dimarts, 3 de gener de 2012

EL DIA MES BELL




        No havia dormit bé. S’havia despertat intranquil. Una barreja de por amb il·lusió,d’ansietat amb alegria, de nerviosisme i cansanci  l’havien acompanyat fins al llit, des de que li havien parlat de què hui seria el dia gran per a ell i els demes xiquets. Amb la claror del dia havia recuperat la serenitat, es trobava més segur d’aconseguir allò que anhelava. Aniria a jugar amb els seus amics, correrien pel poble, s’esmunyirien pels cantons, riurien en un portal. Però el pensament, les seues paraules rodarien la mateixa qüestió: a quina hora vindrien? Un havia sentit que prompte, un altre  que tard. O seria a poqueta nit?Creu que   el toc  de les campanes seria la senyal. Però com hi aguantarien?

                En dinar, tornaria a ajuntar-se la colla. Hi anirien, dons, a la avinguda a cercar cap senyal... Amunt, avall, res de res. Ja el sol havia perdut la seua intensitat i la impaciència augmentava. Començaven a vindre’n més, i de més majors... Algú deia que havia vist un camió carregat. On? Comença a baixar gent més major, parelles agarrades, colles d’amics. Tots cap avall,tots esperant. Esta fent-se fosc, s’endevina , entre dues claroretes, la gent per la carretera. Sembla arribat el moment. El murmulli de fons revela el nerviosisme contagiós. I de sobte… unes notes musicals. Una cridada  de trompeta, molt coneguda, anuncia que el esdeveniment  s’ha iniciat. Després…    La resta ja es coneguda per tots.

1 comentari:

  1. Realmente bonito , yo tambien me veo ahi!!!!!!!!!

    ResponElimina