dijous, 23 de juny de 2011

ROS DE S.JOAN

FONT DEL RECTOR

Fa molts anys ja ,en un dia com hui, els meus pares van proposar d’anar a prendre el ros en acabar de sopar. És un dels meus primers records.
Arribat el moment i després de creuar la carretera davallarem per un camí estret . La foscor ens obligava a caminar a poc a poc, tantejant amb el peu, enlluernats com estaven mentre la vista s’anava acostumant a la foscor . A l’arribar a la primera replaceta giràvem cap a la dreta i la blancor de la pedra que tapava la sèquia ens marcava el lloc on teníem que descansar el peu per creuar-la. A continuació venien quatre esglaons un poc més alts d’allò que era habitual, cavats en la terra, que ens deixaven en l’ inici d’una altra senda, més estreta encara, on l’olor intens que desprenien les fulles d’una figuera i el seu contacte aspre en els nostres braços nus ens avisava de que teníem que girar cap a l’esquerra. Uns passos més i ja estàvem baix, a la dreta quedava la replaça del noguer,a l’esquerra l’entrada del casal del molí. Amb la vista ja acostumada a la foscor i seguint la blancor de la terra xafada del camí avançàvem més ràpidament, amb més seguretat. El soroll de l’aigua ens envoltava, la seua frescor ens penetrava per la pell al temps que oloraven la fragància que desprèn l’herba del riu . Ho recorde tot com si fos ara.
El camí passava per damunt d’una altra sèquia, la que eixia d’un llavador, ara solitari. En arribar al riu el travessàvem per damunt de dos troncs de xop que es doblegaven alternativament al avançar amb una cama o l’altra, i seguíem per un altra senda que endevinàvem entre dos jonqueres i les mates de fenàs que la cobrien.
Hi havia més gent que, asseguts amb grups per l’herba, xerraven entre ells. Hi havia arribat el moment màgic de preparar la “graciosa”. Amb un got d’aigua fresca de la font de Rector i dos sobres de paper amb uns polvets, aconseguíem fer bullir l’aigua i tragar les bombolletes que desprenien,que ens picaven al passar per la gola i fins i tot ens sortien pel nas.
La conversa entre els majors. El joc dels xiquets. La foscor de la nit més curta. La il•lusió dels estels més efímers. La lluna que escomença a despuntar per l’horitzó. Era el ros de S. Joan, la meua nit màgica. Era la nostra manera de celebrar el solstici, l’ inici de l’estiu, d’apropar-nos a la natura.
Un dies després,en la nit de S. Pere ho tornarien a repetir. Era una de les nostres tradicions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada