dimarts, 23 de desembre de 2014

      Si algú està interessat en llegir l'article "Benillobers als Estats Units d'Àmèrica" ara podrà adquirir la revista "ALBERRI 24" al preu de 12 €. Per la qual cosa tan sols m' haurà d'enviar un missatge o passar per l'Ajuntament de Benilloba per tal d'apuntar-se. Quan sapigam el número de persones interessades durem les revistes i ja quedaren per repartir-les.

dissabte, 13 de desembre de 2014

BUSQUEM!

Serem capaços de localitzar esta foto? Segur que si, no és un repte molt difícil. Però la cosa és complicaria si pregunte per l’any en que esta feta. Ho sabríeu dir?

LA SOLUCIÓ: A principis dels anys seixanta va començar a construir-se un cementeri  nou. El vell s’havia quedat xicotet i,no hi havia espai per fer-lo més gran i es va elegir  per a construir-lo  la cimera del tossalet del Calvari. Esta foto de 1962 mostra en cementeri en fase de construcció. Es poden apreciar les parets que tanquen el recinte però encara no hi té porta i pel seu buit es pot vore  l’ermita  que estava construint-se  al fons i que crec que   es dedicaria a l’advocació de la Mare de Deu del Carme. Este cementeri es va inaugurar  en agost de 1966  amb el primer enterrament com a conseqüència de un trist accident que encara recordem els majors del poble. Com ha novetat hi destacarem el fet de que en este cementeri ja no hi haurà cap soterrament  en fosa ja tots es faran en ninxos.

diumenge, 7 de desembre de 2014

CONEIXEM?

Vaig ha plantejar-vos una qüestió a veure si  algú ho  recorda  i ens ho explica: sabeu que era    PORTAR EL PRESENT?



Efectivament, com molt bé dieu, el present és un regal o oferiment que es fa a algú. En temps passat quan es feia la porquejada, és a dir, quan es matava el porc i una vegada acabada la tasca de la seua preparació: fer els embotits, salar els cuixots, fer el frito,adobar  la carn… es PORTAVA EL PRESENT   a aquelles persones  a les quals  consideraven dignes d’agraïment per qualsevol  motiu: portar-se bé, veïns, familiars, per haver-los ajudat…  I este consistia en portar-los amb un platet una botifarra o llonganissa,un trosset de cansalada, una costelleta, un trosset de peu… Este obsequi era molt apreciat pel seu valor i per ser productes frescs d’un animal acabat de matar.

diumenge, 30 de novembre de 2014

ESTAMPES DE COMUNIÓ

Fins no fa massa anys quant els xiquets prenien la primera comunió ( fet  al que li se donava molta importància  a nivell tan familiar com social) entre altres coses com podien ser el convit, el trage, els regals, les reformes en la casa,etc.  es feien uns recordatoris, que eren unes estampetes en les quals per un costat  es posava una imatge de tipus religiós o  una foto del comuniant i per l’altre costat posaven el nom, la data  de l’esdeveniment, el lloc  on és celebrava, etc. Estes estampes es repartien als familiars, veïns i altres persones pròximes  a fi de que tingueren un record del fet.
                Navegant per internet he trobat estos recordatoris de 1952 dels que en aquells moments eren xiquets ( de Benilloba) en el dia de la seua primera comunió( 12 de Juny de 1952): Mª Carmen Ripoll Jordá  i Joaquinito Jorcas Aznar que assistien a l’escola de Dnya. Maria Cardona, Conchita Vilanova Aracil i Lorenzo Cortés Monllor que assistien a l’escola de Dnya. Luisa Garcia, José  (…) Carbonell , Paquito Crespo Llorens i Pepito Reig Guillem ( que no especifiquen a quina escola assistien). Tots, com és lògic, van  prendre la comunió en la parròquia del poble que anomenen com de Sta Maria i S. Joaquin i no amb el nom real que és de “La Nativitat de la Nostra Senyora”.









dissabte, 22 de novembre de 2014

FRAINOS: UNA ALQUERIA MUSULMANA

Vaig a reproduir textualment un post del blog Alcoleja.org signat per Dani en el qual parla de l'origen del nom del nostre riu Frainos i així descartar altres versions que apareixen per alguns indrets com:Frainós o Farinós.
 Frainos: l'Alqueria Fantasma
 El riu que baixa de l'Aitana i passa per Alcoleja, Benasau, Penàguila... fins que arriba al Serpis alcoià, es coneix des de fa molts segles com a riu de Frainos. Què en sabem de l'origen d'aquest nom? Ben poc, la veritat. Però sí hi ha alguna referència que potser algun dia servisca per a ubicar les restes arqueològiques de l'alqueria que li dóna nom doncs, segons els documents, així es deia un antic poblet morisc que, per desgràcia, a dia de hui no s'ha localitzat. La més antiga és del 1258. En concret, en una carta escrita a Cocentaina i datada en el 21 de maig d'aquest any, es dóna a Ramon de Roset (Raimundo de Roset) quatre jovades de terra "en l'alqueria que es diu Frastina (Frainos), que està en el terme de Benaguila (Penàguila). Reg. 10, fol. 80v. MF: 125 La segona (i última) referència a Frainos la trobem el 1269 quan, des de Barcelona, Jaume I adjunta a les 6 jovades de terra concedides prèviament a Pere Vidal al terme d'Ares, també les cases del rafal. Així el fa senyor d'Ares. La concesió de les 6 jovades havia estat feta pel fill il·legítim del rei, Pere Ferrandis (fill de Berenguera Alfons), amb una carta pròpia feta per Ferrandis i que el 1269 en Jaume ratifica i n'amplia (Burns, "Diplomatarum Regni Valentiae Regnante Iacobo I..." En dit document es descriu el terme d'Ares, el qual estaria delimitat de la següent manera:
 1) pel barranc de Camarell (què transita entre Ares i Beniafé);
 2) pel riu major de Penàguila;
3) la mesquita que hi ha al terme de la vila de Frainos;
4) pel camí que ve de Guadalest.
Es confirma així l'existència d'una alqueria poblada per musulmans propera a Ares i pertanyent al terme cristià de Penàguila. La seua ubicació, segons les fites mencionades, podria ser a la zona on hui es troba Benasau. Una altra opció pràcticament és impossible. El camí que ve de Guadalest a Ares és el que arriba de l'Alt de Xarquera travessant el barranc de Camarell. Hui en dia el nom d'eixe carrer és "de la Marina". El riu major de Penàguila és el que hui coneixem com a "riu de Frainos" precisament, i és el que baixa del Barranc del Molí d'Alcoleja i s'enjunta precisament sota Ares amb el rierol que ve del Camarell. Per tant, amb aquestes fites tenim ubicats els extrems sud, est i nord del terme. Per últim, la fita oest cal situar-la al que hui coneixem com a Benasau. Habitants de Benasau manifesten que la tradició oral ha conservat un topònim conegut com a la Font de Frainos, en la baixada del poble cap al riu. Segons arqueòlegs de la zona, hi ha materials en superfície que permeten d'establir l'existència d'un nucli de població islàmic allí. Podria ser que la font es dessecara i traslladaren la població uns centenars de metres més amunt? Encara és prompte per a afirmar-ho, però és una possibilitat ben interessant a tenir en compte. De moment, Frainos (i la seua mesquita) continuarà sent l'alqueria fantasma fins que no apareguen noves informacions... PUBLICAT PER DANI

diumenge, 16 de novembre de 2014

PRESENTACIÓ: ALBERRI Nº 24

ÍNDEX DE LA REVISTA:

-UN TABLERO DE JUEGO ISLÀMICO CON DOS ALQUERQUES DE IX HALLADO EN LA      PLAZA DE EL SALVADOR DE COCENTAINA. Ivan Jover

-NOVES APORTACIONS AL VOLTANT DE LES REPOBLACIONS POSTMORISQUES: LA  CARTA POBLA DE SETLA (1609).Sergi Silvestre.

-EL MECENAZGO MUSICAL DEL XII CONDE DE COCENTAINA. M.Àngel Picó

-EL LÈXIC DE L'OLIVERA. L'OLIVA I L'OLI AL COMTAT. J.Vicent Cascant.

-BENILLOBERS ALS ESTATS UNITS D'AMÈRICA. Enric Morrió

divendres, 14 de novembre de 2014

CONEIXEM?

Hi ha un topònim (nom d’un lloc) al terme de  Benilloba  que crida l’atenció:  MARRÀ.  Sabeu  on es troba? I el seu significat?


LA SOLUCIÓ

Les dos contestacions s’han aproximat prou. La MARRÀ es un horta que està darrere la gasolinera i al costat del riu. Concretament baix de la Costera de Penàguila en la ribera esquerra del riu. Com podem vore en la foto. MARRÀ ve del mot marrada, en el qual s’ha perdut la “d” intervocàlica com ocorre en molts altres mots (diem baixà i no baixada, galtà i no galtada…) I el seu significat és : un camí que fa volta, que no va dret d’un punt a un altre. Si observem bé la foto,encara que no es veu tota l’horta, podem apreciar que per un costat la vora fa volta mentre que l’altre (no és veu tot en la foto) és mes recte. De ací possiblement vinga el nom d’esta horta: de la corba o volta que descriu la vora que cau al costat del riu.

diumenge, 9 de novembre de 2014

VIATGE CAP A LA IL·LUSIÓ



Amb una reserva de bitllet i el pagament bestret, arribat el dia ,es disposàvem a fer un viatge cap  a la il·lusió.  Matí i assabentats de l’hora perquè sempre havia estat així, acudíem a la plaça de l’Omet  i procedíem a ocupar el lloc que ens tocava, dintre d’aquella monovolum avançada en el temps. Ell, com tantes i tantes vegades, havia fet, amb el cotxe ple tancava les portes i amb el seu caminar característic es dirigia cap al seu lloc. L’acoblament entre home i seient era perfecte desprès de haver-ho fet, dia rere dia, durant tota una vida. Tan sols calia arrancar per a que la Tempo del Tio Silvestre ens portara  al lloc tant de temps esperat, a un passeig d’incògnit, a la ciutat dels nostres somnis. Tal i com avançàvem, amb el trontoll d’una carretera ofegada de pedres  i pigada de clots, ens sentíem acomodar-se en un seient cada vegada més ample. Encara sent l’olor del mareig al sortir d’una volta.
                En aplegar, s’iniciava el ritual amb aquella alegria del desig: el desdejuni  en la Granja Cecilia o la xocolata amb xurros en aquell bar del que no recorde el nom però al que encara arribaria a cegues. Després vindria la visita obligada a Paños Pastor,  o tal vegada  a los Sotanos,  passaríem per la Fàbrica... S. Francesc amunt, S. Nicolau avall. Arreplegaríem una encomanda en el Soldat. Es refaríem d’alguna eina  en el Candado.  Imprescindible era la visita al Cupón de Oro on dipositàvem aquelles llibretes gruixudes , que havíem aconseguit omplir amb els cupons que ens oferien al comprar en les tendes del poble i que, amb la paciència de Job, ma mare  arreplegava i jo pegava, a canvi d’un plat, una font o fins i tot una paella si feia molt de temps de la darrera visita. Amb la visita de les dones a la pastisseria del Campanar i els homes a la Mezquita arribava l’hora de partir. En el camí de tornada, abocats als cristall de les finestres, mirant sense veure, tornaríem a reviure aquell matí  llarg en que havíem complit les il·lusions, realitzat els  somnis, materialitzat els nostres desitjos.

dimarts, 4 de novembre de 2014

PRESENTACIÓ I EXPOSICIÓ "BENILLOBERS ALS ESTATS UNITS D'AMÈRICA"

        La presentació de la exposició va ser el 27 d'Octubre al Pati d'Armes del Palau Comtal de Cocentaina. En la qual vaig explicar el contingut de l'exposició junt a altres comissaris que van parlar de  les seus exposicions.Entre ells van estar: La Directora de Conservació del Patrimoni de L'Ajuntament de Cocentaina,  el Director del Marq d'Alacant, la Secretària de L'Academia Valenciana de la Llengua... Un acte molt entranyable i emocionant.



               L'exposició va estar oberta al públic el tres dies de Fira des de les 9h. fins les 21h. en el Centre  Cultural del Teular.Va ser visitada per  molta gent, però el més important era que mostraven molt   d' interés, llegint i preguntant sobre el tema. L'objectiu de donar a conèixer un capítol de la nostra història crec que s'ha aconseguit satisfactoriament.




       

divendres, 24 d’octubre de 2014

L'exposició "BENILLOBERS ALS ESTATS UNITS D'AMÈRICA" estarà a partir del Dimarts i durant la Fira de TOTS SANTS al Centre cultural EL TEULAR de Cocentaina. 
El Dilluns 27 d'Octubre a les 20:30 serà la presentació amb la resta d'exposicions al Pati d'Armes del Palau Comtal.



Esteu tots convidats a visitar-la

divendres, 17 d’octubre de 2014

BUSQUEM!

Anem a calfar-se un poc el cap: sabrieu dir que es açò que estem veient en la foto? Dir de que es tracta o tal vegada localitzar-ho?




LA SOLUCIÓ

Esta foto és del Mas de Petrosa i el seus Voltants i esta feta des del paratge que anomenem com els Pins de D.Pedro. El peu de la foto anunciava que corresponia a la inauguració d’este Mas en 1920.Però pense en primer lloc que açò no era un mas com sol entendres, ja que un mas era un explotació agrícola quasi autosuficient amb un edifici que era el habitatge de la família que explotava les terres i  també el corrals on tenien els animals a més de les terres que constituïen  la parcel·la de terreny que treballaven per obtenir el productes per al consum humà i del ramat.  Este edifici el va construir Enrique Gómez (conegut com el Tio Maemo), per instal·lar la seua residencia i un bar en unes terres de la seua propietat,  d’una extensió reduïda,  que envoltaven la casa, allà pels  anys vint del segle passat. Feia pocs anys que s’havia obert la nova carretera d’Alcoi a Callosa d’Ensarrià que va suposar la construcció del pont i l’obertura de la un tram nou de carretera que anava des d’este pont pel Barranquet de Petrosa fins a creuar-se amb la antiga carretera que sortia per la part de dalt del poble. Es a dir, es va obrir allò que hui diem una variant que treia el Tràfic ( en aquell moment de carros) per les afores del poble. I açò va fer que este home pensara en aprofitar la circulació per instal·lar el bar. I o va fer justament a l’altura de la Font de Petrosa, que  havia segut i encara ho era una font d’on s’abastia  el poble d’aigua per a beure les persones i els animals, encara que per esta data ja seria menys utilitzada al disposar d’aigua al centre del poble amb “La Fuente del Progreso” que s’alimentava del mateix aqüífer encara que mitjançant un pou excavat  mes amunt.
També caldria observar  la poca quantitat d’arbres que hi havia a les terres treballades dels voltants, i açò era degut a que les terres eren dedicades al sembrat, es a dir, a cultius de cereals de secà com el blat i la civada i tan sols hi havien oliveres de forma dispersa.
I per últim voldria comentar el topònim “Petrosa”. Este s’ha utilitzat desde sempre per anomenar  La font de Petrosa, El barranquet de Petrosa i més amunt el Pla de Petrosa. Sembla, segons certes persones més enteses en el tema com són el Medievalistes Andrè Bazzana I Pierre Guichard, que este mot ve de l’àrab BATRUSA, que designava una alqueria o poblat musulmà que estava situat a l’actual Tossal del Moro on s’han trobat importants restes arqueològics d’esta època.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

PROJECTE D'UNA CENTRAL HIDROELÈCTRICA AL SALT



Amb el present escrit anem a estudiar el projecte que es va fer en 1952 per a la construcció d’una presa en el paratge del Salt de Benilloba, amb la finalitat de regular el cabdal del riu per  l’obtenció d’energia hidroelèctrica. Este projecte no va arribar a ser conegut pel  poble i per motius que desconeixem  no es va realitzar i va quedar oblidat. Va ser Fernando Carbonell, el qui en la seua etapa d’alcalde el va recuperar d’allà on es trobava: l’arxiu de l’ajuntament de Castalla ( no sabem ni com ni perquè va arribar-hi ). I va ser Fernando el que me´l va ensenyar amb la intenció d’estudiar-lo. En primer lloc intentaré emmarcar-lo dintre de la seua època històrica i després explicaré en que consistia el projecte.
                Este projecte de central hidroelèctrica es conseqüència de la política econòmica que l’estat espanyol va implantar després de la Guerra Civil: una política basada en l’autarquia i l’ intervencionisme.
 Els tres anys de guerra havien deixat a Espanya en una situació catastròfica:
-Per les greus pèrdues humanes
-Per les pèrdues materials que es tradueix en una baixa producció agrària e industrial.
-L’esgotament de les reserves d’or i divises
-Situació de deteriorament de les infraestructures.
            L’intent d’eixir d’esta situació va ser lent i molt difícil. Els primers anys, l’autarquia es va adoptar per ser la política econòmica que havien seguit els estats totalitaris però, al finalitzar la II Guerra Mundial no hi va haver altra alternativa front a l’aïllament al que es van vore abocats. Es pretenia superar la situació de crisis i estrangulament mitjançant els propis recursos, augmentant la producció sense importacions al temps que havien de créixer les exportacions. I per a dur-ho a terme l’estat havia de controlar tots els sectors de la producció així com el consum.
                        El sector energètic era clau per l’evolució econòmica del país. I en aquells moments hi havia una incapacitat per cobrir la demanda d’energia per la falta de carbó i de petroli. L’augment de la producció de carbó subministrarà una part de l’energia necessària, però petroli no n’hi havia i a més no es podia comprar per la política aïllacionista i per la falta de divises ( va ser l’època del gasogen).També es va buscar desenvolupar el sector hidroelèctric com a forma de subministrament energètic i aleshores va escomençar la política de construcció de pantans tant per al subministrament d’aigua a l’agricultura com per a la producció d’energia elèctrica. I és amb este context d’ intent d’augmentar i assegurar-se el subministrament elèctric com naixeria l’idea de construcció d’una central hidroelèctrica al poble de Benilloba. Tot i basant-se en els antecedents que hi havia  de central hidroelèctrica en el antic molí fariner del Salt reconvertit, a principis del s. XX, per a la producció d’energia elèctrica  destinada al subministrament del poble.
            El projecte que es titulava com “Proyecto reformado del de Replanteo del aprovechamiento hidroeléctrico. Salto de Benilloba en el Río Frainos.Término Municipal de Benilloba (Alicante). Año 1952” consistia en la construcció d’una presa, una càmera de càrrega i una sala de Màquines amb les conduccions que els unien. Per a fer-se una idea clara del projecte hi havia que reproduir tots els plànols però, com això és impossible en este article, intentaré descriure’l de la manera més clara possible.

En primer lloc estava prevista una presa que constava d’un mur situat uns metres mes amunt de les actuals ruïnes del Molí de la Penya, on el riu entra en el congost estret entre les roques. La paret de la presa tindria una altura de 13.9 m. des del llit del riu. La cara anterior de la paret, la que mira cap amunt, seria vertical mentre que la posterior, que mira riu avall, tindria forma de talús escalonat. Este mur amb la seua altura permetria fer un pantà en el que l’ aigua embassada arribaria, riu amunt, fins el Moli del Pont o Molí Blai.
            De la presa i per la ribera esquerra eixiria una canal, al nivell de l’horta que hi ha actualment , de 138.90 m. de llargària, que arribava fins la Càmera de Càrrega, on desembocava,la qual estaria situada on comença la baixada al Molí del Salt . Esta càmera era un dipòsit o bassa coberta, de unes dimensions de 14 m. de llargària,per 6 d’amplària i 7.50 m. de fondària on s’emmagatzemava aigua amb la finalitat de donar pressió a l’aigua que sortia pels tubs. En el seu interior hi havia una malla o reixa que retenia tots el materials flotants.
             De la càmera de carrega eixien dos tubs de 77m. de llargària i de 80 mm de diàmetre que baixaven perla forta pendent fins a la Sala de Màquines. Esta sala era un edifici que s’havia de construir en l’horta que diem d’Adolfo Paraguai situada al costat esquerre del Molí del Salt. En este edifici anirien instal·lades dos turbines que mouria l’aigua que baixava amb força per els tubs gràcies a la forta pendent i a la pressió que li donava l’aigua acumulada en la càmera de carrega. El moviment de les turbines es el que generaria la energia elèctrica.
            L’aigua sortiria de la sala de màquines per un canal de desaigüe soterrat,que arribaria  fins el riu per sota d’un mur de defensa que protegiria la casa de màquines de les possibles avingudes .
            En el projecte havia una relació de tots els terrenys que es vorien afectats i dels seus propietaris amb la finalitat de la seua expropiació. La relació seria la següent:
-Per la ribera dreta del riu es començaria per un terreny comunal( El terrer que hi ha més avall de l’actual depuradora). I a continuació les parcel·les de: Evaristo Garcia, Adolfo Monllor, Bautista Llorens, Evaristo Garcia(esta fitava amb el camí de la Teuleria), la de Francisco Company, Vicente Ripoll i la dels hereus de Orta Monparler (Molí de les Penyes).
-Per la ribera esquerra del riu començava amb les dues parcel·les de J.Maria Ginés Mira(partida de la bolta dels Cosmes), la d’Enrique Gómez Blanes(que fita amb el camí de la Teuleria) les d’Antonio Monllor, Hermenegildo Grau, Rosalina Monllor, Hermenegildo Grau, Vicente Garcia, Consuelo Biosca, Manuel Monllor, Vicente Garcia, Vicente Pérez, José Bou, Joaquín Saturnino Agulló, Bautista Guillem,Salvador Ripoll, José Bou, José Antonio Baldó, Joaquín Herrero Garcia i dues dels hereus d’Orta Monparler ( que acabarien en el pont del Salt), a continuació una altra dels hereus d’Orta Monparler, i després en la vessant de la baixada del Salt les de Vicente Monllor,hereus d’Orta Monparler,Pedro Serra i Adolfo Monllor.
-Per últim, a la ribera dreta del riu, la parcel·la que també era propietat dels hereus d’Orta Monparler.
            Les expropiacions es farien als preus següents:
-els terrens d’horta dels que se’n expropiarien uns 35.780 m2 a 10 pts el metre.
-els de secà, que serien 3750 m2  a 2 pts el metre.
- els de secà sense cap cultiu, que serien 13200m. a 1 pta. el metre.
El total de les expropiacions pujaria a 378.537 pts. de 1952.
            Després hi ha una relació d’elements necessaris per al funcionament de tot el sistema dels que citaré els més importants:
Per a la Presa:
-dos comportes de fusta de 1.50 x 2.00 x 0.15 m. com a sobreeixidor de la presa
-una comporta de fusta de 1.50 x 2.00 x 0.20 m. que dona accés a la canal.
Per a la càmera de càrrega:
- una comporta de fusta de 1.50 x 2.00 x 0.15 m.
-una reixa protectora
-144m. te tub de palastre de0.80m. de diàmetre.
Per a la Casa de Màquines:
-2 turbines  Francis de 680 HP.
-2 generadors  acoblats a les turbines  per a genera energia a220 volts.
-1 transformador per a elevar la tensió  de 220 a 15000 vats.
Estos serien els elements mes destacables de tot el llistat que  presenten.
Després hi apareix tota una relació de preus. Entre ells destaquem:
-          Els jornals dels treballadors: El jornal d’un encarregat d’obra era de 61.50 pts. diàries de les quals cobrava 22.50 i la resta (un 173.2% més) eren les càrregues socials que s’aplicaven als sous segons l’ordre del consell de ministres  del 21 de Juny de 1946. El jornal d’un paleta era  15.50 pts. diàries més les càrregues socials. El peó 12 pts. El fuster 15.50 pts. igual que el ferrer.
-          El preu del materials: el m3 de grava costava 10.30 pts. La tona de cement adquirit en S.Vicent del Raspeig  661.29 pts. La tona d’acer  en barretes 3070 pts. etc
I així continua amb tota una relació de preus de material com el m3 de formigó segons la quantitat de cement,el m3 de fusta,el m2 de teules,etc. Tot amb la finalitat de calcular el pressupost total de la construcció de la pressa i les altres edificacions necessàries per al funcionament de la central hidroelèctrica. Però el pressupost total no apareix en cap lloc del projecte, no sabem bé si per que no va arribar a realitzar-se o perquè s’ha perdut.
Afortunadament este projecte no arribaria mai a realitzar-se i crec que les causes són múltiples, entre elles:
-en 1953 es firma el Tractat de Madrid entre España i els EEUU. En este tractat s’autoritzava la instal·lació de bases militars americanes en el territori espanyol a canvi de la ajuda econòmica necessària per abastir-se d’aliments i de matèries primes. El regim franquista començava a obrir-se cap l’exterior.
-La viabilitat del projecte no estava clara. El riu no presenta un cabdal tan abundant com per assegurar un subministrament  suficient d’energia elèctrica ni es tan  regular com per a que fora operatiu. La irregularitat fa que s’alternen mesos o anys d’abundància d’aigua amb altres de total  sequera. La qual cosa no facilitava la producció elèctrica. Tampoc  sembla que fora rentable esta inversió.
I dic que va ser una sort que este projecte no arribara a realitzar-se perquè d’haver-se fet hauria suposat la degradació  i destrucció d’un  paisatge que ja mai s’haguera recuperat, impedint a les generacions posteriors  la seua contemplació, admiració i gaudiment.
                                                                           
                                                             REVISTA DE FESTES 2014

dissabte, 27 de setembre de 2014

PAISATGE



Benilloba és un poble prou xicotet però al mateix temps molt bonic i que em dona molta felicitat.  Situat en la comarca del Comtat està rodejat d’oliveres. Des d’ell es veu la Serra de Mariola amb el Moncabrer i l’Aitana. També es veuen els castells de Penàguila, de Cocentaina i el de Penelles. En la llunyania es veu el port d’Albaida. També té un Paratge Natural anomenat el Salt on hi ha una enorme cascada d’aigua.

Descripció d’un paisatge de MARC MORRIÓ

dissabte, 20 de setembre de 2014

SOTERRAR D'UN LLAURADOR A BENILLOBA



                La revista LA ILUSTRACIÓN ESPAÑOLA Y AMERICANA  creada en 1869 per Abelardo de Carlos es una de les publicacions mes importants de la segona mitat del s. XIX. Dons bé, en 1877 apareix en ella esta xilografia amb el títol: COSTUMBRES DE LA PROVINCIA DE ALICANTE. ENTIERRO DE UN LABRADOR EN BENILLOBA. L’autor es Francisco Laporta Valor (1850-1914), pintor i gravador nascut en Alcoi i que va estudiar en La Acadèmia de S. Fernando de Madrid amb Casado del Alisal.
                La xilografia és una tècnica amb la qual es talla sobre una  fusta l’imatge que es vol reproduir per imprimir-la després sobre paper. La imatge representa , sobre un fons  d’arquitectura popular, un grup de persones que acompanyen un fèretre vestits  a l’estil de la època i coberts amb una capa i un barret al cap. Es poden diferenciar  tres grup de persones segons van abillats : un primer grup de 5 persones, quatre d’ells porten el fèretre, amb el cap cobert de forma diferent, un barret  que s’acobla al cap. El segon grup d’acompanyants que porten un barret d’alta copa. I, d’espatlles, dos espectadors,l’ un amb un barret d’ala ampla i amb espardenyes i l’altre amb el cap cobert com si fora una dona. El fèretre sembla xicotet per a contenir una persona adulta. Per què l’autor li posa este títol? Possiblement s’inspiraria en algun soterrar que voria a Benilloba i que l’impressionaria,encara que no ho se en seguretat ja que no s’aprecia cap detall que ens diga que l’escena transcorre en Benilloba

dimecres, 10 de setembre de 2014

PRESENTACIÓ D'UNA NOVEL·LA A BENILLOBA

En el patí de la Casa Taino,un lloc entranyable on et sents d’immediat acollit, rebuts per una música que ens transportava a un món medieval. A poqueta nit , amb una claror que s’esmunyia i poc a poc era substituïda per la llum tènue insinuada per uns focus escassos però a la vegada precisos, vàrem poder gaudir de la presentació del llibre Al-Azraq, El Blau de Just I.Sellés. L’autor ens va explicar tot el procés de creació. Amb una investigació a fons del personatge, recorrent i vivint en els llocs on va transcorre la seua vida, introduint-se en les sensacions que ell percebria, ha escrit una novel•la que pretén ser molt més: una aproximació a la realitat del personatge més humana i llunyana del mites que l’han envoltat. De moment va aconseguir despertar el nostre interès per el personatge i obrir els nostres ulls a un perspectiva diferent a la història d’ Al-Azraq així com dels seus coetanis.

divendres, 5 de setembre de 2014

POSTAL DE DANSES



Ja fa uns dies que hem viscut les danses, però com encara estem dintre de la huità en ve de bo parlar d’esta festa popular de Benilloba. I per açò vaig a utilitzar esta foto de l’any 1961 en la qual apareixen 6 parelles vestides de Cap de Dansa que serien les protagonistes d’eixe dia de danses. En el revers de la foto apareixia la següent anotació: Dia dels Casats. Del que es dedueix que estes parelles són matrimonis i que a més hi havia un dia de danses dedicat a les persones casades que volien eixir a ballar. Efectivament en aquell temps es feien 8 dies de danses: de diumenge a diumenge. I cada dia corresponia a un grup de gent que eren els MAJORALS DE DIA. Estos grups es feien per amistat,per edat… Un dia estava dedicat als MAJORALS DE SETMANA que eren els que organitzaven la festa.
                Les xiques van amb  el tradicional Mantó  de Manila, tots llargs fins a terra i de colors obscurs uns , altres de colors més clars. La qual cosa ens diu que era de vesprada perquè en la dansada de la nit els mantons solien ser negres. Els homens van de trage, tots obscurs menys un que es clar, amb camisa blanca i corbata. Es a dir que per a ballar lluïen la millor roba que tenien a l’ armari.
        En la part dreta superior de la foto es pot vore el cadafa (nosaltres diem la tarima) on pujaven els dolçainers per tocar. Estos s’han de situar en un lloc elevat perquè el so  de la musica arribe a tota una plaça plena de gent. A més, el cadafal o entarimat està enramat  amb branques de xop o d’olm per a que la plaça i ell mateix restara més ornada.
                Per donar-li  a la plaça (de l’Omet per suposat) un ambient més festiu s’enramava amb banderetes de paper. Estes banderetes anaven pegades a uns cordells que creuaven d’una façana a la que enfrontava i que en línees paral·leles i pròximes unes a altres constituïen el trespol de la plaça. Al ser de paper, el vent de setembre les onejava amb un soroll característic que l’ambientava. Vent i pluja es combinaven per a donar a les banderes una vida efímera.
                Dels protagonistes de la foto, com es lògic desprès de 53 anys, uns encara estan entre nosaltres  i altres, la majoria, desgraciadament han desaparegut. Un record per a estes persones que a més de divertir-se van col·laborar en perpetuar la tradició.
                

dissabte, 30 d’agost de 2014

ENTRADA DE MOROS I CRISTIANS 2014



   Ahí va este de resum de l'entrada de Moros i Cristians del 2014 per a que tots el seguidors d'este blog arreu del mon puguen gaudir d'ella i sentir-se un poc mes prop del nostre poble.

dijous, 31 de juliol de 2014

ESCUADRA DE NEGRES 1961

Recordem la festa de fa aproximadament 50 anys  amb esta escuadra de negres.Sembla que els vestits i l'ambient ha canviat un poc però la tradició continua mantenint-se. BONES FESTES!

dissabte, 14 de juny de 2014

BUSQUEM!

Sabrieu localitzar el lloc que apareix en la foto? i el nom?




Corretgeta descoberta:
               En esta fotografia podem vore un riu que forma un meandre ( o siga una volta), la direcció del qual la  podem seguir observant els xops que creixent  a la seua vora. Es tracta del Riu de Penàguila al seu pas per terme de  Benilloba en la zona que, com molt bé diu Vicent, desemboca el barranquet de Rodacanters (per la ribera dreta del riu).La partida anomenada Boires crec que escomença a partir d’esta imatge  cap avall. En este meandre que forma el riu distingim un part còncava en la que el riu s’arrima a unes parets quasi verticals, amb un forma semicircular, d'amfiteatre, sols interrompuda  per la desembocadura del barranquet, i de considerable altura  i pendent formades per l’erosió continuada del riu, així com per la meteorització,sobre les  margues (que nosaltres anomenem tap). Açò origina  un terrer  en el que la carència de sòl determina una escassa vegetació.
                En la part convexa d’esta volta podem apreciar un rambla en la que el descens cap al riu és més lent, es a dir, amb menys pendent. Açò ha permès el seu abancalament per el aprofitament agrícola, de secà en la part més elevada i d’horta en la zona més pròxima al riu,però que ara esta erm com a conseqüència  del seu abandonament. Les hortes es regaven de la sèquia del reg dels Capellans que circulava per la ribera dreta del riu. Un braçal , que antigament creuava el riu per una canal de fusta i després  va substituir per un sifó, els restes del qual encara es poden contemplar, permetia regar-les. Al mig hi ha una caseta que està ruïnes. Dons bé, esta rambla s’ha anomenat tradicionalment, la rambla o la volta del PARE SANT. Este topònim crida l’atenció per la seua singularitat i el seu origen sembla estar en la deformació per l’ús i per el pas del temps del nom d’un antic propietari: Pere Sans.

diumenge, 8 de juny de 2014

PRAETERITUM TEMPUS IV




         Va ser allà per l’any 1697 o 1968 quan  vaig assistir, i sols durant un curs, a les classes de Don Antonio, el de Castells li dèiem, i de qui no recordE el seu cognom. Este home tenia la fama de bon mestre, al menys això deien, perquè ensenyava molt. Però ensenyava a la d’abans, aleshores no es coneixia altre mètode. És el únic mestre que m’ha pegat, i tan sols una vegada, però encara ho recorde bé: no m’eixia bé la divisió que havia posat a la pissarra i nyas galtada.Torna-ho a intentar!, i un altra. Encara tanque els ulls i veig relliscar les llàgrimes per la pissara , els regalls que van fer entre la pols del clarió. I allí van quedar un dies  per recordar-me les conseqüències de no saber bé les regles de la divisió. Mai cap mestre més m’ha pegat. Però no  ho recorde amb ressentiment. Una més de les galtades que et pega la vida. Em feia més mal el fet de que no podia mai ser el primer. Per aquell temps  ens posàvem tots els alumnes formant semicercle al votant de la taula del mestre i ell ens preguntava la lliçó. Avançaves  o cedies posicions segons contestaves o no la pregunta. Jo sempre era el tercer, no aconseguia mai la primera posició. Sabeu perquè? En aquell temps  pesava encara molt ser fill d’algú. En aquell any els meus pares em van apuntar  ales classes de repàs (la permanència  crec que es deia) una horeta més de classe per la vesprada a canvi de 50 pessetes  al més. Era  la forma d’accedir a un nivell superior de coneixements. Este va ser el temps dels “Cuadernos Rubio”, de la llibreta de dos ratlles quan no sabies escriure bé o d’una ratlla quan ho feies millor. Del potet de llet en pols dels dissabtes de matí. De les Saharianes beix  inspirades en alguna pel·lícula de safaris. De la cançó “Desiderio, siempre triste siempre serio” que ens va ensenyar un dia d’hivern que havia nevat i érem pocs a classe perquè la majoria s’havia quedat per carrer gaudint de la neu. De l ‘entre pa i pa amb dos oncetes de xocolata a l’eixida de l’escola  mentre jugavem a amagar-se. Eren altres temps.Ni millors ni pitjors, fèiem el que ens deixaven i apreníem el que ens ensenyaven, però sempre a l’empar dels nostres pares, al recer de tot un poble.

diumenge, 1 de juny de 2014

DESPRÉS


Flors - Movie Maker

Després d’un sec hivern,
el crit d’un desengany,
un glop de sèver,
i una nit llarga.
Un raig d’esperança.
Després d’un plor de matinada,
una mala paraula
una ofensa a la cara,
la càrrega d’un oblit,
i un amic perdut.
Del teu gest, una mirada.
Després d’un mal de queixal,
la coentor d’un ressentiment,
una amarga ceguera,
i un pes a l’espatlla.

Una flor de primavera. 

divendres, 16 de maig de 2014

CONEIXEM?






            Recordeu l’expressió passar el forrellat? Que volia dir?  Vaig a posar-vos un exemple:”Era tard,ja feia prou que havien sopat i sense adonar-se’n havia passat un temps que havia semblat curt per la conversa tan fluïda que havien tingut. El pare, conscient del que feia, i plenament convençut  va passar el forrellat. El dia havia acabat...”

LA SOLUCIÓ


Forrellat era una barra de ferro corredissa que s’endinsava en una espècie d’anella per assegurar el tancament d’una porta, portó o finestra. Passar el forrellat, en sentit literal significava tancar la porta o finestra però en sentit més figurat era el moment de tancar la porta de casa per retirar-se o per anar a dormir, era la fi del dia en una època en que les portes passaven tot el dia obertes i sols es tancaven de nit i s’obrien de nou al matí següent. També es dia “ rodar la clau” al fet de tancar la porta. Les portes portaven tot un ferratge que consistia en diversos elements:  el pany, al que li se clavava  la clau per fer rodar i avançar el forrellat de ferro  i encaixar-lo al seu forat. També estaven els pestells  o forrellats  que eren de ferro però també n’hi havien de fusta i que és corrien amb la mà. I després estaven les baldes que eren passadors de ferro més grans i que servien per assegurar el tancament de la porta. En les fotos és poden vore els diferents elements

Gràcies a Fernando pel seu comentari que està molt encertat.




divendres, 9 de maig de 2014

"No es pot defendre allò que no s'estima,i, no es pot estimar allò que no es coneix".
Erich Fromm

dijous, 1 de maig de 2014

BENILLOBA I LES SEUES HORTES ( II )





             El 10 de gener  de 2014 en l’article penjat al blog  titulat “Benilloba i les seues hortes”  vaig descriure els principals regs : el de L’Ombria, els dos de la Solana, el Reg Nou i el del Bassó. Estos  regs, tenien  una organització comunitària que estava  escrita i reglamentada en les “Ordenanzas de la Comunidad de Regantes ...y Reglamento para el Sindicato y Jurado de la misma” que havia estat redactada pels regants i aprovada  per l’ordre Ministerial del 2 de Juliol de 1931. Estes Ordenances substituïen unes anteriors: “ Ordenanzas para el regadio general de la Villa de Benilloba” aprovades i firmades  per l’alcalde i secretari el 20 de desembre de 1879 que  varen ser  les primeres   escrites,manuscrites millor dit,  per complir en la circular enviada per el Governador  de la província  el 2 de Novembre de 1878 que ho demanava. Dons bé, si aquest  regs  eren els principals, tant per l’aigua de que disposàvem ,com per la superfície que abastaven, com  a la quantitat de llauradors que beneficiaven, no eren els únics, ja que n’hi havia d’altres i serien els següents:
                1.El Reg del Llibrellet
                2.El Reg del Mas del Capellans
                3.El Reg del Mas dels Pelats
                4. Dos regs mes xicotets que regaven les hortes a les dues riberes del riu en la zona del             Salt: les de la zona d’Ombria i les de Solana.
                Estos regs tindrien unes coincidències amb els principals , així com diferencies. Entre les coincidències o coses en comú estarien:
-          Extrauen l’aigua del riu mitjançant un assut. Aquest estaria fet de pedres i terra mesclada amb vegetació, per la qual cosa, era de caràcter temporal, quan creixia  el riu, desapareixia, no era impermeable, deixava escapar aigua, i sols servia per elevar el nivell d’aigua el necessari  per desviar-la  cap a una sèquia que havia de començar a circular en un nivell un poc més alt que el riu. L’aigua que es filtrava per l’assut o el rebassava continuava riu avall. Sols hi havia un de característiques diferents,  que era el del reg del Mas dels Capellans,  construït amb carreus de pedra i  que per tenir major resistència estaven cordats amb grapes de ferro . Ocupava tot el llit de riu i amb una altura d’ 1’50m. no feia de pressa, perquè reblit de sediments, no emmagatzemava aigua  sinó que en desviava una part  cap a la sèquia  mentre que l’altra el rebassava. En les crescudes del riu de la tardor del 2007 encara es podia apreciar una part d’ ell.
-          La sèquia estava excavada en la terra a excepció d’algun tram fet de maçoneria  o  substituït per una canaleta de fusta i amb algun tram soterrat .
-          Els regs també eren comunitaris,  encara que  abasteixen a un nombre inferior de regants.
-          La propietat de l’aigua  anava junt a la propietat de la terra. Cada propietari tenia dret a  una quantitat d’aigua proporcional al cabdal de que es disposava. El reg és feia per  tanda, es a dir per ordre, de principi de reg cap avall, de parada en parada.
Les diferències amb els regs principals serien:
- El reg del llibrellet, el del Mas dels Capellans i el del Mas dels Pelats són comunitaris  però més xicotets:afecten a un nombre menor de propietaris i en dos d’ells , el del Mas dels Pelats  i el del Mas des Capellans tenen un gran propietari que acumula  la major part de la terra regada i que coincideix amb  el propietari del masos.
      - D’aquests regs no  es coneix  un reglament ni ordenances  escrites  que els regulen, encara que hi haurien uns drets i una tradició oral que  organitzaria el funcionament. Els regants s’organitzaven entre ells i es distribuïen  els treballs i les despeses comunitàries.
     - Hi havien un regs mes xicotets: els que hi havia al Salt,un a cada costat del riu, que possiblement tingueren un origen comú: eren una propietat privada adquirida al Comte o Senyor de Benilloba i que desprès s’ha disgregat entre diferents propietaris.
                Ara passaré a  descriure, un per un, els diferents regs aportant  tota la informació de que dispose:
1.El Reg del Llibrellet
                La sèquia  naixia de l’assut que hi havia sota el pont de la carretera d’Alcoi-Callosa, anava per la ribera dreta del riu i finalitzava en les penyes del Salt, amb un recorregut   d’ 1’2 km. aproximadament.
                L’ assut es construïa acumulant  pedres, terra i vegetació .Amb l’aixada s’arrancaven gleves de terra i vegetació, així, esta i les seues arrels, feien que el terròs  fora mes compacte, per fer un cavalló d’uns  50 cm. d’alçada transversal a la baixada del riu. L’ assut era temporal, fins que haguera una crescuda del riu que el destrossara i tenia que refer-se .No emmagatzemava aigua,  tan sols servia per pujar un poc el seu nivell  i desviar-la cap a la sèquia.  La sèquia que estava excavada en la terra anava per la ribera dreta  travessant  tota la riba  que nosaltres anomenem terrer. La primera horta que regava era la de Remigio Aznar, a continuació la de D. Pedro Puchol, continuava per un terrer  fins  una altra horta de D.Pedro Puchol. Després regava les hortes  de la partida d’ on està l’actual depuradora, que eren  de Irenea i Ricardo de la Plaça ( Utilitze el nom com eren conegudes estes persones en el poble per ser més explícit  i sense pretendre ofendre a ningú). Continuava per una zona de terrer on no hi havia hortes i després venia  la de Toni Vicent  (que passaria a Manuel Francés) , la           d’ Evaristo de la Foia i la de Baptiste Paraguai. Creuava el Camí de la Teuleria  per un alcavó  i abans d’entrar en la canal regava una horta dins del barranquet d’Agustí. La canal que, de 35 m. de llargària,  creuava aquest barranquet era un aqüeducte de maçoneria amb 5 arcs de mig punt. La sèquia continuava  i regava les hortes de Quilic, en la partida denominada Algepsar i  acabava en una bassa  de dimensions reduïdes on s’emmagatzemava l’aigua  quan no en baixava suficient per regar de fila. Quan estava plena es soltava l’aigua i aleshores es podia regar millor perquè la força que tenia i la major quantitat ho permetia.  Segons el llibre              ” Molins i Moliners. Els molins hidràulics fariners del Comtat”  del CEE esta sèquia  es va utilitzar com a conducció  d’aigua per al molí de les penyes del Salt els anys que  va funcionar. L’ aigua de la sèquia, quan sobrava o quan no es regava es soltava al bassa del Molí que estava a nivell del riu i d’ allí per un alcavó ,que travessava les penyes ,anava al cup del molí.
                La quantitat d’aigua de que disposava el reg seria variable, sempre depenent de la disponibilitat del riu . Tenint en compte que els assuts del regs principals ja havien sagnat al riu, es pot pensar que el volum d’aigua no seria gran. Per la canal de l’aqüeducte no circularia més de mitja fila. Aquest reg va funcionar fins els any 60.Una riuada va destrossar la sèquia per diversos punts i ja no va ser reconstruïda .
2. El Reg del Mas dels Capellans.
                La sèquia  naixia  en l’ assut que hi havia un poc més avall del Salt en el lloc anomenat com Font de Coteto. Tenia una llargària d’uns 2 Km. I circulava per la part dreta del riu fins acabar en la bassa del Mas dels Capellans ( ja en terme de Gorga) desprès de creuar el riu homònim   per un aqüeducte .
                L’assut  era permanent, estava fer per durar. Era l’únic que estava construït amb carreus de pedra i molts d’ells  cordats amb grapes de ferro per donar-li una major solidesa  i una major resistència front les avingudes. Tindria 1’5 m. d’altura i uns 0’40 m. d’amplària en la part superior, en la part inferior seria major ja que la paret feia talús. Estava reblit de materials  sedimentaris per la qual cosa sols servia per elevar el nivell de l’aigua i derivar-la cap la sèquia i no  per emmagatzemar-la. Des d’ací arrancava la sèquia que continuava per la xopada pegant la volta al meandre que fa el riu. En acabar la volta  eixia un braçal de la sèquia principal que creuava el riu , primer amb una canaleta de fusta i després es va construir un sifó ( conducció soterrània   d’aigua que utilitza el principi dels gots comunicats),i  regava les hortes de la volta del Pare Sant en la ribera esquerra del riu Penàguila. La sèquia principal continuava per la part dreta del riu i regava una horta en el Barranquet de Rodacanters de Ramon Carbonell abans de creuar aquest barranquet per una canaleta d’obra. Continuava la sèquia  cap a les hortes de Boires: la de Pepico del cine, la de Vicent de la Foiai la de Demetrio Barrachina i alguna més. Desprès circulava pel terrer i regava l’horta d’Antolino i les del Mas dels Capellans. Creuava el riu de Gorga per un aqüeducte  i acabava en una bassa de grans dimensions on s’acumulava l’aigua      ( quan no es podia regar de fila) per regar les hortes dels Capellans. La major extensió d’horta estava en este mas, ja que tenia una superfície d’unes 50 fanecades.               L’ aqüeducte  estava construït de maçoneria en la major part. Tenia una llargària d’uns 80 m. i constava de 5 pilars  amb 5 arcs  de mig punt . Els arcs tenen  8 m. de diàmetre i estan fets de rajol macis. També  s’utilitzaren els carreus per fer les cantonades dels pilars que s’enfronten al riu en les seues avingudes i  el caixer   de la sèquia. La poca capacitat de la sèquia en el  tram de l’aqüeducte ens informa de la quantitat reduïda d’aigua que circularia per allí. Calcule que no arribaria a una fila com a màxim i sempre dependria de la disponibilitat d’aigua en el riu. Aquest reg  seria abandonat a final dels anys 70.
3. El Reg del Mas dels Pelats.
                La sèquia d’aquest reg de 1’9 Km. de llargària aproximadament  començava en l’assut que es construïa uns 500 m. riu avall de l’assut del reg dels Capellans, un poc abans de               l’ anomenat com toll de la Caixa (que era un toll que estava excavat en el tap de forma allargada i d’1’5 m. d’amplària, que utilitzaven els joves del poble per banyar-se en ell) i arribava fins la bassa del Mas dels Pelats. La sèquia anava per la ribera esquerra del riu.
                L’assut estava construït ,com la majoria, de pedres , terra i vegetació. La sèquia estava excavada en la terra i en algun tram tenia que reconstruir- se  quasi anualment perquè les continues sulsides del terrer l’arrastraven. Regava les hortes de Ricardo Guillem i les de la Venta i desprès ja entrava en terreny del mas dels Pelats on desembocava en una bassa quadrada d’uns 10m. de costat. Quan venia poca aigua , esta anava  a la bassa i d’ allí, quan es plenava aleshores  es regava. Sols es regava de fila en contades ocasions,  quan l’aigua que baixava era suficient. Les hortes d’aquest mas tenien una extensió d’unes 50 fanecades , de ací la seua importància dintre de tot el reg. La quantitat d’aigua que aportava la sèquia no podia ser molt gran, ja que l’assut estava un poc més avall del des capellans i no cal pensar en una gran disponibilitat d’aigua.
4. Les hortes del Salt.
                Ací s’inclouen les hortes que hi ha a les dues riberes del riu, la de la esquerra i la de la dreta.
                En el primer cas, a la part d’Ombria,  s’aprofita la sèquia que duia l’aigua al cup del Molí del Salt. Des d’ ella ix un braçal, un poc abans  del cup, que  excavat en el terreny arribava fins a 3 hortes: la de Salvador Picó,la de José Lloret i la de Adolfo Paraguai. Son hortes de reduïdes dimensions i s’han treballat, com és el cas de la de José Lloret, fins fa pocs anys.
                En la ribera dreta del riu, o part de solana, està l’horta de Francisco Bou ,que es regava de la sèquia que naixia del mateix Xorro del Salt, i per una canaleta excavada en la roca llisa( que encara s’aprecia), i a considerable altura del riu,es conduïa l’aigua a la sèquia que anava pel terrer fins arribar a l’ hortes que ocupen tota la rambla o volta del riu. Esta és una de les poques hortes que en l’actualitat continua treballant-se.
                Aquestes hortes, en el seu origen, probablement formaren un reg de caràcter privat. Ja que pertanyien al mateix propietari, que també ho era del Molí: El comte de Revillagigedo, senyor de Benilloba. Ell tindria el dret exclusiu de traure aigua del riu per a les seus hortes. Després  canviaria de propietari, tot conjuntament, i també el dret a l’aigua. I al fragmentar-se la propietat de la terra també ho farien els drets d’utilitzar l’aigua.         
                Amb la descripció d’ aquestos regs  hem acabat tota l’explicació de les hortes de  i la seua organització en regs  que s’abastien de l’aigua del riu Penàguila al seu pas per el terme de Benilloba. Tot el complex sistema que formen  son un bon exemple d’organització i aprofitament d’un recurs, com es l’aigua, tan escàs i fonamental per a la vida i una lliçó de la que tenim molt que aprendre tota la societat actual.

                Vull agrair la col·laboració de moltes persones que m’han aportat els seus coneixements i les seus experiències . Entre ells vull anomenar a Leonardo Gómez  que  em va assessorar  sobre el Reg del Mas dels Pelats, a  Ramón Carbonell  que em va informar sobre el reg del Mas dels  Capellans i a José Reig  que em servisc   d’ ell com si d’una biblioteca fora. Jo tan sols   m’ encarregue  d’escriure  el que moltes persones saben. A tots, gràcies.

dissabte, 19 d’abril de 2014

ELS TOCS DE DIVENDRES SANT

De xicotets i arribades les vacances de Pasqua  als xiquets  ens eixia  faena: anar a la Salpassa  el dimecres Sant, tocar els  tocs el divendres i ja el dies de Pasqua arreplegar la mona i de vesprada anar a menjar-se-la. EL Dijous Sant ,després de la Missa,  el poble estava de dol, ja no es podia fer cap celebració,ni cap manifestació de goig,ni que sonara la música i per suposat tampoc tocar les campanes. Aleshores per cridar als diferents actes religiosos s’utilitzava un sistema que quedava  a càrrec dels acòlits i els demes xiquets del poble que acudien: tots ells armats amb carraques i matraques, que eren uns instruments de fusta que feien un soroll característic, i cridant amb la veu,   pegaven la volta al poble. De matí  anunciaven el calvari i cridaven” el primer toc... al Calvari” i feien sonar els instruments  i així anava repetint-se pels carrers del poble fins pegar-li la volta. En arribar a l’església començaven amb”el segon toc ...al calvari” i després el tercer. Es substituïen els tres tocs característics de campanes per estos més suaus i silenciosos i la gent avisada d’esta manera, acudia a l’acte. Per la vesprada el mateix, però aleshores anunciaven Els Oficis:”El primer toc... als Oficis”. I més tard cridaven per anar a L’Enterro: “el primer toc... a l’enterro” que era com anomenàvem a la processó en la qual els fidels acompanyàvem a la Creu i a Mare de Déu dels Dolors. Era una forma més de respecte del dol per la mort de Jesucrist.


divendres, 11 d’abril de 2014

JUGAR A LES BOLES

       Anem a recordar este joc que ha segut molt popular,fins fa uns anys,  entre els xiquets i que hui  en dia ja ha desaparegut. És per això que explicarem com es jugava i en que consistia.
                Primer que res es feia un clot a terra d’uns tres o quatre ctms. de diàmetre i un altre tant o un poc menys de fondària. I amb els colps d’una pedra es feia la terra dura per a que la superfície quedara fina. Aleshores els carrers eren de terra i el clot es podia fer a qualsevol lloc.
Podien participar diversos jugadors però explicaré el joc amb tan sols dos per a simplificar-ho.
 Els participants tiraven la bola en posició de plantats  des   de tres o quatre passes de distància per encertar-la al clot. Si ningú l’encertava , el que més prop tenia la bola del clot la llançava agenollat en terra, i amb la forma que mes endavant explicaré, per clavar-la  al clot. Si la clavava  tornava a tirar per pegar-li a la bola del rival. Si li pegava   deia  amb la veu alta “Primereta” i tornava a tirar-li, i esta vegada al pegar-li a la bola del rival havia de quedar una distància, entre les dues boles, de al menys un peu, aleshores es deia en veu alta “Peu”. I tornava a tirar i si li pegava aleshores es deia “Tute” ( si eren més de dos ,els jugadors, ho havia de repetir en les demés boles) i tornava a tirar per encertar-la  en el clot i si ho aconseguia deia “Clot fora”. Havia guanyat la partida. Quan fallava una tirada passava el torn al rival.
Manera de llançar la bola.
La bola s’agafava entre els dits polze i el d’en mig, mentre que l’índex restava sota la bola i l’impuls  d’este era el que feia llançar la bola. Abans de llançar la bola, amb la mà esquerra es mesurava un pam des de la posició antiga de la bola i es girava la mà de manera que el dit xicotet feia d’eix i la mà dreta tocava  amb el dit polze de l’esquerra ( amb la qual cosa es  s’adquiria una avantatge de dos pams de distància). Aleshores es llançava la bola en direcció a l’altra.
Tipus de Boles:
Per jugar s’utilitzaven tres  tipus de boles:
-Boles de Bollo, que estaven fetes d’argila o fang cuit.  Eren les d’inferior qualitat.
-Boles de Pedra, que estaven fetes d’este material  i eren les més usuals per al joc.
-Boles de Cristall, que eren les més apreciades  però també les més fràgils.

divendres, 4 d’abril de 2014

EL RELLOTGE

        Era el so de la campana   a les ordres del rellotge el que marcava el temps del poble: quart, mitja, tres quarts, l’hora i la repetició i tornaven a començar. Era el temps   en la nit quan des de llit, al recés del fred en hivern,l’escoltàvem  passar o el so més nítid d’estiu que es colava per la finestra oberta. I que em digueu del so ofegat en els dies de pluja? O el balb de les matinades de neu? I aquell so llunyà en  temps de  sega   o el transparent d’un dia solejat des de l’horta? O el confós i barrejat d’un dia de vent?
                Tots estos sons ,com molt bé diu Vicent ,pertanyen al nostre patrimoni i com a tal els deuríem conservar,en  primer  lloc perquè son nostres i desprès perquè es obligació transmetreu als nostres fills.

                Estos dos fotos, encara que no son de bona qualitat, son interessants, perquè pertanyen al dia en que, allà per l’any 60,es va inaugurar i  beneir la maquinària del rellotge i les persones que apareixen són les que van fer de padrins. I arraconat quedava ja el rellotge de sol.



dissabte, 22 de març de 2014

CAMPANAR


Heu-me ací ert, hieràtic, rígid,immòbil des del meu naixement, veient passar el vostre temps, transcórrer les vostres vides. Inacabat, però esperançat encara, després de segles, amb la vostra promesa de concloure’m algun dia. Envejós dels veïns, que llueixen el seu elegant capell, i jo,a més, despullat de la meua figuera.
Encarregat de marcar-vos el temps, hores, quarts i mitges, hui descanse esperant de cor un trasplantament. El que , tant de temps, amb tocs i repics, ha cridat les noticies i esdeveniments, hui es conforma amb la vostra mirada. El que us ha sentit, de xiquets, dintre de les seues entranyes, ara us reclama. Que us he fet, que no alceu la cara?

divendres, 14 de març de 2014

INAUGURACIÓ DEL MANANTIAL D'AIGUA

        El 2 de febrer de 1980  es va beneir el pou i l’aigua que s’havia descobert uns dies abans : el 8 de Gener del mateix any. Molta gent del poble, amb la banda de Música i les autoritats, es van desplaçar a la vessant de la Serreta amb  l’alegria de participar d’un esdeveniment històric i  fonamental per a Benilloba. S’acabaven així  tot una sèrie de sequeres cícliques que s’arrastraven des dels orígens del poble, d’escassesa  d’aigua, de restriccions  en els estius, de beure un aigua de mala qualitat, de tenir que anar a portar-la en garrafes, botijons,canters…  a  alguna font separada  de casa  o llunyana del poble amb totes les dificultats i riscs que per a la salut suposava. A partir d’eixe dia ja mai ens faltaria l’aigua a casa ,i a més ,  de bona qualitat. No devem oblidar el que va suposar eixe esdeveniment per al benillobers i per això pose esta foto: per mantenir-lo en la memòria.



divendres, 7 de març de 2014

CONEIXEM?

         Paraula  molt habitual  i d’us  freqüent en totes les cases fins fa unes quantes dècades,  però que  hui,  com han deixat de practicar-se, quasi s’ha perdut i sols resta en la memòria d’algunes persones.Com es el cas de la meua companya Dori qui és la que me l’ha ensenyada i  recomanada per a  posar-la en este apartat del blog. Sabeu el que significa la paraula FÈNYER?




         Com  el comentaris  d'Olivier explica molt bé el significat de la paraula fènyer i jo no vull repetir-ho, el que faré serà explicar com es fa el pa seguint la recepta de una dona del poble: Adela Ferrandiz Montava. Segons ella agafarem 1Kg. de farina (la quantitat dependrà del pa que vulguem fer , tan sols és per a tenir una idea de les proporcions) i l’abocarem a un llibrell. Al temps desfarem una part d’una barreta de ren en una poqueta d’aigua que posem a calfar, l’altra part la desfarem en les mans i l’escamparem per la farina. Afegirem l’aigua tibia amb el ren desfet a la farina i començarem a pastar-la. Poc a poc afegirem l’aigua necessària (tíbia) pes pastar la farina i, a més,un rallet d’oli (d’oliva es clar). Quan la pasta ja té una textura fina, es deixarà reposar per a que es faja bona dintre del llibrell, que estarà cobert amb una manta i esta anirà unflant. Una vegada que la pasta està unflada i bona ( el temps serà el que el cuiner considera convenient) es tallarà en porcions i ,aleshores, estes boles es tornaran a pastar, i este es l’acte de fènyer, que consisteix en l’acció de pressionar amb la mà la pasta i rotar-la, les vegades que es consideren suficients , amb la finalitat d’oxigenar-la. Després li se dona la forma del pa que vulguem, amb el gavinet es fan uns talls per damunt i es col•loca a la post. Es torna a cobrir amb una manta i es deixa reposar abans de posar-la al forn per a courer.