Este mot que ara quasi com s’utilitza, tan sols fa alguns anys era molt habitual. Emblanquinar era pintar de blanc, però sobre
tot era donar una capa de calç diluïda amb aigua a una paret, sostre o façana. Actualment es pinta, i de diversos colors. El mercat ens
posa al abast tot una gama de productes de colors, textures, materials… diferents
i podem escollir aquell que més ens faja. Però abans, com ja he dit, no es pintava
sinó s’emblanquinava. Arribada
determinada època de l’any com era l’estiu o en la proximitat d’una festa o
front a un esdeveniment de certa importància s’emblanquinava la façana de la
casa i també les diferents estances. Mes endavant var sorgir certs productes
que barrejats amb la mescla de l’aigua i la calç li donaven una tonalitat verda
o blava.
Però per emblanquinar s’utilitzava
bàsicament la calç viva. Que és la que s’obtenia de la cocció de les roques
calcàries en els forns de calç. El
resultat eren uns terrossos de calç que compràvem directament als seu
productors quan venien al poble a vendre-la amb un carro o animal, i al crit de
“ Calç xiques” es recorrien tot el poble. El terrossos o pedres de calç viva
que adquiríem els posàvem dintre d’una
gerra a la que s’afegia aigua que la calç absorbia en una reacció química
convertint-se en una pasta. Al cap de dos dies esta pasta estava en condicions
de dissoldre-la amb aigua i començar a
emblanquinar. L’emblanquinar també tenia la propietat de desinfectar.
Desinfecció que s’obtenia al absorbir la calç tota la humitat del microorganismes
que podien existir, acabant amb ells. Sempre s’emblanquinava sobre la capa de l’any
anterior i anaven sobreposant-se les
capes fins arribar a tenir una grossor de uns quant mil·límetres i un una imatge de
paret esquarterada per línees irregulars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada