dijous, 23 de juny del 2011

EL ROS DE S. JOAN





Antiga font del Rector.
Estava en la ribera dreta del riu i es nodria de l'aigua que amb una conducció
  soterrada venia de l'altre costat del riu. Foto de Josefina Agulló.Juliol de 1933


FONT DEL RECTOR


Fa molts anys ja, en un dia com hui, els meus pares van proposar d’anar a prendre el ros en acabar de sopar. És un dels meus primers records.
Arribat el moment i després de creuar la carretera davallarem per un camí estret. La foscor ens obligava a caminar a poc a poc, tantejant amb el peu, enlluernats com estaven mentre la vista s’anava acostumant a la foscor . A l’arribar a la primera replaceta giràvem cap a la dreta i la blancor de la pedra que tapava la sèquia ens marcava el lloc on teníem que descansar el peu per creuar-la. A continuació venien quatre esglaons un poc més alts d’allò que era habitual, cavats en la terra, que ens deixaven en l’ inici d’una altra senda, més estreta encara, on l’olor intens que desprenien les fulles d’una figuera i el seu contacte aspre en els nostres braços nus ens avisava de que teníem que girar cap a l’esquerra. Uns passos més i ja estàvem baix, a la dreta quedava la replaça del noguer, a l’esquerra l’entrada del casal del molí. Amb la vista ja acostumada a la foscor i seguint la blancor de la terra xafada del camí avançàvem més ràpidament, amb més seguretat. El soroll de l’aigua ens envoltava, la seua frescor ens penetrava per la pell al temps que oloraven la fragància que desprèn l’herba del riu . Ho recorde tot com si fos ara.
El camí passava per damunt d’una altra sèquia, la que eixia d’un llavador, ara solitari. En arribar al riu el travessàvem per damunt de dos troncs de xop que es doblegaven alternativament al avançar amb una cama o l’altra, i seguíem per un altra senda que endevinàvem entre dos jonqueres i les mates de fenàs que la cobrien.
Hi havia més gent que, asseguts amb grups per l’herba, xerraven entre ells. Hi havia arribat el moment màgic de preparar la “graciosa”. Amb un got d’aigua fresca de la font de Rector i dos sobres de paper amb uns polvets, aconseguíem fer bullir l’aigua i tragar les bombolletes que desprenien, que ens picaven al passar per la gola i fins i tot ens sortien pel nas.
La conversa entre els majors. El joc dels xiquets. La foscor de la nit més curta. La il•lusió dels estels més efímers. La lluna que escomença a despuntar per l’horitzó. Era el ros de S. Joan, la meua nit màgica. Era la nostra manera de celebrar el solstici, l’ inici de l’estiu, d’apropar-nos a la natura.
Uns  dies després, en la nit de S. Pere ho tornarien a repetir. Era una de les nostres tradicions.

dimarts, 21 de juny del 2011

SANT CAIETÀ

Si un dia em perd
no em cerqueu a qualsevol lloc,
em trobareu prop d’ací,
lluny de mar i port.

Mireu entre reixes i flors,
ensumant fragàncies de primavera,
a recés de l’eixerit ponent,
ajupit a l’ombra de la pedra.

Escolteu, els càntics del vent
venir entre clavills de fusta,
i aborronar-se la pell,
en els primers sons de la música.

Si un dia en perd, no cerqueu en lloc,
espereu: del cànter l’aigua freda,
l’ombra de l’albereda,
dels teus llavis, la promesa.

diumenge, 12 de juny del 2011

CARRER S.MIQUEL



Serra,serra,Sant Miquel,
baix,el gos que no calla,
dalt,una llesca de cel.

Mireu els balcons florits,
recordeu l'home abatut,
al foc,el dimoni caigut,
i a les parets el temps escrit.

Dolça blancor del jasmí,
indulgencias por rezar,
la llançadora fa clac,
fons de verd atapeït.

Serra, serra, Sant Miquel
-al braç de la mare riu el xic-
tots els àngels van al cel.

dissabte, 4 de juny del 2011



Busquem!!!
Continuem el joc.Obriu l'ull i espavileu-se perqué esta és un poc més difícil.
1.On podem trobar este forat?
2.Que creieu que és?
Busqueu les possibles solucions i dintre d'una setmana parlarem.


No creia que fora tan difícil. Done una pista:ESTÀ AL CARRER MAJOR


Corretgeta descoberta.
Veig que no vos heu animat a participar,però ja vaig a donar-vos la resposta.
1.Esta imatge la podem vore en la façana de la casa nº 29 del carrer Major.
2.Es tracta d’un forat amb marc de fusta fet intencionadament. Açò ve d’un temps ¿? no molt llunya en que hom vivia mes d’acord amb la natura:hi havia normes no escrites però per tots acceptades en que es respectava la llei natural de les coses, en que es feia un us més racional dels recursos i en que es curava el medi del que es depenia. Si no era així com podríem explicar estos habitacles fets per a que les pardals feren el seu niu. I això eren, simples cases per a que ells s’establiren. I el origen no crec que fora el apropar-se’ls per sentir el seus cants si no més bé el facilitar-los un lloc segur per a que feren niu i així evitar que els feren a les teulades on eren presa fàcil dels gats, que en la seua recerca remenaven teules i obstruïen rius, cosa que originava les incomodes i perilloses goteres. I de forats d’estos n’hi havia per diverses façanes al llarg de tot el poble. Avui este es ,crec, el darrer que resta.