dilluns, 2 de maig de 2011

Estudi Geogràfic d'un paratge natural: EL SALT





Al sortir de Benilloba cap al Nord en la zona denominada les Forques s’agafa el camí de la Teuleria que descendeix cap al riu. Un poc abans d’arribar-hi, però endevinant-lo allà al fons, girem per un camí a la dreta que després d’una volta molt pronunciada travessa la desembocadura del Barranquet d’Agustí al riu Penàguila que transcorre enfonsat uns quants metres més avall. Seguint pel camí i travessant l’Algebsar ja s’intueix un canvi en el paisatge que apareixerà de sobte, amb tot l’impacte visual que produeix, després d’travessar una penya per una senda estreta, i abocar-se al tall que ha obert el riu en la roca per seguir endavant: és el Salt.
En realitat, el que primer veurem serà el canó que el riu ha tallat en aquest material dur al llarg de milers d’anys per facilitar el seu pas a l’esglaó pel qual caurà l’aigua per continuar el seu camí. A tot el conjunt del paratge natural nosaltres, els de Benilloba, l’anomenem el Salt.
Amb aquest escrit vaig a fer un estudi geogràfic d’ aquest paisatge, en el que analitzarem diferents característiques com seran: els aspectes físics, en el que veurem els materials que el componen i les formes que ha originat l’acció de l’erosió sobre ells. Després analitzarem un poc quina és la vegetació que pobla aquest indret. I en darrer lloc els aspectes humans, es a dir, com ha actuat l’ home sobre aquest espai buscant el seu benefici i com aquesta acció l'ha modificat.

Aspectes Físics:

Des del punt de vista físic direm que aquest paratge està format per un aflorament de roques calcàries dintre de la Vall del riu Penàguila. Esta vall i la seua veïna la del Seta estan excavades entre dipòsits molt potents d’ argiles i sobre tot margues, (que és el que nosaltres coneixem com a tap) d’origen terciari i quaternari. Estes valls estan rodejades per les serralades del Sistema Subbètic, que alçades en la era Terciària amb l’orogènia Alpina i que amb una direcció predominant SW-NE venen des d’ Andalusia fins a endinsar-se en la mar per els caps de la Nao i S. Antoni. El material predominant d’ aquestes serres es la roca calcària. Esta vall del riu Penàguila queda tancada al S. per la serra d’Aitana i la serra de Benifallim, al W per la Serreta, al E. per la Serrella i al N. s’ obrí de forma natural cap la vall que forma el riu d’ Alcoi amb la única interposició natural que suposa l’aflorament de roques calcàries que son les Penyetes del Salt.
El riu, seguint el seu curs, a l’entropessar amb aquesta muralla ha actuat sobre ella tallant-la i modelant-la, donant com a resultat aquest paratge característic. La situació actual es un relleu de tipus Càrstic. Aquest relleu Càrstic es el resultat de
l’ actuació de l’ aigua sobre les roques calcàries.
L’ aigua, amb l’ajuda del Co2 que transporta, dissol de forma lenta però continua els carbonats de calci que formen la roca. Aprofitant les línies de fractura o diàclasis, els plans d’ estratificació i altres punts de debilitat de la roca, l’ aigua
s’ infiltra per dintre d’ella i va dissolent-la poc a poc. La conseqüència es el paisatge tal i com el veiem hui. En ell podem distingir formes característiques del relleu Càrstic:

1er. Punts d’absorció de l’aigua: es el que s’ anomena sumider. Més bé, el que hi ha, és un sumider fòssil, es a dir, que hui no funciona com a tal però si que ha funcionat com a punt d’absorció d’ aigües superficials en un moment en que esta zona no hi havia una eixida natural de les aigües. Aquest sumider seria la cova que diem Cova de les Penyes del Salt en la part de solana de les penyes. Per ella penetraria l’ aigua que conduïda per galeries soterranis eixiria terres avall. És pot saber que esta cova ha segut un sumider en altre temps comparant-la en altres coves que actualment funcionen com a tal i que presenten unes característiques similars.

2on.Zona de conducció de l’aigua. Que en aquest cas seria de conducció superficial de l’aigua i que seria l’ impressionant canó que travessa el riu abans d’arribar al Salt.Com s’ha format? L’ aigua del riu, aprofitant els badalls i fractures de la roca, s’infiltra per ells i va dissolvent el carbonats i arrossegant-los. Pel temps els badalls han anat eixamplant-se, en un procés de milers d’anys, fins formar el canó actual, de parets quasi verticals pel fons del qual transcorre el riu. Una forma característica és el toll o marmita de gegant . Que es açò ? Són tolls d’aigua que podem distingir al fons del canó de forma semicircular, fins i tot n’ hi ha algun que forma un circumferència quasi perfecta. Si poguérem fer un tall transversal d’ un d’aquests toll veuríem que es com una cubeta plena de roques o còdols de forma arrodonida en que els més xicotets estarien al fons de la cubeta i anirien augmentant de grandària cap amunt. El sistema de funcionament d’ aquestes marmites seria el següent: el riu, en una forta avinguda, empenta pedres dintre del toll. Aquestes pedres ja no ixen mai d’allí dins sinó que per rotació i rosament d unes contra altres i contra les parets del toll amb el moviment que els transmet la força de l’aigua, van disminuint de grandària i adquirint una forma arrodonida fins desaparèixer, al temps que l’arrossegament d’aquestes contra les parets del toll li donen la forma circular i arrodonida, a més de una superfície llisa.

3er. Zona de surgència. És la zona per on ix l’aigua. Des del pont, en la part d’ ombria de la serreta que forma aquest penyal, podem veure una línia de fractura que forma un badall gran. Si pujàrem fins allí podríem veure que aprofitant el badall ix aigua en èpoques de pluja. Açò ho demostra la capa d’argiles fines que hi ha dipositades desprès de ser arranjades per ella.
Altra forma característica d’ aquest paratge, que li dona nom al lloc i que caldria explicar és el Salt. Com es va formar? L’ aigua que circula a certa velocitat pel canó al sortir d’ell i passar d’un material dur, com és el Calcari, a altres més blanets con són les argiles i margues els ataca i arrossega amb major facilitat. Com conseqüència d’aquesta erosió diferencial tenim una zona d’erosió més forta i una d’erosió més lenta. En la línia divisòria de les dos es forma el Salt d’aigua. L’aigua, al caure, adquireix més força i  per tant accentua l’erosió. El resultat: el Salt tal i com el veiem hui.
Altre material que podem veure es el algeps o guix, sobre tot en la zona de
L’ Algepsar. En podem diferenciar de diversos colors: roig, salmó, blanc i negre. El seu aprofitament des d’antic per l’ home és el que li va donar nom al paratge : l’Algepsar


Vegetació

Caldria fer un recorregut per aquest espai lentament, sense pressa i fixant-se en la vegetació, per adonar-se’n de la riquesa d’espècies que podem trobar en aquest indret de dimensions reduïdes.
En primer lloc vaig a nomenar tots el arbres que he pogut distingir i vull advertir que, de segur, m’ oblide d’ algun. Tal vegada un del arbres que més crida l’atenció el Llidoner, del que hi ha un exemplar meravellós. Aquest és un arbre molt ramificat, d’escorça llisa, el fruit del qual, de la grandària d’un pèsol, és comestible i quan madura és negre. Les seues branques eren molt apreciades per fer gaiatos, forques, etc. Degut a la seua elasticitat.
El llentiscle o mata és un arbre encara que sembla un arbust. Té mates masculines i femenines i el fruit són raïms de boletes negres quan maduren.
De la família de les Solicàcies trobem tres arbres diferents: el xop negre, el xop blanc o alber i la sarga. El xop negre és molt conegut per nosaltres donada la abundància de xopades que voregen el riu. L’alber és menys conegut ja que ha quedat restringit a algun arbre solt, però encara queda el topònim de xopada blanca per anomenar el lloc que travessem per anar al Salt abans de l’Algebsar. De sarga, que es una varietat del salze, en podem veure alguna en el llit del riu.
Altre arbre, encara que de dimensions reduïdes, semblant un arbust,és el càdec o ginebró, de fulles triangulars, punxoses i amb dues ratlles blanques paral•leles.
He vist alguna carrasca, però de dimensions reduïdes, similar a una coscolla però de la que es diferència clarament entre altres coses perquè la capsa de la bellota no es punxosa.
De la família de les Oleàcies poder veure alguna figuera, oliveres. Aquestes, que en altres temps estaven conreades hui, resten oblidades a la seu sort. Però l’arbre
d’ aquesta família que distingiria de tots els demés es el fleix (cast. fresno ), encara que són de dimensions reduïdes degut a que creixen entre els clavills de les penyes. Però les dures condicions en que viuen ens apunta que és un habitat idoni per a ells. El fleix, arbre de fulla caduca, floreix en la primavera i els fruits alats, per facilitar el seu transport per l’ aire, ixen al final de l’estiu. Aquest arbre apareix al País Valencià com a únic lloc de la Mediterrània occidental per damunt dels 500 metres. És un arbre en clara regressió. Les seues rames eren utilitzades pels matalafers per la seua feina.
Abundant també és el pi i de la família de les rosàcies anomenem l’ametller, prunera, perelloner, bresquillera, codonyer, que encara que avui no els veiem, tan sols fa 30 ó 40 anys els podíem veure amb molta freqüència per les hortes dels voltants.
En un esglaó per baix dels arbres estarien els arbusts, que també són abundants.
En primer lloc tenim el baladre molt abundant en el llit del riu. És un arbust que tot l’any està verd, de fulles lanceolades i flors blanques i rosades, en el que cal tindre cura per la seua toxicitat.
També trobarem la retama o ginesta, arbust molt ramificat amb branques verdes, ascendent i cilíndriques i fulles molt menudes i fràgils.
La coscolla que es semblant a la carrasca però amb les fulles diferents.
L’ esparraguera, arbust enfiladís i amb brots tendres que es mengen i per tan són molt apreciats. En Benilloba no hi ha costum de buscar espàrrecs, tal vegada perquè no són molt abundants.
L’ aladern o mesto, arbust sempre verd i amb fulles dentades que es pot confondre amb la coscolla.
També hi podem veure l’espinal ó espí blanc i cireres de pastor.
En el nivell més baix, tindríem tota una sèrie d’herbes, mates i matolls que poden tenir una duració estacional, de mesos i fins i tot d’anys , de característiques molt variades , però que totes les podem localitzar en aquest paratge.
En primer lloc anomenarem la família de les labiades, que són conegudes pel seu aroma i fragància, i de vegades per les seues propietats medicinals. A ella pertanyen: el romer, el timó, el manrubio, el rabet de gat i, arran de riu, donant-li en l’estiu l’ olor tan característic, la menta.
També trobem plantes enfiladisses o trepadores que utilitzen la roca o altres plantes per mantenir-se en peu. Per exemple: la heura o hedra , planta de gran longevitat i liana que s’enfila per parets, cingles o arbres. La mareselva o lligabosc seria una altra. També l’arítjol o sarsaparrilla, i en darrer lloc la rogeta , de menor grandària, amb la tija quadrada i fulles distribuïdes en pisos. De color rogenc i amb unes espines molt fines. Amb unes espines més grans i tiges més llargues estaria l’esbarzer, el fruit del qual, les mores, és comestible.
També trobem gran varietat de gramínies :la canya, d’origen asiàtic encara que està molt ben adaptada a les terres mediterrànies, és una planta molt abundant al llarg del riu i en les nostres hortes. Abans era conreada per la seua utilitat en la construcció, com a tanca en l’ agricultura, com a suport d’ altres plantes ( la tomaquera), etc. La canya autòctona es el que coneixem per carrís o canyís, menys abundant que l’ anterior de la que es distingeix per tenir unes tiges més fines.
Altres gramínies serien l’espigadella, que sembla civada per la seua espiga, la caüla, similar a l’ avena. El fenàs, planta molt piròfita i abundant en terrenys calcaris.
Altres plantes abundants en aquest paratge serien l’estepera, molt característica en el clima mediterrani. El jonc, de fulles llargues, rígides i acabades en punxa, que busca terres humides. I molt abundant en primavera i estiu serien el ravanell o citró, el colejo, la lletrera, el gràvit i la jolivarda. Són abundants les argilages que amb les seues flors grogues anuncien la primavera. Podem trobar alguna varietat de falaguera, encara que xicoteta. Fenoll, d’ un aroma característic. I per acabar aquesta llarga llista anomenaré la cuscuta, planta parasitària, es a dir, que no té arrels clavades en la terra sinó que viu d’ una altra planta, xuclant de les seues branques. És d’un color rogenc i es freqüent trobar-la enganxada damunt  d’un timó.

Aspectes humans:

En aquest apartat anem a estudiar com l’home ha actuat sobre aquest espai per traure un benefici i com a conseqüència d’ aquesta actuació ha deixat la seua empremta aconseguint modificar-lo i transformar-lo.
En primer lloc parlarem del topònim Algepsar que serveix per anomenar el lloc que queda en la part de solana de les penyes damunt del camí que ens porta al Salt, en el punt concret on no fa molts anys el nostre poble, de forma prou desencertada, abocava les seues deixalles. El mot algepsar ens indica que té que veure en algeps. I efectivament si busquem per allí no ens serà difícil trobar restes de mineral d’algeps o guix. Mineral que, amb la seua transformació, és aprofitat per l’ home com material de construcció. Una lleugera inspecció visual és suficient per adonar-se’n del buit artificial que hi ha en aquesta vessant causat pel moviment de terres necessari per extraure el mineral. Aprofitant l’existència d’ alguna veta d’algeps hom ha anat excavant per traure’l i transformar-lo en algeps per la construcció i del que s’abastaria tot el poble de Benilloba. Hui ja no s’ aprecia res d’açò, tan sols queda el topònim i el mos en la vessant. El que seria la cantera està ocupat per bancals on han crescut arbres que ens informen de que fa molts anys  va ser abandonada aquella explotació.
En segon lloc cal parlar de l’aprofitament agrícola d’aquest indret. A una riba i
l’altra del riu s’ha utilitzat qualsevol tros de terreny per al seu ús agrícola, bé com horta allà on arribava l’aigua de les sèquies, de les que encara s’ aprecia algun vestigi, o bé com a secà, amb plantacions d’ oliveres i ametllers, com es pot veure en les terrasses de cultiu que hi ha als costats del canó i a les que nosaltres diem bancals. Hui, com a conseqüència de l’evolució dels temps i els canvis en l’ economia tot resta abandonat.
En tercer lloc hem de parlar del aprofitament del tipus industrial que els benillobers han fet del lloc. Utilitzant el cabdal d’aigua del riu i fent servir
l’energia que proporciona el seu moviment es van construir dos molins de cereals ( encara que nosaltres els anomenen molins de farina servirien per moldre tot tipus de cereal): el molí de les Penyes del Salt, que està al costat del pont i el molí del Salt.
Els dos molins han utilitzat l’aigua per proporcionar una energia capaç de moure el mecanisme necessari per moldre el gra.
Del molí de les Penyes del Salt tan sols queden unes quantes parets en runes, però si s’ acostem i aconseguim entrar en cara podríem distingir la seua distribució i quin seria el seu funcionament. El funcionament d’ un molí de cereals es basava en la utilització de l’energia que proporciona l’aigua en moviment ,i com a conseqüència de la força de la gravetat, per a moure una mola de pedra superior que s’ arrossega sobre una altra inferior fixa. Al fer caure el gra entre les dos pedres es produeix la seua molturació al temps que s’ hi desplaça de forma circular del centre cap l’ extrem fins caure ja farina en la farnera. En aquest molí de les Penyes del Salt l’ aigua necessària pel procés s’ agafava de l’altre costat de la penya, en la part de solana. Allí amb un assud es desviaria
l’aigua fins la bassa que hi havia a nivell del riu, i de la que encara
s’ aprecien restes de les seues parets, on s’emmagatzemava la necessària per el procés.
D’allí, mitjançant un alcavó que travessa la penya, es conduïa fins el molí que està a la part d’ ombria. De la sèquia l’ aigua queia al cup, que es com un pou vertical i circular, que en omplir-se li donava més pressió a l’aigua que sortia per un orifici situat en la part inferior, la canal, i vessava amb força suficient per fer rodar el rodet o roda d’àlems. Aquesta tenia un eix o arbre de ferro que transmetia el seu moviment circular a la mola que estaria situada en un pis superior. Una vegada acabat el procés l’ aigua vessaria al riu per el forat que encara es veu en la paret que cau cap al riu. La resta de dependències s’utilitzarien com magatzem del gra, la farina i el segó, una vegada separats, així com a habitatge del moliner i la seua família. El procediment era molt senzill i amb poques modificacions s’ha utilitzat des de l’edat mitjana fins el S. XX pràcticament. Encara que aquest molí, pel seu estat, sembla que fa molts anys que fou abandonat, i probablement aturara la seu producció en el S.XlX.
L’altre molí, conegut pel Molí del Salt, està situat, com el seu nom indica i com tots sabem, en el mateix salt d’ aigua, aprofitant el desnivell de terreny. També era un molí de cereal i el sistema utilitzat seria el mateix que en el cas anterior encara que amb algunes diferències. Primerament no hi havia bassa per acumular aigua, sinó que aquesta era desviada directament des del riu a un alcavó que travessava la roca, després era conduïda per una sèquia penjada en el cingle fins arribar al cup. Aquest cup era de molta més profunditat que l’anterior i hi havia estat excavat en la roca. La major profunditat augmentaria la pressió de l’aigua a l’ eixir per la canal. L’ altra diferència seria la cacau que encara es conserva, que és el túnel per on ix l’ aigua al exterior i la torna al riu una vegada havia fet girar el rodet que movia la mola. Aquest molí te una altra particularitat: la seua reconversió en central hidroelèctrica. Substituint el sistema de moles pel d’ una turbina, la força hidràulica es transformava en energia elèctrica. I fou, allà per l’any 1902 quan va ser inaugurada aquesta central que va permetre la primera electrificació del poble de Benilloba. Encara que la seua potencia era mínima i a més irregular, depenent sempre del capdal del riu, degué suposar un gran canvi i avanç en la Benilloba de principi del S.XX.
A hores d ara l’estat del edifici és ruïnós, però encara es conserven les parets i algunes estructures que ens permeten endevinar com seria l’edifici, la seua distribució i la localització dels diferents mecanismes.
Hem parlat de l’ús extractiu, l’ ús agrícola i l’ ús industrial d’ aquest paratge. Pensem en una zona tan reduïda i l’ aprofitament, tan gran, que han fet d’ell els Benillobers. Dons bé, encara ens queda un darrer ús i és el que d’ell hem fet com a paisatge .I en aquest sentit, tots s’ hem beneficiat d’ ell, tots l’hem consumit. Qui no anat a passar-hi el dia amb els amics? Qui no s’ ha esplaiat passejant i observant-lo? Qui no l’ha ensenyat a algun amic foraster? Quins promesos no
l’han visitat? Quin major no s’ha banyat en les seues aigües? I qui no ha sentit la força de l’ aigua del Salt al caure sobre les seues espatlles?
I amb aquest us com a paisatge i la seua utilització com esplai i oci em du a l’apartat que vaig a tractar a partir d’ara i que titule:

Perspectives:

Tot aquest estudi sobre la morfologia, la vegetació i l’aprofitament d’aquest paratge em fa pensar que podem fer d’ell ara i sobre tot d’ara endavant. És clar que encara que l’hem tingut present i no l’hem deixat d’apreciar, hem de reconèixer que l’hem tingut un poc abandonat en les darreres dècades. Hem deixat de conrear el bancals, s’han abandonat les hortes, i per tant les sèquies s’ han deteriorat i degradat. Ha sofert algun incendi i fins i tot l’hem utilitzat com abocador de les nostres deixalles. Però, el Salt segueix allí amb tot el seu encant i capaç encara d’ encisar-nos. Les pluges dels darrers anys i certes actuacions municipals li han permès una lleugera recuperació. Es clar que deuríem fer més i anar més enllà pensant en una possible i definitiva recuperació. Aquesta recuperació, deuria passar en primer lloc per la seua protecció des de la política municipal i conscienciació de tots, amb una delimitació del espai que creguem que compren el paratge. A d’açò li seguiria la seua adquisició a nivell municipal per a que els terreny protegits passaren de propietat privada a propietat del poble. I després ja podríem iniciar una sèrie d’ actuacions. Aquestes podrien ser molt variades i segurament hi haurien tantes idees com habitants té Benilloba. Jo aprofite aquest escrit per llançar la meua proposta que reconec que seria molt ambiciosa però crec que interessant.
Pensem en la reconstrucció de l’edifici del Salt i la seua conversió en un museu etnològic i de la energia hidràulica. Açò consistiria en la instal•lació d’un molí de cereals tal i com eren en el passat, aprofitant l’energia hidràulica, es a dir, fent servir l’aigua com a font d’energia . I així poder dependre, nosaltres i els nostres fills, el seu funcionament. La segona par consistiria en la instal•lació d’ una turbina senzilla per a que aprofitant l’aigua poder produir l’energia elèctrica suficient per enllumenar aquest edifici. A partir d’ ací es podria fer tot un muntatge de tipus pedagògic i lúdic. Açò deuria anar acompanyat d’ una millora en l'accessibilitat, però de manera respectuosa amb l’ entorn.
També podríem pensar en repoblament moderat d’ arbres autòctons com serien la carrasca i el fleix. I dic moderat, perquè deuria fer-se respectant la vegetació que hi ha i que ja hem vist que és molt variada i per que no fos tan abundant que ens tapara el paisatge. A més podríem traçar tota una senda que ens permetria recórrer tot el paratge i assomar-se als llocs mes característics.
Amb totes aquestes actuacions tindríem un espai nostre, recuperat per al nostre esplai i per oferir-lo a tots els amants de la natura i oberta a gaudir d’ aquesta meravella natural que no té res a envejar a molt llocs que visitem en els nostres viatges

2 comentaris:

  1. PRECIOSO. ENHORABUENA, GRACIAS POR MOSTRARNOS NUESTRO PATRIMONIO , TAMBIEN EL FLORAL. GRACIAS. P.

    ResponElimina
  2. Poc puc anomenar al respecte de la teva tasca , son totes tant complides i elaborades que...un fort agraiment (del teu bon amic Jordi Arques)

    ResponElimina