diumenge, 4 de març de 2012

EL CEC

 


                Fa anys,molts,molts anys a un poble no lluny d’aquest,perquè per ací alguna vegada  també venia,vivia un cec.
                 Com que tenia aquest defecte l’home, no podia treballar i com no era ric el que feia per poder viure era demanar almoina. Demanava al seu poble però també anava als pobles de la rodalia. I amb la companyia i guia d’un gosset molt ben ensenyat recorria camins,masos i pobles relativament prop del seu i a fer nit tornava a sa casa;de vegades s’allunyava  alguns dies, però el seu impediment feia que preferira les zones més properes, i tan sols quan era realment necessari o es veia obligat, s’allargava un poc més.
                Acostumava eixir de bon matí.  Elegia la direcció del poble on volia anar i el gos, perfectament  compenetrat amb ell s’encarregava de dur-lo. Una vegada arribats al poble escollit pidolava de casa en casa, o bé si era dia de mercat s’arrimava a la plaça. De vegades passava per l’església a l’eixida de missa, fins i tot solia anar per la taverna. Ho corria tot. Qualsevol lloc on poguera trobar gent.
              Un dia, aplegant a un poble, va sentir tocar les campanes, i amb l’ajuda del bastó i el gos es va arrimar fins l’església i a la porta es va posar a pidolar:
               -Una almoina per aquest pobre cec... Gràcies.
             -Apiadeu-se  d’aquesta ànima fosca -Deia mentre allargava el capell- Déu li ho pague.
              I així fins que va deixar de passar gent. Aleshores es va retirar un poc i segut a un portal va agafar els menuts que havia arreplegat per comptar-los i de sobte va esclatar:
             -Déu meu! Més hi ha  que no és cèntim ni quinzet.
               Alguna ànima penedida, o bé agraïda, li havia donat un duro!  El cec botava de goig; el tocava una vegada i altra,el canviava de mà, el besava, volia assegurar-se de que era veritat. Però tan content com estava i pensant en arreplegar-ne més va decidir que encara era matí per tornar-se’n. Però també que podria perdre el duro, o bé si li’l veien podrien pensar que l’havia robat,perquè rebre almoines de tal quantitat no era freqüent. I pensa que pensa  va decidir:
              -Jo vaig i l’amague i de vesprada, abans d’anar-me’n l’arreplegue.
               Pensat i fet: va eixir cap a les afores del poble i en un femer, que hi havia  vora del camí es va seure i escoltant primer que no haguera ningú, i fingint que descansava, va fer un clot on va amagar el duro colgant-lo. Desprès ho va deixar tot com estava.
               Poc a poc i content pel que havia fet va tornar al poble i allí va començar a demanar  ara de casa en casa. Però aviat va pensar:
             -Com hui ha anat bé la cosa, hi vaig ,agafe el meu duro i a l’hora de dinar ja hi soc a casa.
             El cec va tornar al femer i quina sorpresa es va emportar  quan no va trobar el seu duro!El va cercar, ho va remenar tot,es va assegurar si era allí on l’havia amagat,però el duro no hi era. Li l’havien furtat. El cec és va posar trist, estava decebut i cavil·lós, i sense alçar-se  d’ on estava va escomençar a pensar en que faria per recuperar-lo.
             De sobte va pegar un bot:
             -ja ho tinc! I corrent va tornar al poble.
              Molt segur del que estava fent, es va posar al cantó d’un carrer i va tornar a pidolar a la gent que passava, però ara, amés, cridava fort aquesta estrofa:
            -Tinc un duro en un femer i un més que en posaré!
              Després de repetir-ho moltes vegades canviava de lloc. Cercava un altre carrer,per a que
l’ oira tota la gent, i tornava a repetir.
             -Un duro tinc en un femer i un més que en posaré!
               I així el cec va córrer tot el poble tenint cura de que tot el mon ho sentira. Ningú entenia el que el cec deia i tots pensaven que s’havia tornat boig, però el cec continuava cridant la coneguda estrofa.
              Prop d’ací i dintre de sa casa hi havia un home,que molt content , es posava a celebrar, amb un bon dinar, la gran sort que havia tingut al vore un cec amagar un duro, per a després llevar-li’l sense que ningú se n’adonara. I quan anava a parar taula va escoltar que algú cridava al carrer:
            -Un duro tinc en un femer i un més que en posaré.
               L’home es va burlar de la creença en que estava el cec. Però tot seguit l’avarícia el va fer discórrer:
              -Si torna al femer i no veu el duro no  en deixarà  altre.
               Sense pensar-ho dues vegades va córrer al femer a colgar la moneda abans de que el cec s’adonara de la falta i així amagara el segon duro al mateix lloc.
              El cec va continuar per tot el poble amb la mateixa cançoneta i ja de vesprada quan creia que tots l’havien sentit s’encaminà al femer per vore si la seua estratègia havia funcionat.
              I en efecte, al buscar va trobar el duro al mateix lloc on l’havia amagat. El va agafar, se’l va guardar i content per la seua idea, però més encara per haver-lo recuperat, emprengué, un dia més, somniant que faria amb tan de diner, el camí cap a sa casa.
                                                                                 Conte popular


            

1 comentari: