Va ser allà per l’any 1697 o 1968 quan vaig assistir, i sols durant un curs, a les classes de Don Antonio, el de Castells li dèiem, i de qui no recorde el seu cognom. Este home tenia la fama de bon mestre, al menys això deien, perquè ensenyava molt. Però ensenyava a la d’abans, aleshores no es coneixia altre mètode. És el únic mestre que m’ha pegat, i tan sols una vegada, però encara ho recorde bé: no m’eixia bé la divisió que havia posat a la pissarra i nyas galtada.Torna-ho a intentar!, i un altra. Encara tanque els ulls i veig relliscar les llàgrimes per la pissara , els regalls que van fer entre la pols del clarió. I allí van quedar un dies per recordar-me les conseqüències de no saber bé les regles de la divisió. Mai cap mestre més m’ha pegat. Però no ho recorde amb ressentiment. Una més de les galtades que et pega la vida. Em feia més mal el fet de que no podia mai ser el primer. Per aquell temps ens posàvem tots els alumnes formant semicercle al votant de la taula del mestre i ell ens preguntava la lliçó. Avançaves o cedies posicions segons contestaves o no la pregunta. Jo sempre era el tercer, no aconseguia mai la primera posició. Sabeu perquè? En aquell temps pesava encara molt ser fill d’algú. En aquell any els meus pares em van apuntar ales classes de repàs (la permanència crec que es deia) una horeta més de classe per la vesprada a canvi de 50 pessetes al més. Era la forma d’accedir a un nivell superior de coneixements. Este va ser el temps dels “Cuadernos Rubio”, de la llibreta de dos ratlles quan no sabies escriure bé o d’una ratlla quan ho feies millor. Del potet de llet en pols dels dissabtes de matí. De les Saharianes beix inspirades en alguna pel·lícula de safaris. De la cançó “Desiderio, siempre triste siempre serio” que ens va ensenyar un dia d’hivern que havia nevat i érem pocs a classe perquè la majoria s’havia quedat per carrer gaudint de la neu. De l ‘entre pa i pa amb dos oncetes de xocolata a l’eixida de l’escola mentre jugavem a amagar-se. Eren altres temps.Ni millors ni pitjors, fèiem el que ens deixaven i apreníem el que ens ensenyaven, però sempre a l’empar dels nostres pares, al recer de tot un poble.
Una vegada li va pegar una tonya al Nella que això ho fera hui en dia, no sé que és el que passaria. Totalment d'acord, amb la reflexió de bon mestre. Acàs ser bon mestre es aprendre així: la letra con sangre entra ?. I la segona reflexió, també em pareix molt encertada: als de bona família no ets tocava. I així, a Pepito "Bajoca", a Ximo "el Nella", etcètera, etc.. que eren de "mala família" els queien hosties com a pans.
ResponEliminaM'he alegrat moltíssim que hagues fet estes reflexions perquè potser molts benillobers pensem com tu.