divendres, 23 de desembre de 2016

BON NADAL





Recordeu aquella figuereta que hi havia dalt del Campanar. Si, aquella a la que s. Xoxim s'assomava  per a protegir-nos. Doncs allí vull  pujar per cridar ben fort

Bon Nadal i un millor 2017


que arribe fins al darrer benillober arreu del món.

dissabte, 10 de desembre de 2016

L'OFICI D'ESQUILADOR


                                Encara que està en un segon pla,és l'unica foto de que dispose de Pepet l'Esquilador en la seua tasca 

En les darrere quatre dècades l’economia estatal, també la local, ha assolit una important transformació. De forma relativament ràpida, adoneu-se’n de la importància dels canvis, s’ha passat d’una economia tradicional, amb predomini del sector agrari acompanyat per unes activitats artesanals, fonamentals per la subsistència, a una economia industrial, fins i tot de serveis. Tot açò ha suposat canvis importants en l’activitat de la població, un transvasament de la població activa del sector primari cap al sector secundari (industrial) i terciari ( de serveis). Amb tot aquest procés de transformació són molts els artesans que veuen com els seus productes no poden fer front a l’oferta industrial, molts els oficis que entren en  vies de desaparició, i altres que és perden de l’àmbit professional i a punt estan de fer-ho de la memòria col·lectiva. D’un d’aquests oficis parlaré en el present article.
Més de 50 anys fa que va desaparèixer l’última persona que es va dedicar al llarg de la seua vida a esquilar animals i amb ell ho va fer l’ofici d’esquilador. Amb les poques dades que em resten a la memòria i les obtingudes mitjançant fonts indirectes de informació intentaré desenvolupar tots els aspectes d’aquest ofici.
L‘esquilador s’ocupava, fonamentalment d’aquells animals que podem classificar en dos grups diferents:
·         El grup format per animals, treball o també de pèl que inclou matxos, mules i ases preferentment. Tots els qual participen dintre de l’estructura econòmica com mitjans de producció gràcies a la seua aportació com força de treball i al subproducte que generen: el fem, utilitzat com adob per als camps.
·         El sego grup estaria format pels animals de pastura, fonamentalment per ovelles que com a conseqüència del creixement de la seua llana han de ser esquilades cada cert temps. Aquestes ovelles, porten a l’economia productes necessaris com són: el fem per als camps, carn, llet, llana, que es consumiran directament o mitjançant la seua venda s’obtindran uns ingressos.
Açò fa que a més dels ramats, relativament grans, que hi ha al poble i als masos, moltes famílies tinguen algun animal per a satisfer les necessitats familiars. El paper destacat dels animals dintre de l'activitat econòmica tradicional i la seua importància numèrica expliquen i recolzen la necessitat de l'ofici d'esquilador.
A Benilloba n'hi havia un d'esquilador, que a més dels animals del poble, lloc on exercia la major part del temps el seu ofici, també rapava els dels masos dels voltants, fins i tot s'allargava, de vegades, als pobles veïns, com a Benifallim, Penàguila, etc. Quan sortia del poble, el desplaçament era diari, doncs tornava a dormir a casa, Eixia de Bon Matí, al rompre el dia, per arribar aviat al lloc de treball i aprofitar al màxim la llum del sol, tornava a poqueta nit. El menjar se'l portava ell, encara que, de vegades, a algun mas li donaven de dinar. Així les coses, podem dir que l'esquilador no tenia un lloc fix de treball, més bé era un ofici ambulant en gran mesura, encara que, a cada poble hi havia un lloc concret per esquilar els animals de pèl. A Benilloba ho feia en la Abadia, darrere de l’església, on tan sols tenia una anella en la paret per lligar l'animal, i també en les eres situades en el lloc que ocupa l'actual camp de futbol. Les ovelles les esquilava a casa de l'amo, normalment a l'entrada.
La feina del esquilador presentava una certa concentració estacional. Els animals de pèl els esquilaven tot l'any, encara que era normalment en primavera i estiu quan es feia, a fi d'evitar-los una calor innecessària. L'esquilada de les ovelles si que es feia en primavera, concretament al mesos d'abril i maig. La conseqüència d'aquesta concentració estacional era l'existència d'unes temporades de molta activitat front a altres de menys feina i fins i tot d'atur. Per tant hi havia de cercar altres activitats secundàries, que en el cas que ens ocupa eren certes feines en l'agricultura i en la construcció, per obtenir uns ingressos complementaris per l'economia familiar.
Per a la pràctica d'aquest ofici no es necessitaven massa eines, tan sols unes quantes com eren:
-el sarró, era de cuir amb una corretja per penjar-se'l al muscle i servia per dur les eines.
-les tisores, que tenien els ulls folrats de llana o de drap perqué l'esquilador no s'espatlas els dits. Hi havia de diferents tamany segons el tipus d'animal. Per la forma s'hi classifiquen en : tisores de fulla plana. Tisores amb una fulla girada formant una concavitat que s'utilitzaven especialment pels animals de pèl.
-La maquineta d'esquilar, era manual i va substituir en gran part la tisora.
-La pedra d'esmolar. L'esquilador sempre en portava una xicoteta per esmolar les pintes de la maquineta, però a casa en tenia una més gran que feia servir perles tisores.
-L'almassa, que era com una pinta per llevar la bruticia de l'animal abans d'esquilar.
-El torcedor, que es lligava al musell de l'animal i el mantenia quasi immobilitzat durant l'operació.
L'esquilador treballava tot sol, no necessitava d'ajudants, encara que algunes vegades ho feia amb companyia d'altres que venien de fora. Així, en colla, es treballava quan es tractava de ramats grans, com eren els que hi havia a alguns masos, però el procés era el mateix ja que tots feien de tot i no existia divisió del treball.
El procés d'esquilada era diferent segons l'animal del que es tractàs. A l'ovella li lligaven les quatre potes i escomençava a esquilar-la per l'espatlla fins arribar a la cua, després espassava cap a la panxa mirant d'aconseguir traure tota la llana d'una peça. Una vegada acabada la tasca, s’enrotllava la peça de llana i es lligava formant un velló, que era la unitat de comercialització de la llana. Aquesta es venia a Alcoi per la industria tèxtil, però també, de vegades s'aprofitava per fer matalàs. Hi ha que puntualitzat que la llana blanca era més apreciada que la negra. El treball d'esquilar ovelles era molt pesat perquè obligava a estar contínuament doblegat, amb la cintura flexionada. En canvi en les mules es treballava de peu, així la postura era més còmoda. Se'ls rapava tota l'espatla, de les orelles fins la cua. La qual cosa era necessària per posar arreus a l'animal, la resta també es feia encara que era menys important. Es retallaven les crins de l'animal i fins i tot, amb les tisores, es feien uns ornaments amb figures geomètriques en la cua de l'animal. El pèl tallat no s'aprofitava.
A Benilloba, Josep Gómez i Blanes, més conegut com “Pepet l'esquilador” va ser el darrer. L'últim en exercir un ofici que havia passat de pares a fills, i durant quatre generacions l'havien practicat en aquest poble.
Els seus Besavis Pedro Gómez originari de Pancrudo (Teruel) i la seua dona Manuela Andrés de Bañon (Teruel) van emigrar cap a Benilloba on van vorer, tal vegada, perquè difícil es saber-ho amb seguretat, la possibilitat d’instal·lar-se com esquiladors. L'ofici va passar de pares a fills i Pepet l'Esquilador (nascut en 1887) va ser testimoni del procés de canvi de l'economia, de la desaparició progressiva dels animals, de la modificació progressiva de la seua funcionalitat i de com els seus serveis eren cada vegada menys sol·licitats. Amb ell es va trencar la continuïtat.
Però el temps passa, la societat evoluciona, les necessitat canvien i sorgeixen oficis nous: perruquer d'animals de companyia. El subjecte s'ha modificat, ja no són animals com força de treball o per cobrir necessitats bàsiques, sinó que abasten les demandes d'afecte, oci o seguretat. Ja no són esquiladors que treballen amb unes jornades de sola sol, a expenses de la climatologia i amb unes condicions molt dures per obtenir uns quinzets que els assegura el manteniment, sinó uns perruquers que llaven l'animal, el pentinen i li fan tirabuixons mentre el propietari mata el temps, s'impacienta a la sala o practica les relacions socials.

Enric Morrió I Gómez.


dissabte, 26 de novembre de 2016

BUSQUEM!


          Sabrieu dir-me que es açò? per a que servia? i on esta? Açò són els deures d'esta setmana.




                                


            Efectivament és un alcavó i esta en el Salt de Benilloba. Este alcavó està excavat en la roca,  i d’una llargària d’uns 50 metres servia per arreplegar l’aigua del riu un poc més amunt  amb un xicotet assut de dintre de la gorja  i conduir-la a l’altre costat de la penya. Com l’eixida de l’alcavó era al mig del  cingle, es va tenir que construir una sèquia elevada,  un tram de la qual esta sobre un mur de carreus  sobre el mateix cingle i l’ altre tram esta volada i agafada a la paret vertical. Esta sèquia conduïa l’aigua fins al cup del molí. En la foto es veu que el sostre esta ple de cudols de riu resultat  del arrossegament i posterior  depòsit  per les crescudes del riu i de la falta de neteja de l’home per la falta d’ús. Si ens desplacem fins al lloc podem vorer que la vorera o paret de la sèquia a l’eixida de l’alcavó esta rebaixada. Açò estava perfectament calculat per a que quan hi ha una crescuda del riu i l’alcavó  anara ple una part important de l’aigua, al sortir, caiguera per el buit.  I aleshores  per la sèquia sols circularia una quantitat d’aigua menor per  que no perjudicara al molí. Este alcavó i tota la conducció d’aiga es construirien en la dècada dels seixanta del segle XVIII al temps que el molí.

dissabte, 12 de novembre de 2016

UN COLPET



                                           Un colpet a la porta de la filadeta del Castell

           Els diumenges de migdia, després de Missa, era habitual que els homes  anaren a fer-se un colpet o també  el vermudet. I aleshores començava el ritual de recórrer les tavernes i casinos del poble. Dic tavernes a allò que ells anomenaven  filades perquè el bar encara no existia: la Filadeta del Castell  en la plaça del mateix nom, la filadeta dels cristians en el carrer S. Cristòfol i la de l’Arrabal que encara es troba al mateix lloc, també  a ca el Tio Barreta. Eren locals xicotets  on tot just cabien dues o tres tauletes, i amb una barra on és servia a la gent de peu. Allí  es prenien el colpet, un gotet xicotet ple de café licor de la marca el “Lobo” que estava fet al poble.El café es servia d'una botella que anomenaven barral si era gran i barralet mes xicoteta. Unes  vegades el colpet es prenia tot sol, altres acompanyat d’una tareta, que consistia en una punxadeta de sang, un trocet de fetge o magre, o bé uns quant cacaus i tramussos. Tot acompanyat de la conversa amb els amics  o els que allí es trobaven en el moment. Al poc temps canviaven de lloc on continuava el ritual i així fins pegar la volta a totes les tavernes del poble, que tampoc eren tantes. De vegades la colla d’amics seia a una taula i allí passaven tota l’estona xerrant i colpejant o  colpejant i fent un coto. Era la seua estona d’oci, la seua manera de relacionar-se socialment.

dissabte, 5 de novembre de 2016

CONEIXEM? RICUELA

     El dia Tots sants, en la visita tradicional al cementeri, en van ensenyar una paraula nova. Nova exactament no, jo l'havia sentit pero no sabia el seu significat: RICUELA. Encara que l'objecte que definix ja no s'utilitza i tal vegada ja no en quede cap (no he pogut trobar cap foto) el seu nom  encara permaneix en la memòria d'algunes persones. Sabrieu dir  de quin objecte estem parlant?


Encara que este objecte  ja no s'utilitza veig, pels comentaris (moltes gràcies ja  que ens han explicat molt bé de que es tractava),  que hi ha persones que el recorden. Efectivament es tractava d'un recipient, normament de llautó, amb un ansa, dintre del qual es posaven unes brases i els xiquets se le'n portaven a l'escola per calfar-se  en l'hivern. Amb una llanda de tonyina, de sardines  o qualsevol altra conserva es feia una ricuela, a la que li se posava un ansa amb un fil de ferro que  passat per dos forat oposats  servia per tranportar-lo.  Gràcies a este objecte els xiquets podien tenir els peus calents en l'época de més fred de l'any a unes escoles en les quals la calefacció, ni tan sols d'estufes de llenya,amb prou feina es coneixia. També hi havia ricueles de major qualitat com és la de la foto (propietat de Cèlia Ibàñez), feta  de ferro que permetia posar més brases dins i mantenir més el calor.


dilluns, 31 d’octubre de 2016

CONEIXEM!

 
        Coneixeu que és açò? i per a que s'utilitzava?

Totes les respostes estan molt encertades. Veig que encara està viu el record d'esta costum ancestral. El  que ja quasi s'ha perdut és el nom  de "palometes" que és la nostra forma d' anomenarles. I per explicar millor esta tradició copiaré un article que ha sortit en el diari digital "horta" arran de la festa de les ànimes:

La tradició valenciana de les animetes.



Actualment, la festa lúdica d’Halloween ha monopolitzat les celebracions de la vespra del dia de Tots Sants, pero en la nostra terra hi ha hagut altres tradicions que a lo llarg del temps han recordat als difunts de la família durant estos dies.

Segons una creència popular que ya compartien celtes i altres pobles antics, el dia de Tots Sants en aplegar la nit, les ànimes del Purgatori tornen, per un dia, a les cases que habitaven (això explica la por ancestral de caminar per senderes solitàries i trobar-se en alguna aparició).

Al sendemà, no obstant, deuen tornar al seu estat habitual. Si no s’encenen ciris o “palometes”, les ànimes en pena es poden perdre en el seu camí cap al cel. De fet es pensava que pujaven al cel entre Tots Sants i el Dia de les Ànimes o Dia de Difunts. D’ací ve la tradició d’encendre ciris que suraven en oli, les conegudes com “palometes”. Una per cada ànima d’un familiar perdut i que es mantenien des del dia de Tots Sants fins al migdia del Dia de les Ànimes, el dia 2 de novembre.

El dia de Tots Sants era, en terres valencianes, una jornada d’estar en casa, prop del fumeral. Hi ha multitut d’històries que parlen de caçadors que no respecten la festa, ixen de caça i ya no tornen mai; històries de peixcadors que no s’atrevixen a eixir a peixcar, perque en Tots Sants només es peixquen desgràcies, etc.

La visita als cementeris i l’ofrena de flors a les tombes dels familiars és característica de qualsevol dels dos dies i ha estat associada, durant molts temps, a determinades formes de costumisme veïnal, com l’estrena de peces d’abric, l’aparició de castanyeres en els carrers o la venda de dolços típics, com els panets de mort i els ossos de sant.


dissabte, 22 d’octubre de 2016

LA FONT I LA PLAÇA



La lluita de Benilloba i els seus pobladors per l’aigua ha estat una constant al llarg de la seua història. Les característiques climàtiques no afavoreixen un subministrament regular de pluja,  podem passar d’una forta sequera que dura mesos a una pluja torrencial amb fortes avingudes en qüestió d’hores. Les característiques físiques i edàfiques tampoc garantitzen unes condicions favorables per a que  hagen brolladors abundants  per a garantir un subministres suficient i regular. Si que és veritat que hi ha un riu que passa pels peus del poble i que ha proporcionat aigua per al reg de les hortes, però el desnivell existent i la falta de recursos tècnics han fet que no es pogueren aprofitar les seues aigües per al ús domèstic fins a mitjans del S.XX, encara que s’han utilitzat per a determinades tasques humanes com és regar, llavar la roba...
Tots estos condicionants han fet que la població de Benilloba, al llarg de la seua història, haja tingut que dur l’aigua per al consum humà de les fonts mes properes : La Font del Retor, la de Petrosa i de forma menys habitual la del Xoquet. Açò suposava una inversió en temps, treball i energia important. Les persones estaven obligades a desplaçar-se periòdicament amb canters, botijons o altres mitjans tot sols o amb l’ajuda d’animals fins a les fonts  per assegurar-se una aigua  amb certes garanties per beure i guisar. Este dèficit de tan apreciat element tal vegada siga l’explicació del fet de que en quasi totes les cases hi ha hagut un pou. Aprofitant el manantial, no massa cabalós, però si segur que circula per la capa freàtica situada al voltant dels 15 m. de fondària, hom va fer pous per a subministrar-se un aigua que encara que no és apta per al consum humà pel seu sabor i condicions sanitàries si que podia utilitzar-se per altres activitats humanes com la neteja de la casa, arruixar el carrer,etc.
                 I amb estes condicions, el poble de Benilloba va arribar a les darreries del  S. XIX, ja que va ser en la darrera dècada de este segle quan per primera vegada va haver un subministrament d’aigua , en condicions per al consum humà, al centre del poble.
                En este escrit vaig a intentar narrar com es va produir este fet, aclarint alguns dubtes, desmentint algunes asseveracions, al temps que creant nous interrogants. Però esta és la realitat del historiador.
                
                Antecedents.
                El fet de que en Juny de 1892 hi haguera una font al centre del poble, aproximadament a l’entrada del carrer S.Antoni des del C.Major, on xorrava l’aigua portada des d’una distancia d’un Km. on podia anar a poar tota la gent del poble sense pagar no va ser un fet espontani, ni un projecte fàcil, exempt de dificultats ni aplaudit per tothom. Més be tot el contrari, va ser el resultat de diversos intents, dos d’ells frustrats, una lluita d’interessos, expectatives truncades i una separació de cent anys, que es diuen prompte, entre el primer  i el tercer projecte que va ser el definitiu.
El primer projecte de portar l’aigua al poble data de l’última década del s.XVIII, com molt bé relata i estudia J. Cortés (1). En ell, l’ajuntament intenta millorar les condicions de vida dels benillobers  mitjançant un projecte que tracta de portar l’aigua de la font de Petrosa al poble. Però el projecte xoca amb els interessos d’unes quantes persones, que, en realitat, són els propietaris de les hortes que es regaven amb l’aigua de esta font. Estes persones, amb els seus advocats i procuradors, van obstaculitzant el projecte fins aconseguir aturar-lo. L’ús particular de l’aigua  d’uns quants preval sobre el bé comú de tota una comunitat.
                Al voltant d’uns 50  anys després, i estic parlant de la dècada dels anys 40 del S.XIX hi hagué un altre intent de portar l’aigua  al poble. Com s’aprecia en un altre article de J.Cortés de la revista de festes de 1996 (2) en el qual parla  d’un article de F.P.Monblanc  “ El pueblo i el agua.Benilloba hace 130 años” Es tracta d’un nou intent de portar l’aigua, que també  es va frustrar, però que es basaria en dos idees fonamentals que es desenvoluparien en el darrer projecte de 1891:
1ª Portar l’aigua de la Font Nova de Petrosa, i no de la Font de Petrosa.
2na.La  font es col·locaria en el centre del poble,en concret en l’hort que la família Barrachina tenia en la creu del C. Major amb el C. S. Antoni.

El Projecte Definitiu: Narració dels fets.
                
            El tercer projecte, i que serà el definitiu  s’inicia l’1 de gener de 1890. En esta data es forma un nou Ajuntament on serà elegit alcalde per unanimitat En José Vicente Doménech Monerris, home conegut i encara recordat amb el malnon del “Tio Zurdo”. El primer Teniente alcalde serà Jose Ivorra Mira(3). Este nou alcalde té molt clar, i com objectiu principal, el portar l’aigua al poble. I ja en l’acta del  seu primer ple a l’ajuntament el 19 de Gener de 1980 (4) es reflectix el seu Programa “ el alcalde expuso a la corporación: la necesidad del vecindario desde hace tiempo de la traida d’una fuente d’agua potable a esta población en punto céntrico. Ya que solo hay pozos de agua de mala calidad o antihigiénicos, aplicables solo para el lavadero y otros usos, con exclusión de beberla personas i animales y en la condimentación de alimentos. Los habitantes estan obligados de surtirse de aguas potables de las fuentes del común: Nueva, Petrosa i del Retor, distantes 1 Km, dificultandose en tiempos de lluvias y nieve de la de Petrosa y Nueva porque los caminos se ponen intransitables. Y de respecto a la del Retor por el mismo motivo y porque se inutiliza el conducto que la hace fluir a la parte derecha del rio y ser imposible pasar el rio durante la avenida para tomar agua de la fuente donde nace en la parte izquierda. Por su posición solo Petrosa y Nueva estan a Mayor altura que la población y solo en ellos puede pensarse para acercarlos a la población. La Nueva es la del nacimiento más alto, mayor caudal y la que tiene mejores condiciones para aproximarlo a la población.”

José V. Domenech (Tio Zurdo)


                Es debatix la proposta de l’alcalde i s’acorden una serie de punts. Entre ells, el més interessants serien:
“1.Que es urgente abastecer de agua a la población y colocar en sitio céntrico una fuente pública.
  2.Que la fuente que ha de conducirse sea la del común denominada Nueva. 
  3.Que se haga el proyecto para la conducción y emplazamiento en lugar idóneo.
  4.Que el alcalde busque la persona facultada para hacer el proyecto.
...
 6.Atendidas las circunstancias económicas de esta población se establece que otro de los recursos para la ejecución de la obra proyectada ha de ser la prestación personal dentro de los límites que la ley municipal  permite. (4) Acta 19 gener 1890.”
El delineant Pablo Portes és l’elegit per a fer el projecte que presentarà a l’Ajuntamet.I  en el ple del 13 D’Abril de 1890  s’aprova el projecte per el qual es pagaran 250 pts. al delineant  i decideixen comissionar a l’Alcalde per  a que vaja a presentar el projecte al Gobernador a la fi d’informar  públicament i executar les possibles expropiacions(5).
        Efectivament per a realitzar el projecte s’han de fer  obligatòriament  expropiacions. I açò suposava una important dificultat per a la seua realització  ja que estes expropiacions afectaven a una família  d’un rellevant pes dins la societat de Benilloba:Els   Barrachina. En José, En Pedro i Na Dolores Barrachina presenten un recurs d’alçada  contra la declaració d’utilitat pública del projecte de conducció d’aigües  potables. Açò apareix reflectit en l’acta del ple de l’Ajuntament del 24 d’Agost de 1890(6). Este recurs paralitza el projecte durant un any. I en l’acta del ple del 27 de juny de 1891 es llig l’ofici del  governador per el qual es declara  d’utilitat pública el projecte de conducció d’aigües  per a l’abastiment del poble i autoritza les expropiacions necessàries.  Aleshores, per a realitzar el projecte  s’han d’ocupar els terrenys  de En Francisco José Reig Garcia per la perforació d’un pou i construcció d’un depòsit  i l’hort del  Barrachina per a fer la plaça on aniria la font(7).
        A banda, hi havia una sèrie de propietaris: Ricardo Ivorra Garcia, Rafael Domenech Seguí, Joaquín Vilanova Company, Vicente Mira Satorre, Salvador Bonet Ripoll, Joaquín Monllor Garcia, Antonio Garcia Monllor i Tomàs Guillem que donen permís per a fer obres en els seus terrenys, i que van des del pou de l’aigua fins a la plaça, i com diu l’acta “con patriotismo que les enaltece” (4).  En el mateix ple s’acorda obrir el període per les expropiacions forçoses, encarregant per a tal tasca a D. Pablo Fortes  i fer una subhasta pública de les obres amb un preu de partida de 8880.11 pts. També s’acorda que en l’obra s’ha d’incloure  la conducció necessària per a que l’aigua sobrant de la font arribe al pati dels Barrachina (7).
        Tres dies després , l’ 1 de Juliol de 1891, és constitueix un nou ajuntament, en el qual deixa de ser Alcalde José Vicente Domènech Monerris  i passa a ser Alcalde Joaquín Ignacio Ivorra Mira. El demés regidors  són els mateixos amb l’excepció d’un regidor nou que entra com interventor: Miguel Domènech Monerris (germà de J.Vte. Domenech)(8). La pregunta obligada és: com és que ara que el projecte  ja està encarat J. Vte. Domènech  abandona l’alcaldia? Sembla ser una jugada política, en que l’alcalde abandona el càrrec per  poder presentar-se a la subhasta de l’obra i deixa al seu germà com a interventor. I efectivament en l’acta del ple de l’Ajuntament de l’1 d’agost de 1891, en el qual es fa la subhasta  pública per a la execució de l’obra  apareix  l’anterior alcalde com a postor junt a altres dos ofertes i al final es adjudicada l’obra  a J.Vte Domènech Monerris per la quantitat de 7850 pts.  Encara que un primer moment la seua oferta  és la més elevada acaba sent la més satisfactòria i per tant l’elegida(9).


        El dia 1 de gener de 1892  es fa una prova  per a vore com va la conducció de l’aigua. Esta prova es fa en mig de C. Major lindant amb el pati de Senyors Barrachina i el resultat és satisfactori. Com encara no s’ha fet l’expropiació acorden elegir un lloc per instal·lar la font provisionalment(10).Per fi, i per primera vegada en la historia de Benilloba, xorra una aigua en condicions al centre del poble.
        En el ple del 28 de febrer de 1892 els concejals Justo Domènech i Luis Orta ( sembla que no són partidaris del projecte o be defenen els interessos dels Barrachina) manifesten que no estan conformes en les obres i que s’han de completar segons el projecte aprovat. Els demés regidors acorden sol·licitar al governador  que envie un enginyer provincial per a que inspeccione les obres i que dictamine  si el resultat s’ajusta al projecte i que faja constar les objeccions. Per esta data sembla que la font ja esta xorrant contínuament  perquè el alcalde manifesta  que el desaigüe d’una pila esta embossat la qual cosa fa que l’aigua caiga a terra i enfangue  el carrer(11).
        El  dia 10 de Maig de 1892 ve a Benilloba  N’ Antoni Puigcerver, director d’obres provincial,  per a reconèixer les obres juntament amb el contractista i alçar un acta per informar al governador(12). Però la font continua xorrant, ja no hi ha qui la pare i en l’acta del ple del 26 de juny de 1892 tornen a manifestar-se el problemes : “ por falta de respiradero en el piso donde està establecida la fuente pública  que recoja el agua que emana, se hace la calle intransitable”. Per la qual cosa  es proposa col·locar una reixa que comunique amb el desaigüe   per arreplegar l’aigua així com solucionar alguna  deficiència més(13).
        El 27 de març de 1893 ocupa l’alcaldia, per dimisió de l’alcalde José Doménech Marin,  que ho era sols des de gener, Justo Domènech  i Tomás(14). I  el  25 de Juliol de 1893 presenta un escrit J.Vte Domènech Monerris  demanant que se li paguen les quantitats que  li deuen per l’obra. Per esta data i segons el contracte ja devia estar tota l’obra de conducció d’aigües liquidada.  El ple de l’ajuntament encara acorda que pagaran les quantitats reclamades conforme ho permeten els fons del municipi. I el mateix dia J.Vte Domènech presenta un escrit  demanant la baixa del padró de veïns ja que està donat d’alta en la ciutat de Barcelona(15).
        Este fet resulta molt sospitós: com una persona que ha segut alcalde, que s’ha implicat tant  en el tema de portar l’aigua  al poble,  i quan el projecte esta finalitzat, deixa el poble i se’n va a viure a Barcelona? Difícil d’entendre.
        Però el procés avança, de forma imparable, encara que en aquells moment els semblaria lent.  I en el ple del 17 de Juny de 1894 l’alcalde Fco.José Ivorra Garcia, nou alcalde que havia segut nomenat el 3 de desembre de 1893, comunica als regidors: “... que la fuente  pública, denominada Nueva, situada en medio de la entrada de la C. S.Antonio, además de impedir el transito de caballeria cargadas, tenia el gravíssimo defecto de que sus dos pilas de hierro para recibir el agua de los caños son de poca capacidad, como tambien los agujeros para el desagüe, en tales términos, el agua sobresale por los bordes de las pilas y  se derrama por las calles convirtiendo a esta en un continuo lodazal i un foco perenne de insalubridad”. I en este ple s’ acorda:
“1.Que se retire, de su actual sitio, la titulada Fuente Nueva y se emplace en la pared del huerto de la casa que en la calle S.Antonio posee Dña. Dolores barrachina Vila.
 2. Que se retiren las dos pilas  de hierro y se remplacen por una de piedra que reuna las condiciones  de capacidad necesaria para evitar derrames de agua.
 3. Que el Presidente i el teniente Alcalde Fco. J.Monllor Monerris procuren avistarse con Dña Dolores Barrachina Vila para en representación de l’Ayuntamiento  recabar de dicha Señora el permiso o concesión para el nuevo emplazamiento de la fuente(16).
        D’estos acords es despren que no sols no va endavant el projecte d’expropiació o va molt lentament si no que ni tan sols havia permés posar la font arrimada a la paret del pati.
        Però  l’Alcalde Fco. J.Ivorra I el Tnte. Alcalde Fco.José monllor s’entrevisten amb  Na Barrachina, i contra tot pronòstic, arriben a un acord molt profitós per a les dos parts que exposen a la resta de l’ajuntament (acta del 24 de juny de 1894): “ teniendo en consideración por una parte la imperiosa necesidad de emplazar la Fuente Nueva en el punto que se tiene acordado y la ninguna utilidad que puede sacarse de las aguas sobrantes de las fuentes públicas y las carencias de recursos para indemnizar en el otro caso de expropiación forzosa”  s’arriba al següent acord:
1.Na Barrachina dona permís per posar la font en la paret que limita a l’hort, però, a més, cedeix a l’Ajuntament una part del pati que està entre el Carrer S. Antoni  i el Carrer Major, amb una extensió  de 12 m. de llargària per 7.5m d’amplària, per a que l’ajuntament puga fer una plaça i posar la font en el lloc que més l’ interesse. Però el terreny no el cedirà fins que no faja les obres que te projectades en la casa que té en estos dos carrers.
2.L’Ajuntament  concedeix a Na Dolores Barrachina i als seus successors  una “pluma” d’aigua, que l’interessada podria agarrar de qualsevol punt de la canonada per on discorren  les aigües  sobrants de la font fins l’abeurador públic. Al temps que el ple autoritza a l’Alcalde a que, sense perdre temps, execute  el nou emplaçament de la font així com que substituïsca les piles de ferro per una font de pedra amb unes condicions adequades per evitar derrames d’aigua.
        L’acord està signat per: Fco. José Monllor, Antonio Vicente Climent, Tomàs Guillem, Daniel Ivorra i Dolores Barrachina(17).
        Esta és l’última  referència  a la conducció de l’aigua i la Font en les actes de l’Ajuntament. Que la Font de pedra es va fer i que va quedar instal·lada en el centre de la plaça no resta cap dubte, perquè és la que encara tenim emplaçada al mateix lloc amb el nom de “Fuente del Progreso”  amb la data de 1896 gravada , que seria la de la seua inauguració. Suposadament encara tardaria dos anys, des de l’acord, a ser emplaçada, que seria, segurament, el temps que la senyoreta tardaria en fer les obres en la seua casa. El perquè de “Fuent del Progreso” no el sabem. Es cert que va ser un gran progrés per al poble el poder tenir uns font d’aigua en condicions per al consum i prop de casa però també pense que posar-li este nom era també una forma de desmarcar-se del nom anterior Font Nova i tot el que havia suposat i suposava encara d’enfrontament entre dues faccions de la població.

             Els protagonistes.

           Tots estos fets tingueren unes persones que els protagonitzaren i que encapçalaren dues faccions enfrontades: Jose Vicente Domènech Monerris  al front dels partidaris d’este projecte tan necessari i el sector més immobilista o dependent, que recolzava els drets de la facció més poderosa del poble, la família Barrachina representada per Na Dolores Barrachina.
        J.Vte Domènech Monerris conegut popularment com el “Tio Zurdo” va nàixer a Benilloba el 21 de Juliol de 1855, home simpàtic,afable, alegre  i amb molta iniciativa  que junt al seu germà Miguel Domènech, que també el recolza en la seua tasca política( no va deixar de ser regidor en tots estos anys i en determinades temporades ho fa com interventor) van fer negocis amb la producció i comercialització de vi sobre tot a França(va ser els anys en que la fil·loxera havia acabat amb la vinya francesa).També tenien terres dedicades a la vinya a més d’una tenda,  on venien tot tipus de productes, en el nº 20 A del Carrer Major (casa que te façana al carrer Major i al Carrer S. Joan). J.Vte Doménech va ser nomenat alcalde el 1 de gener de 1890, pertanyia al partit lliberal i amb la seua activitat política va fer amistat amb Jose Canalejas, polític que va estar al front de diversos ministeris  fins i tot de la Presidència del Consell de Ministres. I al qual va portar a Benilloba per fer un míting el 22 de Novembre de 1890 (19). J.Vte. Domènech, des del primer moment  que ocupa l’alcaldia, tenia un objectiu definit: portar l’aigua al centre del poble i posar la font en l’hort que tenia la família  Barrachina.  Ocupa l’alcaldia  des del 1 de Gener de 1890  fins al 1 de Juliol de 1901, data en que sobtadament la deixa  per presentar,uns dies desprès, una oferta en la subhasta del projecte de conducció de l’aigua al centre del poble. La seu oferta guanya la subhasta i per tant és ell l’encarregat d’executar les obres. Una vegada acabades les obres té problemes per a cobrar-les. Les despeses de l’obra  s’havien de pagar en diferent terminis però en el pressupostos de l’ajuntament de 1893 devia de liquidar-se l’últim . No va ser així, perquè en Agost de 1893 J.V.Domènech presenta  una reclamació per a que se li abonen les quantitats que encara li deuen. Al mateix temps demana  la baixa en el padró de Benilloba  perquè ja està donat d’alta en Barcelona. Com és possible que una persona  que poc abans havia segut alcalde i havia fet una obra tan gran i de tanta importància per al poble ara emigra a Barcelona? No hi ha cap document que ho explique però si que es pot intuir alguna cosa  a més d’algun testimoni, com el de Joaquin Doménech Boronat (19) i el de Camèlia Domenech ( neta del seu germà Miquel Doménech), i de Rafael Domènech, pare de Camèlia, que va ser criat pel mateix J. Vicent en Barcelona(20). Sembla que la vida a Benilloba li se va fer difícil i fins i tot va arribar a témer per la seua vida. Els dos partits estaven fortament enfrontats i hi havia un ambient molt conflictiu al poble. El seu projecte no havia agradat a tots, un sector de certa rellevància no hi estava d’acord.  J. Vicente, disgustat de tanta lluïta, i després de casar-se amb Amparo Mira Ivorra, xica d’un poble veí, se’n van anar a Barcelona on ell havia fet el servei militar. Allí va iniciar nous negocis com va ser la taberna  que va tenir al Poble Sec i fins i tot va ser regidor en este poble. Va venir algunes vegades a Benilloba abans a la seua mort el 28 de Juliol de 1914. No va tenir descendència.
        Els altres protagonistes serien la família Barrachina: En Pedro,En José i Na Dolores Barrachina. Esta família era propietària d’una important extensió de terreny agrícola així com de finques urbanes.  Una de les importants del poble per les seues possessions i molt activa políticament,  representant al sector més conservador. Com s’ha observat no eren partidaris del projecte de conducció de l’aigua al centre de poble, per la seua oposició a que es fera  tant perquè suposava l’expropiació de l’hort de la casa que tenien  entre el carrer Major i el C. Sant Antoni, com perquè era un projecte que partia del sector oposats a ells políticament: els lliberals,(no vull pensar que s’oposaren a ell perquè suposara una avanç en la qualitat de vida de la gent del poble). O També podria ser que s’oposaren per a beneficiar-se  del projecte, com realment va ocórrer. Efectivament van posar un recurs contra el projecte que va fer que es ralentitzara, però finalment van arribar a un acord amb l’ajuntament  en Juny de 1894: cedir l’hort de la seua propietat  per transformar-lo en una plaça  a canvi del dret d’una ploma d’aigua  ( que són 4 m3 d’aigua al dia  segons l’acta del 2 de gener de 1952)(21)El benefici era clar:  tenir l’aigua directa dintre de casa. La casa seria la del C. Major  nº2. Amb la qual cosa es convertia en l’única casa que tindrà aigua corrent  i a més en quantitat suficient  per l’ús humà i per a la cura de tot un hort. Na Dolores Barrachina Vila és la persona  d’esta família , com hereva de la casa, la que du les negociacions. Esta persona va morir  el 28 de Gener de 1911 al 86 anys.
        El darrer protagonista és tot un poble que des de feia cent anys li havien creat les expectatives de tenir una font dintre del poble on poder poar una aigua en bones condicions però que continuaven fent com havien fet sempre: anar a per aigua a Petrosa o a la Font del Retor amb cànters o amb l’ajuda d’un animal independentment de si ploguera i  els camins estagueren enfangats, o ploguera molt i l’aigua no sortira amb condicions, nevara o fera molta calor i les fonts minvaren. El tenir l’aigua  xorrant a la plaça va ser un gran avanç per aquella gent i una gran millora en les seues condicions de vida.
        Amb este escrit he intentat reconstruir tot el procés de portar l’aigua al poble de Benilloba seguint les anotacions , que sobre  aquest tema, hi ha en les actes dels plens de l’ajuntament d’estos anys. Ve a ser un relat no massa detallat però al darrere resten tots els interessos, enfrontaments, enemistats, sentiments que va originar la realització d’este projecte i que ja no estem en condicions de reconstruir en la seua totalitat ni crec que valga la pena el fer-ho. És van  sacrificar uns interessos a canvi d’un bé general, certes persones es van vore perjudicades tenint que canviar el rumb de les seues vides i altres, els de sempre, els poderosos, es van beneficiar. I com sempre passa, encara resta algun floc per aclarir. En estos moments soc incapaç de fer-ho, com per exemple perquè canvia de nom de “Fuente Nueva” a “Fuente del Progreso” o també  perquè s’anomena “ Fuente Nueva”  el brollador d’on es porta l’aigua, realment hi havia una Font allí i va desaparèixer al excavar els pous ?...
                                                                                                     
Enric Morrió Gómez
Revista de Festes 2016



Documentació:
1.Crónica d’un procés.El primer intent de portar l’aigua de Petrosa a benilloba (1794-1799) J.Cortés.RF 2015
2.Interrogants sobre una font centenària, un polític liberal i una documentació insuficient.J. Cortés.RF 1996
3.Acta del Ple de l’Ajuntament. 1 de Gener de 1890.Carpeta 3/3 AMB
4.A.P.A.19 de Gener de1890.Carpeta 3/3 AMB
5. A.P.A. 13 d’Abril de 18990. Carpeta 3/3 AMB
6. A.P.A.24 d’Agost de 1890. Carpeta 3/3 AMB
7.  A.P.A.27 de Juny de 1891.Carpeta 3/5 AMB
8. A.P.A.1 de Juliol  de 1891. Carpeta 3/5 AMB
9. A.P.A.1 d’Agost de 1891. Carpeta 3/5 AMB
10. A.P.A.3 d’Enero de 1892. Carpeta 3/7 AMB
11. A.P.A.28 de Febrer de 1892.  Carpeta 3/7 AMB
12. A.P.A.15 de mayo de 1892. Carpeta 3/7 AMB
13. A.P.A.26 de Juny de 1892. Carpeta 3/7 AMB
14. A.P.A.27 de Març 1893. Carpeta 3/9 AMB
15. A.P.A. 25 de Julio de 1893.  Carpeta 3/9 AMB
16. A.P.A.17 de Juny de 1894. Carpeta 3/10 AMB
17. A.P.A.24 de Juny de 1894. Carpeta 3/10 AMB
       18.Canalejas en Benilloba.J.Doménech Boronat.RF1990
       19. Canalejas en Benilloba.J.Doménech Boronat.RF1990
       20.Testimoni de Camèlia Doménech.

       21. A.P.A.2 de Gener de 1952. Reproduïda  en “commemoracion del primer centenario de  la bendición de la Fuente del Progreso.1896-1996.Eliseo Mollà Carchano. RF1996

dissabte, 8 d’octubre de 2016

ST. TOMÀS DE VILLANUEVA



        



    

      Tomás Garcia Martínez naix a Fuenllana en 1486, poble dels seus iaios materns, ja que en el poble en que vivien els seus pares hi havia una epidèmia de pesta. Però la seua infància i joventut transcorre en Villanueva de los Infantes (Ciudad Real) de ací el seu nom. Encara que la seu família era potentada, moltes vegades el xiquet anava nuet perquè havia donat els seus vestits als pobres. Tomàs va estudiar arts i teologia en el Col·legi major de S. Ildefonso de la Universitat d’Alcalà d’Henares, va ingressar en l’ordre de San Agustí, en Salamanca en 1516 i en 1518 va ser ordenat sacerdot.
      Va gaudir d’una gran fama per la seua austeritat personal ( arribant a vendre el matalàs on dormia per donar els diners als pobres) i per la seua pràctica continua e infatigable de la caritat, especialment amb els orfes, donzelles pobres i sense dot i amb els malalts. Però disposava d’una concepció intel·ligent de la pietat i així, encara que donava almoina, procurava cercar una solució a la pobresa mitjançant la redenció activa d’ella, donant treball als pobres.El Rei Carlos I li oferí el arquebisbat de Granada, però va renunciar i en 1544 va ser nomenat arquebisbe de Valencia. Alguns dels seus sermons arremeteren contra la crueltat de les festes dels bous. Va morir a conseqüència d’una angina de pit en 1555 als 66 anys. Va ser canonitzat el 1 de novembre de 1658 i la seua festa en el calendari catòlic es celebra el 10 d’octubre
      Se sol representar amb el vestit pontifical, capa pluvial, bàcul i amb una bossa com a mostra de la seua pràctica de la caritat. De vegades porta un llibre ( l’equilibri entre la contemplació i l’estudi propi de la seua Ordre).
     En Benilloba tenim un carrer a l’advocació d’este Sant: el carrer St. Tomás amb un taulell que representa al Sant. Este Taulell és recent, el va manar a fer el propietari de la casa on esta el retaule per substituir l’antic al qual ja li faltaven algunes Manises. No se sap on està l’antic. En este retaule St Tomàs de Villanueva apareix amb el vestit propi dels bisbes: la capa pluvial, el bàcul i la mitra. I esta donant almoina a un xiquet.


dissabte, 1 d’octubre de 2016

OUERES




             Amb estes tres fotos podem vorer l’evolució d’un objecte d’ús quotidià com són les oueres. En primer lloc fèiem servir estes cistelles de fil d’aram  per transportar-los de la tenda fins a casa i també per guardar-los en un lloc sec i frecs com era el rebost. Açò va ser fins els anys 60 del segle XX.
            En esta època, el anys 60 i 70, en el que el desarrollisme va arribar a tots els indret de les nostres vides, els objectes que utilitzaven habitualment es van convertir en quelcom antic, passat, que calia abandonar. I les noves versions d’antics objectes es van convertir en símbol de modernitat i nous temps , com estes oueres de plàstic en forma de maleta, de pitjor qualitat que les anteriors amb les que anàvem al supermercat  a pels ous.


            Però no va quedar ací la cosa i estes van durar poc temps, estant substituïdes, en els anys 90 pels nous envasos, primer de cartró i després de cartró i plàstic amb els que van empaquetats els ous. Estos ja adaptats als nous temps i a la nova filosofia de gastar i tirar.

dissabte, 24 de setembre de 2016

CONEIXEM?

Esta setmana toca recordar una expresió que tots coneixem i que tan bonica com és deuríem continuar utilitzant...     Anar d'arrapa i fuig

Solució:
L’expressió  d’arrapa i fuig o també de rapafuig com solem dir nosaltres significa de pressa, sense parar-se en les coses, passar de pressa per diferents lloc o accions. Per exemple: Quan vas amb poc temps a un lloc on hi ha moltes coses que vorer passes de rapafuig per tot.Quan entres a un lloc amb moltes persones conegudes les saludes a totes de rapafuig, sense detenir-se.

                Segons els llibres l’etimologia seria la següent: d’arrapar, llevar,emportar-se, arrabassar. I fugir, que el seu significat està clar. Jo pense, no se si encertadament, que esta expressió bé podria vindre d’una personificació d’una acció dels gats. Els gats utilitzant la seu rapidesa i habilitat el que fan en una situació defensiva es arrapar ( amb les seues ungles) i fugir. I està acció ràpida és la que nosaltres fem servir per anomenar el nostre pas superficial per les coses. Esta expressió ha segut molt habitual en el nostre poble així com en el pobles del voltants i fins i tot València.

divendres, 16 de setembre de 2016

TERRETA PER ESCURAR



         Fins no fa massa anys, però que ara ja és una costum oblidada i per això aprofite este espai per a recordar-la  als que l’han coneguda i donar-la a conèixer als que ja no han sentit parlar d’ella, s’utilitzava la terra per escurar. Aleshores no hi havia tanta varietat de  detergents  ni amb la capacitat desengreixant que tenen ara  i l’enginy i la necessitat els havia ensenyat a utilitzar els recursos més a l’abast. I així fou com amb un poc de sabó amb aigua, un fregall que solia ser de fils de pita i un pessic de terreta s’aconseguia escurar  la vaixella: plats, gots, perols i fins i tot les paelles més olioses o les gerres al final de la temporada  abans d’omplir-les d’oli novell. La terreta era un desgreixant natural que per la seua textura absorbia el greix al temps que rascava la brutícia mes apegada. Però no servia qualsevol terreta  sinó sols aquella amb unes peculiars característiques, una barreja de tap i argila  amb una textura de grans molts fins. Eixa terreta en Benilloba  l’aconseguien en les Forques, a l’inici del camí de la teuleria, on mes o menys hui està l’ecoparc. Allí en el camí i sota el marge hi havia, fins fa pocs anys, un parell de covetes de poca profunditat que les havien fet les persones al rascar per extraure esta terra. També era molc utilitzada la terreta de Millena, on allí si que hi havien autèntiques coves fetes amb l’extracció de la terra per a  esta finalitat.O tempora,o mores.


dissabte, 10 de setembre de 2016

DANSES 2016


          Un any més hem celebrat les danses: Els majorals s’han esforçat per a que tot estiga a punt i isca com cal. I realment s’ha aconseguit, les danses enguany han estat molt animades i s’ha vist a la gent amb ganes de ballar. La nit de dissabte va ser espectacular, amb un Cap de Dansa que quasi pegava la volta a la plaça, diversos grups que celebraven el seu aniversari de majorals i amb alguns moments en que tota la plaça estava totalment ocupada per la gent ballant. També hi ha que dir que el Diumenge el Cap de dansa era molt curt. Este tema caldria prestar-li un poc més d’atenció. També hi ha hagut novetats com es la celebració del trenta aniversari  de Paco Bessó com a dolçainer de Benilloba, no se si és de récord però si  per a celebrar que un dolçainer arribe a connectar tan bé amb la gent i la festa, a conèixer la nostra forma particular de la dansa  i que continue aportant-nos la seua música. No tots els dalçainers que han passat per ací han arribat a connectar, ni a interpretar la nostra música ni a passar tantes hores tocant  com per a repetir moltes vegades. Enhorabona Paco. També va haver una altra novetat:l’enramà del cadafals, la tarima com nosaltres diem. Antigament  la tarima es plantava amb bigues i taulons de fusta i després s’enramava amb motius vegetals. Al voltant de l’any 70 del segle passat Pep Gabiel ( un gran enamorat de les danses i fuster de professió) va fer esta tarima  més elegant, pintada de colors i desmuntable. Aleshores es va abandonar la costum de enramar-la. Amb l’assessorament de José Reig, amb el permís dels majorals  i l’ajuda de Rigo vaig decidir enramar enguany la tarima com es feia antigament: Amb TAMARIT.  Este és un arbust (Tamarix Gallica) que es reprodueix en terrenys arenosos o de margues, de rames flexibles i  fulles molt xicotetes. Ací el podem trobar en el riu de Gorga. I cap allí vaig anar a fer un costal per enramar la tarima. Encara que va que dar molt ornada, al ser un any especialment sec, les rames i fulles es var assecar ràpidament, anaven desprenent-se, resultant on poc incomodes per als dolçainers, als que tampoc els va agradar molt la decoració. Es tractava de recuperar una tradició i si enguany no ha eixit tot lo bé que s’esperava s’intentarà millorar.






divendres, 17 de juny de 2016

CONEIXEM? MOIXAINA

Algú sabria utilitzar esta paraula? Estic segur que seran ben pocs els que la coneixen.


SOLUCIÓ:
Una moixaina és una carícia que es fa passant la mà per la cara. També s’utilitza en sentit figurat. Exemple “Deixat de moixaines  i escomença la feina” o “ Deixat de moixaines i anem a l’assumpte” Aleshores s’utilitza en el sentit d’adular o afalagar.

Este mot encara que el coneixem, al menys els majors pràcticament no l’utilitza quasi ningú.Així que podriem practicar més les moixaines i de pas recuperar este mot tan bonic.


dissabte, 4 de juny de 2016

BENILLOBA.LA TIERRA DE MIS ANTEPASADOS



Ahir,3 de Juny es va presentar el llibre "Benilloba:La tierra de mis antepasados".L'Alcaldessa Anna Dèlia i jo vam acompanyar a Mercé Camps en este acte. I ací vos pose el meu escrit en la presentació de l'acte.
 
BENILLOBA.LA TIERRA DE MIS ANTEPASADOS

 El naixement d’un llibre sempre és una bona noticia,i si el llibre parla de Benilloba encara és millor. Bona Vesprada.
Primer que res vull donar les gràcies a Mercé per haver-me convidat a estar ací i a l’ajuntament i en concret a Anna Dèlia per haver facilitat este acte.
            Començaré parlant  de Camèlia O’Conno , l’autora, o millor Camèlia Domènech com ella vol que la coneguen ací, es a dir, pel cognom de son pare que és un cognom molt propi del poble. Jo la vaig conèixer al 2013 pel correu electrònic, personalment no la conec, i a la que estic molt agraït per tota la seua col·laboració en la meua investigació sobre l’emigració de Benillobers als EEUU. Ella és un testimoni directe d’aquella emigració. El seus pares es van casar ací però de seguida se’n van anar a Filadèlfia i al poc temps va nàixer Camèlia.Per tant de xicoteta va viure tot el ambient dels Benillobers emigrats a EEUU i concretament a Filadèlfia.
            Camèlia es una persona molt culta, intel·ligent, lúcida i a pesar de la seua edat encara conserva la xispa de la curiositat pel saber.I fruit de la esua característica personalitat, de la seua prodigiosa memòria i l’amor per la terra dels seus pares és este llibre que hui presentem ací. Els seus pares, Rafael i Matilde li van transmetre  la cultura dels seus avant passats en un intent de perseverar la seua identitat, de sobreviure dintre d’ un món diferent. Com ella mateix diu al pròleg “ Nuestro mayor peligro es olvidar nuestros orígenes”.
            La conseqüència d’eixe intent de conservar els orígens és este illot de la nostra cultura dintre de la societat angloamericana.
             Este llibre consta d’una primera part en la que l’autora utilitzant llibres, articles de diversos autors i les seues investigacions en genealogia va reconstruint la  història del nostre poble.
            I després té tota una segona part en la que relata llegendes populars anècdotes,costums, folklore  i fets històrics que ella recorda a traves de les narracions de són pare i altres familiars. I així arribem a conèixer cançons de batre ( crec que ací s’han perdut totes), jocs i cançons infantils. Fins i tot arribem a conèixer la narració d’un miracle de S.Vicent que es contava per ací. Costums, vigents a principis del s.XX i que ja han desaparegut , per exemple: menjar pa i raïm o pa i olives.
            També hi ha un llistat  d’expressions i frases fetes, de les qual algunes encara es conserven però altres han desaparegut.
            Però el que vull destacar és com tot el coneixement cultural d’unes persones que van emigrar als EEUU, allí s’ha conservat i cent anys després ens torna com un retrat de l’època  ensenyant-nos coses que nosaltres ja havíem oblidat. Es la imatge intacta que conserva l’emigrant  de la seua terra i època. Són els lligams als seu origen.
            Quan Mercé em va convidar a estar ací jo li vaig escriure a Camèlia  contant-li-ho I ella en va contestar entre altres coses:
“Para mi lo que escribí no tien gran mérito. Solamente lo escribí para que mis hijos y nietos no se olviden de sus raices. Desde luego en algunas generaciones se perderà todo, muy a pesar mio”.

Y això és el que hem d’evitar nosaltres: que els nostres coneixements , cultura i llengua es perden.






diumenge, 22 de maig de 2016

BUSQUEM !

Sigues del poble o foraster
pensa i busca 
que segur ho trobaràs.

No escodrinyes  dintre de casa,
que no està.
No mires cap amunt,
que no ho voràs.
Ni cap avall,
que prompte acabaràs.

Seu al sol, 
beute una cervessa,
gaudeix del moment
que al cap el vindrà.



divendres, 13 de maig de 2016

PETROSA: UNA FONT,UNES HORTES I UNA HISTÒRIA




A l'Est del poble de Benilloba i a poca distància d'ell està el barranquet de Petrosa. Este va des de la clotada que es forma en el que anomenem Pla de Petrosa, i de forma descendent, cap al riu de Penàguila on desaigua. És la sortida natural cap l'Oest de les aigües del pla. I l'erosió d'estes aigües és la que ha obert el barranquet entre dos tossals: el del Calvari al Nord i el pla que anomenem com Pins de D.Pedro. Les dues vessants tenen una forta pendent i són d' argiles i margues, materials fàcilment erosionables, açò ens informa de la relativa joventut d'este relleu (en termes geològics).Este barranquet, aprofitant les surgències d'aigua,ha tingut tradicionalment un ús prou significatiu per al poble: per una banda ha subministrat l'aigua necessària per al consum humà i per l'altra ha permès regar unes hortes disposades en forma de terrasses cap a la desembocadura del barranquet. Este paisatge que ha estat invariable durant segles ha anat canviat progressivament al llarg del S.XX en detriment del seu ús tradicional. En primer lloc, va ser a principis del S.XX ,quan es construeix la carretera de Alcoi a Callosa d'Ensarrià que al seu pas per Benilloba la van traure del poble i la desvien per la banda Sur (part baixa) i pel barranquet de Petrosa. La qual cosa suposa una minva de terreny a les hortes. En el anys seixanta, s'instal·la una gasolinera en una horta,l'última del capdavall. I després, progressivament, ha anat deixant de cultivar-se les hortes, abandonat-se el seu ús tradicional. Però per a que siguem conscients del que ha suposat este espai per a Benilloba vaig ha parlar-vos un poc d'ell.
Les hortes que rega la Font de Petrosa han constituït, al llarg de la historia i fins fa poc , una unitat hidràulica única i independent. Els tres trets que caracteritzen esta unitat són:
  • La Font per la que surt un cabdal irregular d’aigua. Aigua que naix uns metres mes amunt i es canalitzada per una androna fins la font.
  • Una bassa amb una funció d’emmagatzematge i regulació
  • I unes hortes amb forma aterrassada i descendent, ocupant la quasi totalitat de l’amplària del barranquet, des de la bassa fins les restes de l'aqüeducte de la Canaleta (braçal de la séquia de Solana) o camí de La Costera de Penàguila.                                                                                                          L’element fonamental d’esta unitat és l’aigua. Un aigua en quantitat limitada i a més irregular, tot i depenent de la meteorologia. La qual cosa feia que el seu ús estaguera molt ben regulat. L’aigua des del moment que xorra pel canó de la font fins que arriba a les horts passa per tres estadis diferent i cadascun té un ús diferent:


-Al xorrar l’aigua per la Font pot ser poada per la gent del poble per al seu consum. Però un consum limitat, per beure i guisar. I fins ací han vingut tots el habitants del poble al llarg de la seua història, fins a la darrera dècada del s.XlX en que és va portar l’aigua al centre del poble, amb els seu vaixells, com cànters i botijons per a poar-la i abastir-se d'un aigua necessària per a la seua supervivència.                                                                                              
-De la font l’aigua caia a un bassi xicotet ( amb unes dimensions aproximades de 0.30 x 0,80 m.) i d’este passava a un més gran (aproximadament de 0,40 x 1,50 m) que servia d’abeurador d’animals, de treball(mules,ases...) o de pastura (cabres,ovelles...). Este era el segon ús de l’aigua i a d’ell tenien dret tots els animals que fins ací es desplaçaren.




En estos dos estadis cal distingir un ús comunal de l’aigua: era tota la comunitat la que se’n beneficiava.
-Del darrer bassi passava l’aigua a la bassa, situada a un nivell inferior i amb una forma irregular, de costats desiguals,amb unes dimensions aproximades de 11 x 4,5 x 10 x 4 m. I amb una fondària difícil de mesurar pel seu estat, amb restes vegetals,deixalles i solsides de terra, però que podria estar entre els 2,5 i 3 m. Bassa que emmagatzemava l’aigua per a regular el seu ús. Un ús que ja és privat, limitat als propietaris de les hortes.



En la darrera etapa de funcionament del reg, l'aigua de la bassa es distribuïa de la següent manera i seguint l'ordre del curs de les aigües:
- El primer propietari tenia una extensió d'horta d'uns 1500 m² aproximadament, amb dret a 3 dies d'aigua.
- El segon propietari tenia una extensió d'horta d'uns 2100 m² aproximadament i amb dret a 4 dies d'aigua.
- i el tercer propietari amb uns 5470 m² tenia dret a 7 dies d'aigua.
Les extensions aproximades les he calculat amb el programa del visor del Sigpac.
Un dia d'aigua equivalia a l'aigua acumulada en la bassa durant les 24 hores del dia. El quinzé dia tornava a començar la roda de la tanda.
Este conjunt d'aigua, terres i reglamentació formen una unitat hidràulica i agrària amb una estructura que s'ha mantés inalterable des de la seua creació fins al S.XX. La disponibilitat d'aigua,així com l'espai conreable posen uns límits per damunt dels quals no és pot créixer. Però si sabem amb certa exactitud quan cessa la seua activitat en canvi no sabem des de quan ve. I eixa seria la pregunta que ens interessa i que vaig a intentar resoldre.
El conjunt de font,bassa i hortes formen una unitat hidràulica amb unes característiques pròpies:
- el tipus de cultiu
-una extensió molt limitada ( una hectàrea aproximadament).
- l'abancalament
-l'ús regulat de l'aigua,etc.
Este sistema és repeteix per molt llocs d'Andalusia, l'est peninsular i les illes Balears i ha estat estudiat per diversos autors com M. Barceló, A. Bazzana, P. Guichard, Josep Torró,etc. Estos autors comparen estes unitats hidràuliques a unes unitats molt paregudes que anomenen com «magrebí berebers» localitzades al Nord d'Àfrica i per tant podríem pensar que este sistema de cultivo seria importat en un determinat moment des d'aquest lloc.
Este espai cultivat aniria conjunt amb una societat de tipus clànic. És un clan de persones el que en determinat moment s'estableix en este lloc després d'haver emigrat del seu i troba unes condicions particulars per establir-se similars a les seues d'origen: un naixement d'aigua, uns condicions del terreny aptes per condicionar terrasses de cultiu i amb una extensió suficient per assegurar la subsistència del clan.
Este clan de persones s'establirien en un lloc pròxim a la zona de cultiu, que és el lloc de treball i subministrament d'aigua però sense perjudicar-lo. Unitat de cultiu i unitat clànica es convertixen en inseparables i dependents, constituint un tot autosuficient.


Eixa unitat hidràulica de cultiu amb una estructura uniforme i una extensió limitada presenta una línia de rigidesa que marca una extensió per damunt de la qual no pot créixer. Aleshores qualsevol creixement de la població no és podia traduir en un augment de l'extensió cultivada i s'havia de resoldre amb una emigració d'un segment de la població del clan cap a un altre lloc amb unes condicions similars i necessàries per al seu establiment. I així s'expandia eixa societat segmentaria, encara no ben estudiada, però que està en la base de la societat andalusina que va ocupar les nostres terres a partir dels segles lX i X.
Tornem al nostre espai irrigat de Petrosa i seguint les pautes de M.Barceló per a catalogar estos espais com a originaris andalusins tenim:
1.Presenta una extensió d'uns 9000m2, o siga 0,9 Ha. Quan diu que l'extensió mitjana dels espai irrigats andalusins és d'una hectàrea.
2.Una toponímia conservada: PETROSA. Que segons P. Guichard (1976) era l'antiga Batrusa, zona situada entre els termes actuals de Benilloba i Penàguila i en la qual han aparegut restes de diferents assentaments: com el Tossal del Moro amb restes amb una cronologia inicial situada a principis del S.X. Hi ha restes d'assentament en altres llocs i un d'ells estaria per damunt d'este espai irrigat de Petrosa en el que hui és l'Avinguda de la Diputació on s'han trobat diversos tipus de restes d'assentaments com ceràmics, murs de pedra i algunes sitges. I també al nucli antic de Benilloba amb restes d'assentaments i soterrars.
Com a conclusió podem dir que tenim una sèrie de dades que ens permeten afirmar amb prou seguretat que:
-L'espai irrigat de Petrosa presenta unes característiques similars als espais irrigat andalusins.
- Que este espai hidràulic i de cultiu aniria associat a un assentament de població de tipus clànic.
-I que en este espai estaria l'origen de l'assentament que amb el pas del temps acabaria convertint-se en el nostre poble i el clan li donaria el nom.

Per últim, tan sols resta afegir que en este espai hidràulic de cultiu ha tingut una estructura uniforme i inalterable durant al menys X segles i tan sols en els darrers 30 anys s'ha produït l'únic canvi possible que és el seu abandonament i ocupació per altres usos, estant propera la seua desaparició.