dissabte, 31 d’octubre del 2015

EL BALADRE






     Com és una planta prou habitual en el nostre riu, hui vull parlar-vos del baladre, les seues característiques i propietats,Però com jo no sóc un expert en Botànica ulilitzaré la información que Daniel Climent, un savi en estos temes, dona en la revista “Metode” de la Universitat de València:
     Els antics romans anomenaven veratrum una planta dels barrancs pirinencs, tòxica i de flors cridaneres (Veratrum album). Com que, més al sud, en creixia una altra de característiques similars a la vora de les rambles, se li va aplicar un nom també similar, baladre (<veratre <veratrum; Coromines dixit), sobretot al País Valencià. Aquest nom es va estendre per Múrcia, la zona castellanoparlant valenciana, Andalusia oriental, Aragó i Navarra, la qual cosa indueix a pensar que, per raons farmacològiques, veterinàries, ornamentals o d’altres, el País Valencià degué cons­tituir un focus de propagació dels usos d’aquesta planta.
     El baladrar, el tret botànic més genuí de les nostres rambles, hi ha triomfat gràcies al seu brancatge lax i flexible, que li permet sobreviure a les violentes avingudes que, espo­rà­dicament, s’abaten amb fúria irrefrenable sobre la conca mediterrània.
     El Nerium oleander (baladre) té, en efecte, les fulles similars a les de l’olivera: lanceolades, verds lluents pel dret, densament piloses pel revés quan són velles, i solcades per una vena blanca longitudinal que arriba fins l’àpex. En el capítol de les diferències, podem asse­nyalar que les del baladre són molt més llargues i s’agrupen de tres en tres. En certa mesura, aquestes fulles s’assemblen no sols a les de l’olivera, sinó també a les del llorer (en grec, daphne); això explica que els àrabs conquistadors de les terres mediterrànies es confongueren, i anomenaren el baladre ad defla (“el llorer”), origen del castellà adelfa.
     Les flors són rosades, també abunden les d’altres colors, com ara el groc, blanc i roig.I són sempre grans i lluminoses: un calze de tres sèpals glandulosos acull cinc pètals soldats en la meitat inferior.A l’arribada de l’inclement estiu mediterrani, el baladre inicia la seua espectacular eclosió floral.
     Els fruits del baladre estan formats per una beina que s’obre per una doble sutura ventral, per on ixen les llavors, fàcilment dispersades pel vent (anemocòria) gràcies al pilós plomall de què estan dotades en la punta.
     Un tret destacable del baladre és la gran toxicitat: escorça, fulles i flors són metzinoses, mortals per als mamífers, a causa de l’oleandrigenina, un glucòsid que no s’altera per ebullició, dessecació o maceració, com sí que els passa a unes altres toxines (com la dels tramussos, Lupinus albus, hidrolitzada i destruïda en posar-los a remulla).
     Per això, el baladre ha estat emprat com a matarrates, bullint les fulles amb blat o empolvorant l’escorça damunt la farina que se’ls posa com a reclam. Altrament, els glucòsids tòxics que posseeix s’han usat per combatre la sarna, aplicant fulles picades o bullides sobre la zona parasitada.
     Un efecte tòxic tan marcat ha desdibuixat la frontera entre la realitat i la ficció. I així, la memòria oral ha transmès que, durant la guerra del Francès (1808-1814), tota una companyia de mercenaris napoleònics va morir en menjar carn brasejada amb rames de baladre, que els havien preparat els veïns de Mutxamel (comarca de l’Alacantí), farts d’uns mercenaris que els havien requisat els aliments i ocupat els habitatges (Iborra, 1994).
     Altrament, a les comarques on antany abundaven les cavallerisses, es tenia per costum fer cortines, de cambra i de corral, amb rametes de baladre tallades a trossos; pel novembre (quan la planta està “dormida”) es tallaven les rametes, es bullien per separar l’escorça de la medul·la, s’enllaçaven els trossos mitjançant fils, i es penjaven a la porta. Aquestes cortines servien per a barrar el pas a les mosques, però no a les refrescants brises que pogueren arribar-hi.
     També ha estat usat el baladre com a planta màgica, amb la creença que les berrugues es guarien fent sobre elles tres creus amb fulles de baladre, que després s’enter­raven en un clot. Si l’interessat resistia la temptació d’anar a veure-les, les berrugues desapareixien al mateix temps que les fulles s’assecaven.
     Amb tot, l’ús més freqüent i pel qual és més conegut, és l’ornamental. Podat fins adoptar aparença d’arbre, o sense podar, és una de les plantes més usades en les mitjanes de les autopistes, i en els parcs i jardins, amb varietats florals de diversos colors, gammes i tonalitats.

Daniel Climent i Giner. Professor de Ciències Naturals a l’IES Badia del Baver (Alacant).© Mètode 46, Universitat de València. Estiu 2005.
     


dissabte, 24 d’octubre del 2015

EL DOMUND

             Coneixeu el lloc on esta feta esta foto?  I les persones que apareixen? Ara per octubre l’església catòlica  celebra el DOMUND. Fa 55 anys, en 1960, el xiquets de  Benilloba   es van disfressar imitant les diferentS races i cultures del món i van fer una cercavila per tot el poble per celebrar este dia. D.Antonio Porta,  el rector del poble en aquell temps, aficionat a la fotografia com era, i encara ho és, ens va deixar esta imatge que serveix per recordar la nostra història i el nostre poble.



divendres, 16 d’octubre del 2015

SITGES D'ÈPOCA MUSULMANA

          
                                            SITJA 1
                                         Pedra que cobria l'entrada a Sitja 1
                                                    Sitja 2

                                                     Interior Sitja 2
         

              Estes fotos corresponen a l’obertura o forat d’entrada de dues sitges d’època  musulmana. L’interior no es pot apreciar molt bé en la foto. I la pedra era la que tapava l’entrada d’una d’elles. Per este forat, d’una amplària d’uns 40 cm. i una altura d’uns 60  aproximadament s’accedia a una cavitat de forma esfèrica, encara que no és una esfera perfecta, d’uns 3 o 4 metres de diàmetre. La seua grandària  pot variar, encara que en les que he vist per Benilloba no varia massa. Estan excavades en el subsòl  aprofitant terrenys argilosos, no massa durs. Estes Sitges habituals en l’època musulmana, amb un ús individual o col·lectiu, eren utilitzades com magatzems on es guardava  els aliments, generalment  cereals: blat,civada…. La falta de llum en el seu interior, així com el tenir una temperatura i humitat constant, permetia unes condicions molts favorables per a la conservació dels aliments, al temps  els  resguardava dels animals rosegadors. Amb posterioritat,  en època cristiana, varen ser abandonades. Joves de Benilloba que van participar en les guerres del Marroc a principis del s.XX encara  pogueren vore sitges d’este tipus, en ús, en els poblats marroquins. Estes sitges han perdurat soterrades i  oblidades durant segles, i encara n’hi haurà moltes en aquestes condicions. En Benilloba, i en l’època actual, com a conseqüència de temporals de pluja, d’ excavacions  o també a l’ús de maquinaria  pesada en els camps han anat apareixent algunes d’estes sitges, unes  en perfecte estat, altres reblides de materials per la seua reutilització com abocador de deixalles. Però per desgracia no s’han conservat. Gran part d’esta informació li la dec a Amando Monllor , gran coneixedor d’este tema gràcies a la seua preocupació i interès pel mateix.

divendres, 2 d’octubre del 2015

LES FESTES EN 1905

            Este article va ser publicat en la Revista de festes d'enguany. Però com este blog  arriba  a molts racons del món als quals, com és obvi, la revista no arriba, vullc publicar-lo ací   per a que puga llegir-lo qualsevol persona que estiga interessada.






Les dues fotos que acompanyen este article corresponen al programa que es va fer per a les festes de setembre de 1905:” Fiestas y Bailes que en honor a la Natividad de Nuestra Senyora celebra la villa de Benilloba durante los días del 3 al 10 de Septiembre”. En primer lloc parlaré un poc de la història de este pamflet i després de les festes a que es refereix.
                Este programeta, que anuncia les festes de 1905, pertany a Camelia O’Connor,filla de benillobers , que en l’actualitat viu a Los Angeles (EEUU), i que el conserva amb molta estima perquè el va heretar de son pare, Rafael Doménech Vilanova. Rafael va nàixer a Benilloba en 1886, aleshores tenia 19 anys quan es van celebrar estes festes i segur que va gaudir tant amb elles o el van impressionar de tal manera que ja mai es va separar d’este prospecte. L’any següent, en 1906, va marxar cap l’Argentina , on va estar en dues ocasions i va retornar definitivament en 1913, després d’haver viscut en diferents llocs (Carreras,Mendoza,Buenos Aires...) i guanyat la vida en diferents oficis( donant classes,com a tipògraf... ). Va retornar a Benilloba on es va trobar que part de la seua família havia desaparegut (la mare, un germà...)A continuació va estar a França treballant com a teixidor entre 1914 i 1916 (en els anys de la Primera Guerra Mundial).Va regressar als seus orígens,però moltes coses havien canviat i posat, com estava, a recórrer món, el seu poble estimat li semblava xicotet per a les seues perspectives. Aleshores va embarcar cap als Estats Units D’Amèrica com estaven fent molts amics i coneguts. Allí va trobar feina com a teixidor, ofici que havia deprès a Alcoi i havia exercit a França. Va tornar al seu poble per casar-se amb una Benillobera el 31 de desembre de 1920. Als pocs mesos el matrimoni va embarcar cap a Amèrica, per establir-se definitivament a Filadèlfia. Rafael i la seua dona Matilde van retornar en diverses vegades a Benilloba fins que va faltar en 1977.I, segons la informació de la seua filla Camelia, este programa que anunciava les festes de 1905, dipositat al fons d’una maleta, i junt a una manta   teixida a Benilloba, el van acompanyar en tots els seus viatges, com si amulets foren, no separant-se mai d’ells. Camelia me’l ha enviat per a que els actuals benillobers el coneguen com a document històric,que ho és, per a Benilloba.
                 Este manifest anuncia les festes que s’havien de celebrar entre el 3 i el 10 de Setembre (de diumenge a diumenge), en honor de La Nativitat de la Mare de Déu, l’onomàstica de la qual és el dia 8 i a l’advocació de la qual està dedicada la nostra església. Sembla que és en estos dies, al voltant del dia 8, quan s’han celebrat les festes del nostre poble:
-En 1747, data del primer centenari de S. Joaquim com a patró de Benilloba, les festes es celebren entre el 3 (dissabte) i el 11 (diumenge) de setembre. I el programa diu literalment: “Viernes 8, cedió gustoso S. Joaquin el dia para la celebridad de su hija en su nacimiento, corriendo por cuenta de la villa , por ser su titular”. D’ací es pot concloure la importància que té el 8 de setembre com a festa per el poble.
-També en 1847, quan es commemora el segon centenari de S. Joaquim, les festes transcorren entre el dissabte 5 i el dilluns 13 de setembre i fent referència al dia 8 diu: “ el miércoles dia 8 se celebrarà la función propia del dia, el nacimiento de Nta. Sra. La Virgen Santísima, que por ser titular de la parroquia, será la función religiosa de cuenta de la Villa de los fondos de la limosna... En este dia habrá processión por la tarde”.
                En el programa de 1905 sembla que la celebració de S.Joaquim està ja segregada de la festa de setembre, i esta gira al voltant del dia 8 que és quan es commemora la Nativitat de la Mare de Déu. Però, en canvi, el manifest no anomena cap acte religiós i es limita a enumerar  la part profana de la festa:
-La dansa o ball: del dia 3 al 10  hi haurà danses en tres sessions diàries. La primera de deu a dotze del matí. La segon serà a les cinc de la vesprada i la tercera de nou a onze de la nit. Esta informació corrobora la tradició oral que afirma que en altres temps s’havien fet danses fins i tot pel matí.
-Les cucanyes. Jocs i concursos que es feien de vesprada i anaven dedicats als xiquets i joves. Este apartat de la festa encara es manté actualment.
-La “Carrera de Gallos”  que es fa el dia 6.
-El dia 8 per la nit Berbena. Ball diferent al dels altres dies, a base de pasdobles que interpretaria  la banda de música.
- El darrer dia finalitzaria la festa amb una carrera de sacs.
                Hi ha que destacar que la part principal de la festa és la dansa, que és la manifestació popular de la festa. L’acte en qual la gent exterioritza el seu goig i sentiment. És l’esdeveniment en el que el poble, com a col·lectiu, plasma la seua alegria i l’expressa amb el seu acte més propi i únic: la dansà.
                Eren huit dies intensos de ball on participaven tots. Cada dia un grup de gent formava el cap de dansa i al darrere hi ballaven tots els demés que ho volien fer. No era, com ara ho és, una festa de la dansa, si no més bé una festa que s’expressava amb la dansa. La dansa no era la finalitat sinó el mitjan d’expressió del poble. Els demés actes festius eren el complement que donaven varietat i alternatives per a la diversió.
                Un altre assumpte que destacar és el fet de que parla de “afamados dolçainers de Callosa”. Sembla una tradició que els dolçainers  que han vingut a Benilloba han segut de Callosa, o al menys estos has segut els mes afamats:ja per estos anys eren de Callosa. Temps després va vindre un altre anomenat l’auelet també del mateix poble i a continuació tota una saga de Boronat que van estar venint, encara que amb interrupcions, fins als anys huitanta  del S. XX. Fins i tot si escoltem les danses de Callosa ens adonem del paregut musical que tenen amb les nostres.
                El pamflet també ens dona altres informacions sobre la festa que són interessants destacar per que han perdurat fins els nostres dies:
-          El primer dia de matinada, a les 6, es fa una cercavila a la que assisteixen “los mayorales solteros”. Són el majorals de setmana, els organitzadors de la festa, que a més són fadrins, condició indispensable  que ha continuat fins a hui en dia. Hui, mal anomenat Quintos perquè des de fa algunes dècades, els joves, l’any que entraven en quintes, eren els encarregats d’organitzar la festa. Ara encara hi ha menys motius per anomenar-los quintos perquè ja ningú va al servei militar i els majorals són els joves que en l’any acompleixen els 18 anys.
-          Una altra informació interessant és la que apareix en la darrera cara, agraint l’aportació dels “mozos” per cobrir les despeses a més d’advertir als que no han aportat res s’abstinguin de participar en la festa i així evitar situacions molestes  ( com podria ser negar-li l’entrada a la plaça o que li xiulen, ja que els majorals eren considerats la màxima autoritat de la plaça ).Estes aportacions les hem conegut amb el nom de creuà. I açò era l’aportació en diners que feien tots els fadrins per contribuir a les despeses de la festa, de les que quedaven exempts el fadrins que ballaven formant part del cap de dansa,ja que estos pagaven pel fet de ballar.
-          Una última advertència  va dirigida a les xiques: es prega que cap majoral passe pel ridícul de rebre la negativa a ballar per part d’alguna jove. I si cap xica es negara, ha de ser el suficientment discreta per evitar xerrades i esglais que perjudiquen al majoral. Realment, norma no escrita però per tots assumida, ha estat mal vist la negativa d’una xica a ballar quan algú la treia.
En resum es tracta d’un document que anuncia les festes de 1905 i que ens permet saber com eren estes fa 110 anys i poder comparar-les amb les actuals. Era la festivitat que es celebrava al voltant del 8 de setembre, dia de la Nativitat de la mare de Déu. Esta celebració era més popular, quan la gent es divertia, ballava i gaudia amb la dansa i els diversos entreteniments front a unes festes de S. Joaquim, segregades a altres dates, més oficials i de caràcter més religiós i seriós.                                                                                                                                                                                      Enric Morrió

                                                                                         Albaida,Maig de 2015