Era el so de la campana a les ordres del rellotge el que marcava el
temps del poble: quart, mitja, tres quarts, l’hora i la repetició i tornaven a
començar. Era el temps en la nit quan des de llit, al recés del fred
en hivern,l’escoltàvem passar o el so
més nítid d’estiu que es colava per la finestra oberta. I que em digueu del so
ofegat en els dies de pluja? O el balb de les matinades de neu? I aquell so
llunyà en temps de sega o el transparent d’un dia solejat des de l’horta?
O el confós i barrejat d’un dia de vent?
Tots estos sons ,com molt bé diu
Vicent ,pertanyen al nostre patrimoni i com a tal els deuríem conservar,en primer lloc
perquè son nostres i desprès perquè es obligació transmetreu als nostres fills.
Estos dos fotos, encara que no
son de bona qualitat, son interessants, perquè pertanyen al dia en que, allà
per l’any 60,es va inaugurar i beneir la
maquinària del rellotge i les persones que apareixen són les que van fer de
padrins. I arraconat quedava ja el rellotge de sol.
Gracies enric per ensenyarnos les nostres coses
ResponEliminaEl meu recolzament al teu treball. Gràcies
ResponElimina