dissabte, 14 de juny de 2014

BUSQUEM!

Sabrieu localitzar el lloc que apareix en la foto? i el nom?




Corretgeta descoberta:
               En esta fotografia podem vore un riu que forma un meandre ( o siga una volta), la direcció del qual la  podem seguir observant els xops que creixent  a la seua vora. Es tracta del Riu de Penàguila al seu pas per terme de  Benilloba en la zona que, com molt bé diu Vicent, desemboca el barranquet de Rodacanters (per la ribera dreta del riu).La partida anomenada Boires crec que escomença a partir d’esta imatge  cap avall. En este meandre que forma el riu distingim un part còncava en la que el riu s’arrima a unes parets quasi verticals, amb un forma semicircular, d'amfiteatre, sols interrompuda  per la desembocadura del barranquet, i de considerable altura  i pendent formades per l’erosió continuada del riu, així com per la meteorització,sobre les  margues (que nosaltres anomenem tap). Açò origina  un terrer  en el que la carència de sòl determina una escassa vegetació.
                En la part convexa d’esta volta podem apreciar un rambla en la que el descens cap al riu és més lent, es a dir, amb menys pendent. Açò ha permès el seu abancalament per el aprofitament agrícola, de secà en la part més elevada i d’horta en la zona més pròxima al riu,però que ara esta erm com a conseqüència  del seu abandonament. Les hortes es regaven de la sèquia del reg dels Capellans que circulava per la ribera dreta del riu. Un braçal , que antigament creuava el riu per una canal de fusta i després  va substituir per un sifó, els restes del qual encara es poden contemplar, permetia regar-les. Al mig hi ha una caseta que està ruïnes. Dons bé, esta rambla s’ha anomenat tradicionalment, la rambla o la volta del PARE SANT. Este topònim crida l’atenció per la seua singularitat i el seu origen sembla estar en la deformació per l’ús i per el pas del temps del nom d’un antic propietari: Pere Sans.

diumenge, 8 de juny de 2014

PRAETERITUM TEMPUS IV




         Va ser allà per l’any 1697 o 1968 quan  vaig assistir, i sols durant un curs, a les classes de Don Antonio, el de Castells li dèiem, i de qui no recordE el seu cognom. Este home tenia la fama de bon mestre, al menys això deien, perquè ensenyava molt. Però ensenyava a la d’abans, aleshores no es coneixia altre mètode. És el únic mestre que m’ha pegat, i tan sols una vegada, però encara ho recorde bé: no m’eixia bé la divisió que havia posat a la pissarra i nyas galtada.Torna-ho a intentar!, i un altra. Encara tanque els ulls i veig relliscar les llàgrimes per la pissara , els regalls que van fer entre la pols del clarió. I allí van quedar un dies  per recordar-me les conseqüències de no saber bé les regles de la divisió. Mai cap mestre més m’ha pegat. Però no  ho recorde amb ressentiment. Una més de les galtades que et pega la vida. Em feia més mal el fet de que no podia mai ser el primer. Per aquell temps  ens posàvem tots els alumnes formant semicercle al votant de la taula del mestre i ell ens preguntava la lliçó. Avançaves  o cedies posicions segons contestaves o no la pregunta. Jo sempre era el tercer, no aconseguia mai la primera posició. Sabeu perquè? En aquell temps  pesava encara molt ser fill d’algú. En aquell any els meus pares em van apuntar  ales classes de repàs (la permanència  crec que es deia) una horeta més de classe per la vesprada a canvi de 50 pessetes  al més. Era  la forma d’accedir a un nivell superior de coneixements. Este va ser el temps dels “Cuadernos Rubio”, de la llibreta de dos ratlles quan no sabies escriure bé o d’una ratlla quan ho feies millor. Del potet de llet en pols dels dissabtes de matí. De les Saharianes beix  inspirades en alguna pel·lícula de safaris. De la cançó “Desiderio, siempre triste siempre serio” que ens va ensenyar un dia d’hivern que havia nevat i érem pocs a classe perquè la majoria s’havia quedat per carrer gaudint de la neu. De l ‘entre pa i pa amb dos oncetes de xocolata a l’eixida de l’escola  mentre jugavem a amagar-se. Eren altres temps.Ni millors ni pitjors, fèiem el que ens deixaven i apreníem el que ens ensenyaven, però sempre a l’empar dels nostres pares, al recer de tot un poble.

diumenge, 1 de juny de 2014

DESPRÉS


Flors - Movie Maker

Després d’un sec hivern,
el crit d’un desengany,
un glop de sèver,
i una nit llarga.
Un raig d’esperança.
Després d’un plor de matinada,
una mala paraula
una ofensa a la cara,
la càrrega d’un oblit,
i un amic perdut.
Del teu gest, una mirada.
Després d’un mal de queixal,
la coentor d’un ressentiment,
una amarga ceguera,
i un pes a l’espatlla.

Una flor de primavera.