcalde per  a que vaja a presentar el projecte al Gobernador a la fi d’informar  públicament i executar les possibles expropiacions(5).
        Efectivament per a realitzar el projecte s’han de fer  obligatòriament  expropiacions. I açò suposava una important dificultat per a la seua realització  ja que estes expropiacions afectaven a una família  d’un rellevant pes dins la societat de Benilloba:Els   Barrachina. En José, En Pedro i Na Dolores Barrachina presenten un recurs d’alçada  contra la declaració d’utilitat pública del projecte de conducció d’aigües  potables. Açò apareix reflectit en l’acta del ple de l’Ajuntament del 24 d’Agost de 1890(6). Este recurs paralitza el projecte durant un any. I en l’acta del ple del 27 de juny de 1891 es llig l’ofici del  governador per el qual es declara  d’utilitat pública el projecte de conducció d’aigües  per a l’abastiment del poble i autoritza les expropiacions necessàries.  Aleshores, per a realitzar el projecte  s’han d’ocupar els terrenys  de En Francisco José Reig Garcia per la perforació d’un pou i construcció d’un depòsit  i l’hort del  Barrachina per a fer la plaça on aniria la font(7).
        A banda, hi havia una sèrie de propietaris: Ricardo Ivorra Garcia, Rafael Domenech Seguí, Joaquín Vilanova Company, Vicente Mira Satorre, Salvador Bonet Ripoll, Joaquín Monllor Garcia, Antonio Garcia Monllor i Tomàs Guillem que donen permís per a fer obres en els seus terrenys, i que van des del pou de l’aigua fins a la plaça, i com diu l’acta “con patriotismo que les enaltece” (4).  En el mateix ple s’acorda obrir el període per les expropiacions forçoses, encarregant per a tal tasca a D. Pablo Fortes  i fer una subhasta pública de les obres amb un preu de partida de 8880.11 pts. També s’acorda que en l’obra s’ha d’incloure  la conducció necessària per a que l’aigua sobrant de la font arribe al pati dels Barrachina (7).
        Tres dies després , l’ 1 de Juliol de 1891, és constitueix un nou ajuntament, en el qual deixa de ser Alcalde José Vicente Domènech Monerris  i passa a ser Alcalde Joaquín Ignacio Ivorra Mira. El demés regidors  són els mateixos amb l’excepció d’un regidor nou que entra com interventor: Miguel Domènech Monerris (germà de J.Vte. Domenech)(8). La pregunta obligada és: com és que ara que el projecte  ja està encarat J. Vte. Domènech  abandona l’alcaldia? Sembla ser una jugada política, en que l’alcalde abandona el càrrec per  poder presentar-se a la subhasta de l’obra i deixa al seu germà com a interventor. I efectivament en l’acta del ple de l’Ajuntament de l’1 d’agost de 1891, en el qual es fa la subhasta  pública per a la execució de l’obra  apareix  l’anterior alcalde com a postor junt a altres dos ofertes i al final es adjudicada l’obra  a J.Vte Domènech Monerris per la quantitat de 7850 pts.  Encara que un primer moment la seua oferta  és la més elevada acaba sent la més satisfactòria i per tant l’elegida(9).


        El dia 1 de gener de 1892  es fa una prova  per a vore com va la conducció de l’aigua. Esta prova es fa en mig de C. Major lindant amb el pati de Senyors Barrachina i el resultat és satisfactori. Com encara no s’ha fet l’expropiació acorden elegir un lloc per instal·lar la font provisionalment(10).Per fi, i per primera vegada en la historia de Benilloba, xorra una aigua en condicions al centre del poble.
        En el ple del 28 de febrer de 1892 els concejals Justo Domènech i Luis Orta ( sembla que no són partidaris del projecte o be defenen els interessos dels Barrachina) manifesten que no estan conformes en les obres i que s’han de completar segons el projecte aprovat. Els demés regidors acorden sol·licitar al governador  que envie un enginyer provincial per a que inspeccione les obres i que dictamine  si el resultat s’ajusta al projecte i que faja constar les objeccions. Per esta data sembla que la font ja esta xorrant contínuament  perquè el alcalde manifesta  que el desaigüe d’una pila esta embossat la qual cosa fa que l’aigua caiga a terra i enfangue  el carrer(11).
        El  dia 10 de Maig de 1892 ve a Benilloba  N’ Antoni Puigcerver, director d’obres provincial,  per a reconèixer les obres juntament amb el contractista i alçar un acta per informar al governador(12). Però la font continua xorrant, ja no hi ha qui la pare i en l’acta del ple del 26 de juny de 1892 tornen a manifestar-se el problemes : “ por falta de respiradero en el piso donde està establecida la fuente pública  que recoja el agua que emana, se hace la calle intransitable”. Per la qual cosa  es proposa col·locar una reixa que comunique amb el desaigüe   per arreplegar l’aigua així com solucionar alguna  deficiència més(13).
        El 27 de març de 1893 ocupa l’alcaldia, per dimisió de l’alcalde José Doménech Marin,  que ho era sols des de gener, Justo Domènech  i Tomás(14). I  el  25 de Juliol de 1893 presenta un escrit J.Vte Domènech Monerris  demanant que se li paguen les quantitats que  li deuen per l’obra. Per esta data i segons el contracte ja devia estar tota l’obra de conducció d’aigües liquidada.  El ple de l’ajuntament encara acorda que pagaran les quantitats reclamades conforme ho permeten els fons del municipi. I el mateix dia J.Vte Domènech presenta un escrit  demanant la baixa del padró de veïns ja que està donat d’alta en la ciutat de Barcelona(15).
        Este fet resulta molt sospitós: com una persona que ha segut alcalde, que s’ha implicat tant  en el tema de portar l’aigua  al poble,  i quan el projecte esta finalitzat, deixa el poble i se’n va a viure a Barcelona? Difícil d’entendre.
        Però el procés avança, de forma imparable, encara que en aquells moment els semblaria lent.  I en el ple del 17 de Juny de 1894 l’alcalde Fco.José Ivorra Garcia, nou alcalde que havia segut nomenat el 3 de desembre de 1893, comunica als regidors: “... que la fuente  pública, denominada Nueva, situada en medio de la entrada de la C. S.Antonio, además de impedir el transito de caballeria cargadas, tenia el gravíssimo defecto de que sus dos pilas de hierro para recibir el agua de los caños son de poca capacidad, como tambien los agujeros para el desagüe, en tales términos, el agua sobresale por los bordes de las pilas y  se derrama por las calles convirtiendo a esta en un continuo lodazal i un foco perenne de insalubridad”. I en este ple s’ acorda:
“1.Que se retire, de su actual sitio, la titulada Fuente Nueva y se emplace en la pared del huerto de la casa que en la calle S.Antonio posee Dña. Dolores barrachina Vila.
 2. Que se retiren las dos pilas  de hierro y se remplacen por una de piedra que reuna las condiciones  de capacidad necesaria para evitar derrames de agua.
 3. Que el Presidente i el teniente Alcalde Fco. J.Monllor Monerris procuren avistarse con Dña Dolores Barrachina Vila para en representación de l’Ayuntamiento  recabar de dicha Señora el permiso o concesión para el nuevo emplazamiento de la fuente(16).
        D’estos acords es despren que no sols no va endavant el projecte d’expropiació o va molt lentament si no que ni tan sols havia permés posar la font arrimada a la paret del pati.
        Però  l’Alcalde Fco. J.Ivorra I el Tnte. Alcalde Fco.José monllor s’entrevisten amb  Na Barrachina, i contra tot pronòstic, arriben a un acord molt profitós per a les dos parts que exposen a la resta de l’ajuntament (acta del 24 de juny de 1894): “ teniendo en consideración por una parte la imperiosa necesidad de emplazar la Fuente Nueva en el punto que se tiene acordado y la ninguna utilidad que puede sacarse de las aguas sobrantes de las fuentes públicas y las carencias de recursos para indemnizar en el otro caso de expropiación forzosa”  s’arriba al següent acord:
1.Na Barrachina dona permís per posar la font en la paret que limita a l’hort, però, a més, cedeix a l’Ajuntament una part del pati que està entre el Carrer S. Antoni  i el Carrer Major, amb una extensió  de 12 m. de llargària per 7.5m d’amplària, per a que l’ajuntament puga fer una plaça i posar la font en el lloc que més l’ interesse. Però el terreny no el cedirà fins que no faja les obres que te projectades en la casa que té en estos dos carrers.
2.L’Ajuntament  concedeix a Na Dolores Barrachina i als seus successors  una “pluma” d’aigua, que l’interessada podria agarrar de qualsevol punt de la canonada per on discorren  les aigües  sobrants de la font fins l’abeurador públic. Al temps que el ple autoritza a l’Alcalde a que, sense perdre temps, execute  el nou emplaçament de la font així com que substituïsca les piles de ferro per una font de pedra amb unes condicions adequades per evitar derrames d’aigua.
        L’acord està signat per: Fco. José Monllor, Antonio Vicente Climent, Tomàs Guillem, Daniel Ivorra i Dolores Barrachina(17).
        Esta és l’última  referència  a la conducció de l’aigua i la Font en les actes de l’Ajuntament. Que la Font de pedra es va fer i que va quedar instal·lada en el centre de la plaça no resta cap dubte, perquè és la que encara tenim emplaçada al mateix lloc amb el nom de “Fuente del Progreso”  amb la data de 1896 gravada , que seria la de la seua inauguració. Suposadament encara tardaria dos anys, des de l’acord, a ser emplaçada, que seria, segurament, el temps que la senyoreta tardaria en fer les obres en la seua casa. El perquè de “Fuent del Progreso” no el sabem. Es cert que va ser un gran progrés per al poble el poder tenir uns font d’aigua en condicions per al consum i prop de casa però també pense que posar-li este nom era també una forma de desmarcar-se del nom anterior Font Nova i tot el que havia suposat i suposava encara d’enfrontament entre dues faccions de la població.

             Els protagonistes.

           Tots estos fets tingueren unes persones que els protagonitzaren i que encapçalaren dues faccions enfrontades: Jose Vicente Domènech Monerris  al front dels partidaris d’este projecte tan necessari i el sector més immobilista o dependent, que recolzava els drets de la facció més poderosa del poble, la família Barrachina representada per Na Dolores Barrachina.
        J.Vte Domènech Monerris conegut popularment com el “Tio Zurdo” va nàixer a Benilloba el 21 de Juliol de 1855, home simpàtic,afable, alegre  i amb molta iniciativa  que junt al seu germà Miguel Domènech, que també el recolza en la seua tasca política( no va deixar de ser regidor en tots estos anys i en determinades temporades ho fa com interventor) van fer negocis amb la producció i comercialització de vi sobre tot a França(va ser els anys en que la fil·loxera havia acabat amb la vinya francesa).També tenien terres dedicades a la vinya a més d’una tenda,  on venien tot tipus de productes, en el nº 20 A del Carrer Major (casa que te façana al carrer Major i al Carrer S. Joan). J.Vte Doménech va ser nomenat alcalde el 1 de gener de 1890, pertanyia al partit lliberal i amb la seua activitat política va fer amistat amb Jose Canalejas, polític que va estar al front de diversos ministeris  fins i tot de la Presidència del Consell de Ministres. I al qual va portar a Benilloba per fer un míting el 22 de Novembre de 1890 (19). J.Vte. Domènech, des del primer moment  que ocupa l’alcaldia, tenia un objectiu definit: portar l’aigua al centre del poble i posar la font en l’hort que tenia la família  Barrachina.  Ocupa l’alcaldia  des del 1 de Gener de 1890  fins al 1 de Juliol de 1901, data en que sobtadament la deixa  per presentar,uns dies desprès, una oferta en la subhasta del projecte de conducció de l’aigua al centre del poble. La seu oferta guanya la subhasta i per tant és ell l’encarregat d’executar les obres. Una vegada acabades les obres té problemes per a cobrar-les. Les despeses de l’obra  s’havien de pagar en diferent terminis però en el pressupostos de l’ajuntament de 1893 devia de liquidar-se l’últim . No va ser així, perquè en Agost de 1893 J.V.Domènech presenta  una reclamació per a que se li abonen les quantitats que encara li deuen. Al mateix temps demana  la baixa en el padró de Benilloba  perquè ja està donat d’alta en Barcelona. Com és possible que una persona  que poc abans havia segut alcalde i havia fet una obra tan gran i de tanta importància per al poble ara emigra a Barcelona? No hi ha cap document que ho explique però si que es pot intuir alguna cosa  a més d’algun testimoni, com el de Joaquin Doménech Boronat (19) i el de Camèlia Domenech ( neta del seu germà Miquel Doménech), i de Rafael Domènech, pare de Camèlia, que va ser criat pel mateix J. Vicent en Barcelona(20). Sembla que la vida a Benilloba li se va fer difícil i fins i tot va arribar a témer per la seua vida. Els dos partits estaven fortament enfrontats i hi havia un ambient molt conflictiu al poble. El seu projecte no havia agradat a tots, un sector de certa rellevància no hi estava d’acord.  J. Vicente, disgustat de tanta lluïta, i després de casar-se amb Amparo Mira Ivorra, xica d’un poble veí, se’n van anar a Barcelona on ell havia fet el servei militar. Allí va iniciar nous negocis com va ser la taberna  que va tenir al Poble Sec i fins i tot va ser regidor en este poble. Va venir algunes vegades a Benilloba abans a la seua mort el 28 de Juliol de 1914. No va tenir descendència.
        Els altres protagonistes serien la família Barrachina: En Pedro,En José i Na Dolores Barrachina. Esta família era propietària d’una important extensió de terreny agrícola així com de finques urbanes.  Una de les importants del poble per les seues possessions i molt activa políticament,  representant al sector més conservador. Com s’ha observat no eren partidaris del projecte de conducció de l’aigua al centre de poble, per la seua oposició a que es fera  tant perquè suposava l’expropiació de l’hort de la casa que tenien  entre el carrer Major i el C. Sant Antoni, com perquè era un projecte que partia del sector oposats a ells políticament: els lliberals,(no vull pensar que s’oposaren a ell perquè suposara una avanç en la qualitat de vida de la gent del poble). O També podria ser que s’oposaren per a beneficiar-se  del projecte, com realment va ocórrer. Efectivament van posar un recurs contra el projecte que va fer que es ralentitzara, però finalment van arribar a un acord amb l’ajuntament  en Juny de 1894: cedir l’hort de la seua propietat  per transformar-lo en una plaça  a canvi del dret d’una ploma d’aigua  ( que són 4 m3 d’aigua al dia  segons l’acta del 2 de gener de 1952)(21)El benefici era clar:  tenir l’aigua directa dintre de casa. La casa seria la del C. Major  nº2. Amb la qual cosa es convertia en l’única casa que tindrà aigua corrent  i a més en quantitat suficient  per l’ús humà i per a la cura de tot un hort. Na Dolores Barrachina Vila és la persona  d’esta família , com hereva de la casa, la que du les negociacions. Esta persona va morir  el 28 de Gener de 1911 al 86 anys.
        El darrer protagonista és tot un poble que des de feia cent anys li havien creat les expectatives de tenir una font dintre del poble on poder poar una aigua en bones condicions però que continuaven fent com havien fet sempre: anar a per aigua a Petrosa o a la Font del Retor amb cànters o amb l’ajuda d’un animal independentment de si ploguera i  els camins estagueren enfangats, o ploguera molt i l’aigua no sortira amb condicions, nevara o fera molta calor i les fonts minvaren. El tenir l’aigua  xorrant a la plaça va ser un gran avanç per aquella gent i una gran millora en les seues condicions de vida.
        Amb este escrit he intentat reconstruir tot el procés de portar l’aigua al poble de Benilloba seguint les anotacions , que sobre  aquest tema, hi ha en les actes dels plens de l’ajuntament d’estos anys. Ve a ser un relat no massa detallat però al darrere resten tots els interessos, enfrontaments, enemistats, sentiments que va originar la realització d’este projecte i que ja no estem en condicions de reconstruir en la seua totalitat ni crec que valga la pena el fer-ho. És van  sacrificar uns interessos a canvi d’un bé general, certes persones es van vore perjudicades tenint que canviar el rumb de les seues vides i altres, els de sempre, els poderosos, es van beneficiar. I com sempre passa, encara resta algun floc per aclarir. En estos moments soc incapaç de fer-ho, com per exemple perquè canvia de nom de “Fuente Nueva” a “Fuente del Progreso” o també  perquè s’anomena “ Fuente Nueva”  el brollador d’on es porta l’aigua, realment hi havia una Font allí i va desaparèixer al excavar els pous ?...
                                                                                                     
Enric Morrió Gómez
Revista de Festes 2016



Documentació:
1.Crónica d’un procés.El primer intent de portar l’aigua de Petrosa a benilloba (1794-1799) J.Cortés.RF 2015
2.Interrogants sobre una font centenària, un polític liberal i una documentació insuficient.J. Cortés.RF 1996
3.Acta del Ple de l’Ajuntament. 1 de Gener de 1890.Carpeta 3/3 AMB
4.A.P.A.19 de Gener de1890.Carpeta 3/3 AMB
5. A.P.A. 13 d’Abril de 18990. Carpeta 3/3 AMB
6. A.P.A.24 d’Agost de 1890. Carpeta 3/3 AMB
7.  A.P.A.27 de Juny de 1891.Carpeta 3/5 AMB
8. A.P.A.1 de Juliol  de 1891. Carpeta 3/5 AMB
9. A.P.A.1 d’Agost de 1891. Carpeta 3/5 AMB
10. A.P.A.3 d’Enero de 1892. Carpeta 3/7 AMB
11. A.P.A.28 de Febrer de 1892.  Carpeta 3/7 AMB
12. A.P.A.15 de mayo de 1892. Carpeta 3/7 AMB
13. A.P.A.26 de Juny de 1892. Carpeta 3/7 AMB
14. A.P.A.27 de Març 1893. Carpeta 3/9 AMB
15. A.P.A. 25 de Julio de 1893.  Carpeta 3/9 AMB
16. A.P.A.17 de Juny de 1894. Carpeta 3/10 AMB
17. A.P.A.24 de Juny de 1894. Carpeta 3/10 AMB
       18.Canalejas en Benilloba.J.Doménech Boronat.RF1990
       19. Canalejas en Benilloba.J.Doménech Boronat.RF1990
       20.Testimoni de Camèlia Doménech.

       21. A.P.A.2 de Gener de 1952. Reproduïda  en “commemoracion del primer centenario de  la bendición de la Fuente del Progreso.1896-1996.Eliseo Mollà Carchano. RF1996

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada