dissabte, 23 de febrer de 2013

EL CAQUI






Quan el s.XIX Els occidentals que es van instal·lar al país del Sol Naixent (Japó)van trobar un món del qual desconeixien costums, objectes quotidians, medecines, conreus… i entre els fruits que van tenir ocasió de tastar per primera vegada hi havia un tan agradable que ràpidament van intentar endur-se’l als seus països d’origen. Es tractava d’una mena de tomaca dolça que els japonesos anomenaven kaki i cultivaven des de mitjan segle VII. Diospyros kaki és un arbre de capçada arrodonida, i no gaire alt, ja que rarament ultrapassa els deu metres. Les branques, de color castany-vermellós i recobertes de pèls blanquinosos, perden durant la tardor les fulles, que prèviament han fet un recorregut per diferents gammes del vermell. Superada la pausa hivernal, noves fulles fan l’aparició subjectes per breus pecíols. El·líptiques, de marge lineal i acabades en punta, tenen l’anvers, d’un verd intens i lluent, que contrasta amb el revers, pàl·lid i pubescent. Les flors, de color groguenc, naixen per maig a les axil·les de les fulles. Solen estar separades, segons el sexe, en arbres diferents: les flors masculines (amb estams) agrupades de tres en tres, i les femenines (amb pistil), solitàries; tot i això, en ocasions es troben exemplars hermafrodites, és a dir, arbres amb flors masculines i amb altres femenines. Com que els fruits reben el nom de caquis, sovint s’assigna a l’arbre un altre nom, el de caquier, on el sufix –er significa, com en tants arbres, “productor de”. Els fruits són baies comestibles riques en vitamina C (àcid ascòrbic), i en carotè i criptoxantina, considerats com a provitamines A. S’assemblen a tomaques ataronjades, En la major part de les varietats, la polpa és rica en tanins, polifenols que li confereixen una textura aspra, un sabor amarg i una gran as­trin­gència; en aquestes condicions, els caquis ressequen els teixits bucals i donen una sensació d’asprositat molt intensa i desagradable, a més de produir restrenyiments, per la qual cosa serveixen per tallar les diarrees i les colitis. Tot i el gran nombre de varietats (només al Japó, unes vuit-centes), des d’un punt de vista comercial es poden classificar atenent a si són o no astringents quan es cullen de l’arbre; i si en madurar canvien o no les característiques organolèptiques (sabor, color, aroma).
 Els caquis astringents
Es diuen astringents els caquis que, quan es cullen encara verds i durs, són molt rics en tanins. Ara bé, quan maduren, les llavors desprenen etilè (CH2=CH2, un gas que destrueix els tanins), la qual cosa provoca un endolciment de la polpa, que perd la fermesa, i es transforma en una mena de gelatina semblant a la melmelada. La contrapartida és que el fruit pot deteriorar-se en ser manipulat o transportat, la qual cosa planteja un problema comercial: aconseguir que el caqui tinga la polpa dolça i saborosa, però que mantinga alhora la pell suau i ferma, encara que estiga a punt d’esclatar. La solució s’ha trobat en la pràctica de recol·lectar el caqui encara verd, i controlar-ne la maduració mitjançant atmosferes artificials d’etilè o per proximitat a una altra fruita que emeta aquest gas (els plàtans madurs, per exemple). Dels caquis astringents, la varietat més difosa per tot el món és “Kaki Ribera del Xúquer” Això és degut a l’origen de la varietat, una mutació sorgida espontàniament en un exemplar plantat a la vora d’un bancal al terme municipal de Carlet. El nou tipus de caqui resultava tan atractiu que cap al 1960 es va empeltar la primera plantació a l’Alcúdia, i a partir d’aleshores es va estendre per tota la comarca amb un èxit tan gran que s’ha arribat a les 25.000 tones de producció anual.
 Els caquis no astringents
Com que són pobres en tanins, aquests caquis es poden collir pràcticament verds, mantenir-los en cambres, i madurar-los amb etilè en funció de les demandes del mercat. Però també es poden menjar immediatament si la recol·lecció es fa quan són madurs, sense necessitat de cap tractament etilènic. A més, en aquestes varietats la pell es manté tan llisa i la polpa tan consistent i compacta que es poden menjar amb forquilla i ganivet, a trossos, i fins i tot sense pelar, per la qual cosa s’anomenen genèricament «caqui-poma» o «de tipus poma». Tot i això, ni en la forma (quasi sempre xata), el color, o el sabor evoquen les pomes: el color de la polpa, ataronjat brillant, va acompanyat d’un sabor, dolç i suau, que s’assembla més aïna un híbrid d’albercoc, bresquilla i, naturalment, pera.
 Este arbre i el seu fruit no s’han cultivat en grans extensions en el nostre poble però si que ha estat un arbre que ha aparegut amb freqüència en les nostres hortes pera un consum domèstic. Però com ha estat un arbre molt curiós per la seua vistositat i li ha donat color al nostra paisatge he considerat adient parlar d’ell i donar està informació que me la proporcionada “El caqui amb música de fons” de Daniel Climent en WWW.METODE.CAT de la Universitat de Valencia.

1 comentari:

  1. Pero que sabut que eres!!!! soc la teua fan nº 1 ....
    besets
    araceli

    ResponElimina