dissabte, 30 d’abril de 2016

A LA MARE



     Quants anys han de passar per oblidar una mare? Perquè 26 anys encara no són prou, millor dit : no són res. Perquè encara et tinc present molts dies i en molts moments de cada dia. Quan veig una llum encesa recorde que em vas ensenyar a apagar-les per no fer una despesa inútil, quan en lleve unes sabates a deixar-les al seu lloc, a llavar-me la cara quan m’alçava i a resar quan en gitava. De tu vaig aprendre a estimar a les persones: «porteu-se bé» em vas repetir milers de vegades, «no fages cas» quan em sentia ofès per qualsevol cosa. Perquè no se si he conegut algú que estimara tant a la gent, incapaç com eres de portar-te mai mal amb ningú, de discutir, ni tan sols d'alçar la veu. Però encara més que les paraules m'ensenyava el teu exemple: i així recorde aquella vesprada que amb un fort vent vingueres a arreplegar-me a la porta de l´escola i tots dos junts agarrats de la mà, entre ràfega i ràfega,amb la seguretat que donava la teua mà, poc a poc avançàvem cap a casa, o quan les nits d'hivern ens acompanyaves fins a deixar-nos tapats en el llit o aquelles nits de tronada que restàvem sense llum arraulits al voltant d'un ciri esperant l'ansiada calma. I no podré oblidar quan a casa sempre ens estaves esperant: quan tornàvem de l'escola, després d'aquells llargs dies a Alcoi quan feia el batxiller, d'aquelles més llargues estances a València o quan ja més majors tornàvem d'Alacant i sempre ens tenies alguna sorpresa preparada: una coca amb tomaca, cocotets… I tu, asseguda allí amb l'agulla i didal pegant puntades per ajudar a casa( com solies dir), amb l'inseparable companyia de la teua gateta no veies passar la teua vida tan entregada com estaves a tots nosaltres. Mai faltava de res, tot estava com calia, la roba neta i al seu lloc, el menjar alhora, la compra feta i al neteja al dia. Si era hivern quan s'alçavem ja estava el foc encès i el pa del dia acabat de comprar, si estiu, el carrer agranat, arruixat i tot obert per a que refrescara i sempre amb el somriure a la cara. I com oblidar la seguretat que donava la teua presència? l'amor que emanava el teu semblant? La pena del darrer acomiadament? El buit de l'absència? Ni en tota una vida.

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Voldria fer meues eixes paraules perque jo també fa 32 anys que no tinc a ma mare.
    Però cada mare es insustituible i eixes paraules soles les pot dir un fill i són per a ella, Julia.
    Pur sentiment com ha dit Marisa.
    Sunsi

    ResponElimina
  3. Ens tenen al dintre, ens volen , ens acaronen , ens alimenten ...per aixi el seguir al llarg de tota la seva vida, com oblidar-les , deixar d´estimar-les per el que no les tenim prop ?

    ResponElimina