diumenge, 27 de març de 2011


El més gran desig és que el nostre amor siga com el vostre. Que les nostres arrels,intricades i agarrades fort a terra,s’escampen i creuen en un substrat comú. Que cresquem i pugem sempre junts, un al costat de l’altre, cap amunt, en paral•lel fins els núvols. Com els vostres troncs .Que les nostres mans, braços,cara i ulls es miren i s’acaricien com ho fan les vostres fulles mogudes per el vent . Que els nostres fruits es renoven any rere any i que les aus els agafen i els enlairen amb en el seu vol. Que el nostre amor,com el vostre, admirat i envejat dure anys, molts anys, en aquests temps difícils.

dijous, 17 de març de 2011




Carrer S. Jaume
Endinsar-se en tu es fer un viatge al passat .Contemplar-te pura poesia:tan estret,curt i trencadís. Atzucac que mirant al migdia restes solejat,protegit del vent humit de llevant i del gelat de tramuntana! Avui il•luminat amb el colorit de les façanes i cobert de la nova estora cal posar la mirada en cada casa,balcó, finestra. Vestit amb noves portes, obert a noves gents. On esta el f orat que hi havia a la façana de la dreta per a que feren els teuladins el seu niu? Els nous propietaris l’han llevat, ignorant la seu presencia, desconeixedors dels seus cants, absents de la seua companyia , orfes del seu veïnat. Nouvinguts que no han arrelat.

dissabte, 12 de març de 2011

Ametlers en Flor

Com tots els anys, i molt abans de que arribe la primavera, l’ametler ofereix, desafiant freds i arriscant els fruits, l’espectacle de la seua floració. Els camps s’adornen d’un color blanc rosaci i els núvols de flors ceguen l’horitzó. Qui poguera convertir-se en gafarró per poder veure el matalàs de flors des de dalt i descendir fins apropar-se, i aturar-se en el estret espai de la branca nua, per sentir-se afalagat per les flors que el rodegen , per la fragància que l’envolta? Qui ser abella , per perdre’s entre pètals, xuclant de flor en flor, en una tasca que sembla infinita? Però efímera, uns dies seran suficients per a que el mantell de pètals s’ estenga per terra , donant pas als brots vers que canvien la imatge i comença així el miracle de la primavera.

dilluns, 7 de març de 2011

El fusteret


El  fusteret
                Fa ja molts anys,ma tia em va dir,que el seu avi li havia contat, que son pare havia escoltat, que feia molt de temps, al poble, vivia una família amb el pare la mare i tres fills. Per mantenir-los a tots el pare havia de treballar molt. Unes vegades segant, altres en la verema o arreplegant llenya, i molts dies els passava buscant el que havia de fer. La mare curava dels seus fills, anava al mercat, escurava, llavava, netejava i fins i tot arreglava la roba dels homes de casa. Prou tenia en tot açò com per a tenir que fer alguna feina amb que guanyar diners.
            Els fills, veient l’esforç que feien els pares i així i tot les necessitats passaven, ajudaven en tot allò que podien: eixien al camp a recollir branques i troncs que a costalets  portaven a casa per encendre el foc, anaven a la font amb el botijó per a dur aigua per a beure; fins i tot li feien comandes a la mare. Pere, el major i més espavilat dels germans, era el que més ajudava.
Un dia, en arribar a sa casa, son pare el va cridar i li va dir:
            -Pere, tu ja veus el que fem ta mare i jo per dur-vos endavant: jo treballe sempre que puc i ta mare no  atura mai. Així i tot sempre tenim mancances: el teu germanet necessita un llibre per l’escola, a l’altre caldria comprar-li uns pantalons i tu tens les espardenyes velles. Per tant, havíem pensat, que tu ,com eres el major, ens ajudares un poc. Fa uns dies em van dir que Agustí el fuster busca ajuda.Com que treballa tot sol en la fusteria li vendria bé que algú l’auxiliara en la seua feina, guardara el taller quan ell no s’hi troba i alguna coseta més. Jo he pensat que tu ho podries fer, a canvi, et donarien a dinar i guanyaries uns diners que ens anirien molt bé. A més a més, si tu et fixes i poses interès,com que eres prou llest dependràs l’ofici, cosa molt important per el teu futur.
            Dit açò, i un tres i no res, Pere ja estava de camí cap a la fusteria. El primer dia passaren el matí entre explicacions d’ on estava el martell i els claus per si l’amo li’ls demanava, on es guardava la barrina i el puntacorrent per agafar-los quan els necessitaren. Tot anava molt bé i Pere estava molt satisfet.
            -Pere,la meua dona ens crida,és hora de dinar.
            Al menjador la taula estava ja parada. Van dir a Pere quin era el seu lloc i, tots asseguts,van començar a dinar... Hui eren llentilles
            -Que bones!-pensava Pere.
            Va començar a menjar però de sobte, es va adonar que al seu plat no hi havia cap d' entropessó. Va mirar els des demés i aquells si tenien alguns trossets  de carn. Es va acabar el plat però no n’hi va aparèixer cap.
            Després de dinar va tornar a la tasca, però, Pere va estar tot la vesprada pensant en el que havia passat al dinar,i no ho acabava de comprendre.
            -Si he treballat com toca he de menjar com toca. I m’han de posar al plat el mateix que ells.
            De vesprada, a l’arribar a casa tots s’hi van interessar.
-Molt bé,-va contestar. He fet la meu feina, deprés moltes coses i a més, m’he menjat un plat de llentilles amb trossos de carn, que en tota la vesprada no me l’he pogut llevar del cap de tan bones com estaven.
            Pere va mentir perquè no volia defraudar a son pare. Li havia agradat l’ofici i desitjava continuar i pel que fa al dinar  tot podia ser una casualitat.
            El dia següent el van passar, el fuster i ell, serrant unes fustes:
            -Agafa el llistó d’ací i jo tallaré per allà.
            -Tin cura d’on poses els dits que la serra és molt perillosa.
            I Pere tan treballador,sempre obeint al seu amo.
En ser l’hora de dinar, tots asseguts a la taula, Pere observava com escudellaven.
-Altra vegada!-va pensar.
Hui arròs amb pollastre. El seu plat era tot d’arròs i brou, tan sols un osset ballava per el plat. No va dir res, va dinar, però es va passar la vesprada pensant:
            -Si van decidir donar-me a dinar, ho han de fer com cal. No hi ha dret que allò millor s’ho posen ells. Però, que he de fer? A mon pare no li ho puc dir perquè s’enrabiaria i no em deixaria tornar, tampoc m’atrevisc  a dir-ho a l’amo. He de trobar una solució.
I mentre serrava fustes, tallava llistons i els amuntegava ordenats al seu lloc, continuava pensant en la mateixa qüestió:
-No deuen aprofitar-se’n de mi d’aquesta manera. El dinar és tot: l’arròs, la verdura, la carn...Tot. I les molletes sempre se les mengen ells!
Els dies passaven i Pere clavava claus, agranava les serradures,s’ocupava de la fusteria quan l’amo no hi era i pensava. Sobre tot pensava.
Pocs dies després:
-Pere, ens esperen per dinar, ja es hora.
I com sempre, van escudellar, hui tocava estofat de creïlles. Pere va agafar el seu plat i els coberts i va dir.
-Jo me’n vaig al portal de casa a dinar.Com treballe tot el dia no veig els xiquets i així,assegut a la porta,alhora que dine, mire com juguen.
Tal com va dir, ho va fer. Va dinar al portal i observant com jugaven els xiquets,deia:
-De que us rieu?Si el meu amo hui m’ha posat els ossos,demà em posarà les molles.
En acabar va tornar al seu lloc el plat i els coberts. Per la vesprada va fer la sua feina, com sempre.
Al dia següent era arròs amb conill, i Pere va repetir els fets: amb el seu dinar entre les mans, assegut a la porta de la fusteria, cridava cada vegada més fort:
-Rieu-se, rieu-se,que si el meu amo hui em posa els ossos, demà em posarà les molles.
L’amo que, després de dinar, anava a per Pere per continuar amb la feina, va escoltar com cridava i restant quiet va parar l’orella.
-Que mireu?Si hui m’ha posat els ossos demà em posarà les molles.
Al escoltar-ho, Agustí va restar sorprès.
-Que diu aquest xiquet?-va pensar. Que sols li posen ossos i no carn? I a més ,ho diu fort. Ho farà saber a tota la gent. Que diran de mi?Aniré per boca de tots.
            Va cridar a Pere i van tornar al treball. Però aquesta vesprada era l’amo, Agustí, tot avergonyit el que tria i remena sempre li venia al cap el mateix pensament:
-Ja fa dies que dina al portal de casa i segur estic de que s’haurà escampat i tots ho sabran. Que diran de mi? I tot per la nostra mania d’estalviar.
Per la nit va parlar amb la seua dona i tots dos van acordar que l’endemà i la resta dels dies el plat de Pere  i el d’ells serien igual. La mala fama que obtindrien no valdria allò que deixarien de  guanyar.
La següent jornada, després de tot un matí de treball, alhora de dinar Pere va fer el mateix de tots els dies: va anar a la taula i a l’agafar el seu plat va restar sorprès. L’arròs de hui portava trossos de carn. Molt content va eixir al carrer i assegut al portal,el plat entre cames i al temps que veia jugar als xiquets cridava més fort que mai:
-Escolteu, jo ja vos ho deia: si ahir em van posar els ossos,hui m’han donat les molles.
-Mireu, mireu, com jo ja vos ho deia.
Agustí que estava preocupat per tot el que havia passat, amagat ,ho va escoltar. De seguida es va adonar de la seua honradesa. Havia estat més just que ells, perquè, una vegada aconseguida la seua voluntat i assolit el seu dret, deixava en bon lloc als seus amos. Ja ningú parlaria mal d’ells.
De nit, quan va arribar a casa, Pere es va dirigir a son pare per comunicar-li:
-Aquest ofici m’agrada cada vegada més, doncs permet posar cada cosa al seu lloc i dona a cadascú el que es mereix.
I com el foc està esgotat
I ja és molt de nit,
Per no restar gelats
Cadascú se n’anirà al seu llit.