diumenge, 27 de maig de 2012

PETROSA




Des de dintre del meu ser destil·le  l’essència de la vida. Des d’un temps que s’enfonsa en l’oblit he donat tot el que tenia. Al llarg d’hores, de la nit i del dia, sols interromput per curts temps de sequera que m’han esmunyit fins l’última gota de la meua vida. He vist rentar-se aspres, seques i brutes mans. He donat frescor a aquell que me l’ha sol·licitada i apagat la set de goles abrasides. He segut testimoni de promeses d’amor etern i també de baralles.   Sofert  les bromes de la morralla i  tragat la brutícia dels més canalles.

                Ací estic, perenne, immòbil, neta i clara, ja casi oblidada. Quant desitje la vostra visita, la companyia  de tota la gent que de mi se’n aprofitava. Trobe a faltar la vostra tertúlia al meu davant. La vostra mirada. Que em prenguéreu amb les vostres mans. Que em cuidareu i m’estimareu. No vull   fotògrafs,ni pintors estranys. Vull la vostra presencia, el soroll conegut i  l’olor de la  família. I el que més... un bes dels teus llavis.

dissabte, 12 de maig de 2012

CONEIXEM ?


     Esta paraula la tenia quasi oblidada. Feia molts anys que no l’havia escoltada i  al sentir-la fa poc temps  en va vindre a la memòria. L'he recuperada del fons del subconscient. Coneixeu o recordeu  FORNAL. Segur que si. Espere la vostra resposta.


            
            Corretgeta descoberta
     Recorde , com si fos ara, sentir-li dir a ma mare que “ anava a netejar la fornal” perquè els rajols que l’envoltaven  ja estaven ennegrits per les flames. També a mon pare, en un dia de fred, posar un bon tronc  a la fornal. Era una altra forma d’anomenar la llar de casa. Supose que estaria estès  per altres  cases del  poble esta forma d’anomenar la llar. Fornal és un mot derivat de forn i els diccionaris la defineixen com el forn empleat pels ferrers  per escalfar el ferro i poder treballar-lo, i que a més utilitzaven manxes per avivar el foc. I de la fornal del Ferrer el mot es va estendre a altres llocs on es feia  foc.

dijous, 3 de maig de 2012

LA CREU DE MAIG




                El dia tres de maig,un dia com hui, a Benilloba com en moltíssims pobles valencians,i també en altres llocs mes llunyans en prou dels quals encara és fa,s’ha celebrat,fins aproximadament la dècada dels anys cinquanta,una festa religiosa i simbòlica  que encara que ara quasi oblidada aleshores era molt destacada i significativa: La Santa Creu.

                Este dia, de matí i després d’oir missa,eixia la gent en processó des de l’ Església. Poble i autoritats acompanyaven al Sr. Rector que, sota Pal·li, portava a les mans una creu de fusta. Tots conjuntament pujaven pel carrer major resant la lletania dels Sants fins arribar al capdamunt del poble. Allí, al lloc  hui anomenat “Les escoles”, prèviament,s’havia plantat una creu que, feta amb dos pals de fusta, havia estat enramada de verd i ornada amb flors. Amb la cerimònia acostumada, el senyor Rector beneïa  aquesta creu a més d’unes creuetes més xicotetes, també fetes de fusta, que després agafaven els xiquets per endur-se-les. Acabat l’acte, les autoritats que també hi havien participat: alcalde,regidors,etc. ho celebraven al voltant de la taula amb un bon àpat. La creu beneïda era trasllada, per plantar-la, al Tossal d’Espinós (d’ací el nom de Creueta pel qual el coneixem ), on des del punt més alt presidia tot el terme. De vesprada, els xiquets eixien al camp per berenar i aprofitaven el desplaçament per plantar les creuetes en diferents llocs del terme.

                Aquesta celebració religiosa acompanyada d’elements profans, que sembla un simple acte festiu en un mon rural, té  en canvi, unes connotacions més profundes. Hem de considerar que en els temps que se celebra aquesta festa la societat esta immersa en una economia agrària, en la qual el sosteniment de la població depèn quasi directament de la producció del camp.   Productivitat i producció solen ser molt baixes, i a més, amb fortes irregularitats interanuals. L’home, encara que domina el medi, està sotmès a les seues arbitrarietats. I la seua subsistència depèn d’uns factors naturals: plagues, pedregades, sequeres,pluges, etc. Que escapen al seu control. Si amb el mitjans que té a les mans no pot controlar aquestes adversitats, lògicament ha de recórrer al món sobrenatural per a poder-les explicar, i després, intentar posar-los remei, o millor, evitar-les. Tractant-se d’un poble religiós, que té unes creences i un éssers sagrats, la solució la troben invocant la seua ajuda.

                El moment de demanar protecció serà el dia tres de maig, quan el santoral cristià celebra la festa de la Santa Creu. Per aquestos dies el camps estan ja sembrats, les hortes preparades i poden endevinar-se algunes collites. Però també serà ara quan pot aparèixer l’adversitat en alguna de les formes que abans hem assenyalat.

                En l’acte religiós, que abans he descrit, hi ha una combinació de rituals: el de rogació, i el de benedicció. El poble, organitzat en processó, camina resant la lletania dels sants, és el moment de demanar ajuda, d’invocar la protecció contra els maleficis. Després, en arribar al termini del recorregut, on es plantada la Creu, límit entre dos espais  diferenciats: l’hàbitat humà concentrat (el poble) front al camp que assegura el seu sosteniment, es desenvoluparà la benedicció de la creu, que no és altra cosa que la benedicció del camp. Clavar, després, la creu en aquell lloc més alt, servirà per estendre la seua protecció a tot el terme municipal, als seus camps, a les fonts i a les collites. I si no hi ha prou amb açò, estan les creuetes també beneïdes que els xiquets plantaran a tot arreu.

                Abans he dit que la creu estava enramada. Bé, aquest ornament tindrà un significat simbòlic. Al cristianisme, la creu representa el sofriment, les penalitats, la mort i el final, però també la redempció, el pas a una nova vida i per tant l’ inici d’alguna cosa. El verd i les flors seran l’ornament del més gran símbol cristià, també la vegetació significa l’ inici d’un nou cicle vegetatiu, resurrecció, principi d’una nova vida. La vegetació és la manifestació de la realitat viva, de la vida que es regenera periòdicament. Per tant, hi haurà un paral·lelisme entre el significat d’aquestos dos símbols i una plena identificació creu-vegetació.

                Sols ens resta analitzar la part profana d’aquest acte  que és  el que li dona un caràcter més festiu, desde la nostra òptica d’apreciació. Les autoritats locals celebren l’esdeveniment amb un menjar, ja segurs de la protecció que rebran ells i els seus súbdits. És una mostra de fe, segurs com són de la protecció divina.

                El berenar dels xiquets, a més d’explicar-lo per la seua utilitat: dispersar les creuetes per diferent llocs del terme,s’hi hauria d’ interpretar dintre d’un marc més ampli, es a dir, com part d’un ambient primaveral en el qual, l’eixida per a berenar és una característica de qualsevol festa significativa d’aquest temps:Pasqua, S. Vicent,etc.

                Desaparegut tot aquell context econòmic  i social que donava suport a la festa, aquesta va desaparèixer. Les possibles necessitats dels pocs llauradors que queden, es resolen amb mitjans tècnics i científics, ja no cal cercar la protecció divina. I si en  cap poble encara es conserva, resta com un acte festiu desproveït  de tot el seu antic significat.

                                                                                              Enric Morrió

                                                                                         Publicat a la R.F. de 1997